Massa

Si volen que els ho digui, mai no m’hauria imaginat que les platges acabarien convertint-se en camp de batalla de la contesa catalana. Però a les guerres modernes s’aprofita tot per fer bullir l’olla política i l’espai públic és massa important per ser respectat com a neutral per cap dels bàndols. Fins fa poc, al crit dels carrers seran sempre nostres, els independentismes en tenien el monopoli, sense que ningú gosés dir res. D’un temps ençà, però, això ha canviat, bàsicament perquè els que no ho són han descobert la importància de disputar-lo. I han començat a fer-ho arreu. Al Parlament, als carrers i a les platges i molt em temo que ho continuaran fent tant com calgui. L’enfrontament civil, tantes vegades negat, ja és a tocar. Val més que ho sapiguem perquè quan arribi, costarà mans i mànigues fer-lo fora. Com s’ha vist, ignorar que l’acció de la justícia, per lenta i manipulada que sigui, té efectes devastadors sobre els responsables polítics que ho promouen.

La primera sentència del cas Gürtel ha sacsejat l’escenari com un gran terratrèmol i això només pot anar a més. M.R se les prometia felices amb el suport fenici del PNB als PGE’ 18 i ha passat de tenir garantida la legislatura en la seva totalitat a haver d’afrontar una o vàries mocions de censura de final incert en poques setmanes. Però això que val pel PP, val per tothom. Si algú creu que els hipotètics trumfos judicials europeus que s’espera, serviran per a alguna cosa més que per exhibir-los en el llarguíssim memorial de greuges que arrosseguen els independentismes està confonent desitjos amb realitat.

Certament, la capacitat dissolvent de l’afer català ha aconseguit ferir de mort l’actual sistema d’Euroordre que, sense cap mena de dubte, no estava pensada per un cas tan extravagant com el català i ha posat en relleu, més que les fortaleses democràtiques del conjunt europeu, les malfiances i debilitats entre socis d’un club que l’únic que de moment té en comú és una moneda, que ha costat sacrificis sense precedents als països del sud, sense que al nord s’hagin sentit mínimament commoguts. De manera que, amb aquest escenari, un pessimista declarat com jo, només estigui esperant l’accident que ho capgiri tot, l’espurna que ho encengui encara que, a poder ser també, ho purifiqui tot. Sí, ja sé que és esperar massa...