SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Hem estat tan entretinguts alimentant l’estratègia de la tensió que, sense adonar-nos-en, ens hem cruspit l’estiu. Passada la Diada, el parèntesi estival s’acaba i tot torna –a casa nostra, és un dir– a la normalitat i a la crua realitat. I el que ve a partir d’ara torna a ser de veres. Com el moment de la proclamació inconclusa de la República, la tardor passada. No sé si en som prou conscients. De fet, ni tan sols sé si en volem ser conscients. Diria que tothom tenim els límits de la realitat i dels nostres desitjos una mica confosos. De sobte, tothom sembla voler marcar territori, com els llops. Ho hem vist a la concentració en contra de la violència de Barcelona que ha acabat amb l’absurda agressió al càmera de Telemadrid i ho hem vist a Vic amb l’atropellament de creus o amb la periòdica crida per megafonia al sometent. De fet, ho hem anat veient al llarg i ample del país durant tots els dies estivals. Podria dir-se que el xoc de patriotes ens mola tant que, ara mateix, només falta que l’atzar i algun dels brètols que abunden a banda i banda s’arrenglerin un instant perquè passi l’accident i esdevingui el drama. Quan les parts que sorgeixen al voltant d’un conflicte es perden el respecte, tot pot passar i tot és possible i que em perdoni el poeta per citar-lo tan maldestrament.

Mirin, a mi els llaços grocs no em molesten. M’incomoda la seva acumulació en alguns indrets cèntrics dels pobles i ciutats del país perquè acaben donant una imatge llardosa i de desconsideració cap als altres que ho contamina tot, però mai no se m’acudiria retirar-ne cap. Crec que tenen raó aquells que afirmen que no és el mateix posar que treure i que seria més amable i educat penjar llaços alternatius, si el que volen és demostrar que no tothom pensa igual. Però, al mateix temps, també estic convençut que, immergits com estem en un cercle pervers, això tampoc seria ben rebut per aquells que se senten empesos a mostrar tothora la seva solidaritat amb els presos. Per tant, a aquestes alçades de la pel·lícula, l’únic que veig clar és que ningú no recularà i que només contemplaran la possibilitat quan algú prengui mal de veritat. Tant de bo m’equivoqui, però continuo tenint por. Els superpatriotes de qualsevol causa sempre me n’han fet.

tracking