SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Que la vida del turista és dura ja ho sabia per altres experiències, però el que he viscut aquest darrer cap de setmana no m’havia passat mai. Per començar, travessar per carretera l’Aragó el dia del Pilar i aspirar a trobar una taula lliure a qualsevol restaurant és una quimera. No era conscient que la gent podia viure la seva festa nacional com un dia gran de veres, tal com ho fan els aragonesos, el seu dia del Pilar. Després de no sé quantes trucades que van rebre inefablement la resposta de “completo”, vam poder picar alguna cosa en un llogarret de Terol anomenat feliçment Libros. Anàvem a Conca, la bellíssima capital serrana de Castella-la Manxa. El que ningú m’havia explicat (i ho trobo francament sorprenent) és que Conca no és una ciutat sinó una pista d’entrenament dels marines, una gimcana de tobogans i escales que pugen i baixen pels espadats que la delimiten i que, a més, hi hauria tanta gent fent-la amb tant d’entusiasme. Aquest cap de setmana, els ho asseguro, mig Espanya ha tingut la mateixa idea que nosaltres, i la lluita per l’espai públic a la ciutat entre les multituds de vianants i els vehicles a motor ha estat, a més d’extenuant, estressant, tant que, si des de l’Ajuntament no encaren amb celeritat la pacificació del trànsit a la ciutat alta, molt aviat hauran malbaratat els innegables beneficis que l’AVE els ha regalat.

Però, vaja, la ciutat i el seu entorn són espectaculars, en particular l’obligada visita a la fantasmal Ciutat Encantada, una experiència impagable. Dit això, i potser perquè avui faig anys i estic en fase d’ajustament de comptes amb mi mateix, que no em sento precisament atrapat per la síndrome de Stendhal sinó pel seu contrari, si és que existeix. L’únic segur és que cada cop estic més bé a casa i que cada cop em resulta més complicat saltar-me les rutines diàries. Fer-se gran també deu ser això. Només ens va faltar que Leslie decidís empaitar-nos tot el viatge de tornada, de manera que cada parada facultativa va esdevenir una dutxa d’aigua freda.

Finalment, l’arribada més tardana de l’acostumat, ens va deixar baldats i amb moltes ganes de planxar el nostre enyorat llit, el qual ens ha facilitat una son reparador, de la qual ens ha despertat sobtadament descobrir que demà la gran Gilda farà cent anys. Ella sí que sabia fer-nos somiar, sense cansar-nos.

tracking