Descentrats

Si res no canvia, aquest mes de setembre no hi haurà a Espanya govern de coalició de les esquerres i dels partits nacionalistes perifèrics. De fet, si no hi ha un daltabaix en les properes tres setmanes, no hi haurà govern ni de coalició ni de cooperació ni de cap mena, sinó eleccions. Les quartes, en quatre anys. Un nou rècord negatiu que, segurament, en cas de produir-se estarem anys a batre. Un fracàs d’aquestes dimensions deixa seqüeles, no només entre les parts més directament concernides sinó també en el conjunt del país i en tots els sectors econòmics i territoris. Una pena i un drama perquè si les esquerres en l’actual situació política i econòmica no saben escatir què és allò realment prioritari i allò que mínimament comparteixen, difícilment ho faran després d’haver-se dit de tot en una nova campanya electoral en la qual ves a saber si el tripartit de dretes no acaba sumant, com a Madrid i Andalusia. Jo, per variar, sóc pessimista. No hi ha cap condició política de les adduïdes fins ara que no pugui superar-se per la voluntat i la intel·ligència dels dirigents d’ambdues formacions d’esquerres. Però, per desgràcia, no és en l’àmbit programàtic on hi ha les grans dificultats per a l’entesa, les quals semblen estar més radicades en les deteriorades relacions personals dels seus líders i en com això s’ha expressat a través de les xarxes i dels mitjans de comunicació. Aquella rialla del destí que mai més no tornaria a passar davant Sánchez o aquesta desconfiança que va plantejar en primera instància UP i que ara s’ha convertit en recíproca pesaran i molt; almenys fins que no es canviïn, de nou, els lideratges i es torni a la casella de sortida d’aquest joc d’ous en què ha acabat convertint-se la política en els temps de les TIC. Però això, si passa, no serà fins després d’una contesa electoral de resultat incert i de conseqüències dramàtiques per a les formacions que en resultin perdedores.

Les estratègies del tot o res, del caixa o faixa que s’han imposat arreu, ja ho tenen. Per això, el més assenyat era defugir-les i durant molt de temps els partits frontissa van servir de lubrificant i tallafocs alhora del sistema democràtic. La governabilitat sempre s’havia construït des de la centralitat. Ara, no. Ara tothom s’ha fet radical i per això estem tan descentrats. Així ens va.