Dissidència

A finals dels 70 del segle passat jo era un cadell d’home que com tants altres arribava a Barcelona amb ganes de menjar-me-la. Em va rebre una ciutat revoltada pel judici en contra d’Els Joglars, la companyia teatral que havia muntat un espectacle en què els militars quedaven a l’alçada del betum.

Allí vaig topar-me per primer cop amb la màscara de teatre grec amb la boca guixada que ha acabat convertint-se en icona universal de la llibertat d’expressió. En aquells moments de lluita i canvi la gent sabíem el que ens mancava des d’aquest punt de vista, que no és de cap punt comparable al que passa avui en dia.

Ara que tothom en parla i tothom se la posa a la boca per justificar els seus actes, fins i tot aquells del tot injustificables, a mi m’han vingut basques. No sé vostès, però atribuir a la llibertat d’expressió les paraules i discursos previs de Trump a l’assalt dels seus seguidors al Capitoli em sembla un disbarat.

Els batibulls que de tant en tant s’organitzen a les universitats i altres fòrums per impedir que hi pugui parlar algú que no agrada als membres de l’escamot em semblen impresentables. Que quan els acarnissaments els fan els meus companys als adversaris parlem de xarop democràtic i que quan els meus adversaris me’ls fan a mi els titlli de feixistes em sembla un desvari.

Abans n’hi havia uns, els militars, els capellans i els policies, que podien fer i dir el que volien, i altres, la immensa majoria, havíem de pensar molt el que dèiem i el que fèiem, per si de cas. Ara que gairebé tothom piula el que li surt del fetge, vesteix com li dona la gana i fa el que li surt dels ous, uns quants moviments radicals, parapetats darrere de la correcció política, ens diuen què hem de fer, com ho hem de dir i què hem de pensar per viure confortablement dins del ramat.

La dissidència és un pecat capital que té conseqüències terribles per qui gosa expressar-la, en forma de lapidació virtual i real a les xarxes i a la vida. Jo mateix m’ho he pensat molt abans d’escriure aquesta columna.

Em feien por les conseqüències de dir que no, que això que estem vivint aquests dies no té res a veure amb la llibertat d’expressió, que ni Trump ni Hasél en són cap paradigma i que un govern decent en aquestes circumstàncies no pot fer altra cosa que defensar la nostra policia davant dels violents.