Xarlatans

–L’altre dia deies que l’art hermètic és de covards. No t’agraden, els hermètics.

–No, quasi cap. I els pocs que m’agraden, quasi gens.

–Per què?

–Perquè són hermètics. Et sembla poc? L’artista hermètic vol que jutgis persones, no obres; jo vull el contrari. Hem patit algunes invasions devastadores.

–Per exemple..

–La de la fil·loxera a les vinyes i la del surrealisme a les arts.

–Molt graciós.

–No era cap gràcia.

–Però no ens podem quedar encallats en els clàssics.

–Doncs jo penso que la finor d’esperit i l’alegria de viure s’aprenen en amena conversa amb els clàssics. Ells ens ensenyen que un dia és una cosa molt important. Que si quan em desperto em desentumeixo com la meva gata i no cruixen els meus ossos, he de celebrar que tot va bé. És, la dels clàssics, una alegria molt seriosa. Sap que tenim tota la mort per davant. És difícil sostenir una espelma a la cua de la processó dels grans artistes de la història. Quan no es pot, apareix la xerrameca.

–Els hermètics.

–I els xarlatans. Mira els directors d’escena d’òpera. Traslladen l’acció de Tosca de la Itàlia de Stendhal a la de Mussolini i el sofert públic ha vist tantes barbaritats que només es queixaria si l’acció passés als lavabos de l’estació d’autobusos de Lleida.

–Ara t’has passat. Però reconec que als directors d’escena se’ls en va la pinça.

–Els perd la vanitat i la pedanteria. “L’única saviesa que podem adquirir és la de la humilitat”, deia Eliot. “La humilitat no s’acaba mai”.

–La xerrameca tampoc.

–Per desgràcia! L’altre dia llegia una entrevista a Chillida. “El límit és el veritable protagonista de l’espai, com el present, un altre límit, és el veritable protagonista del temps.” “Es pot dir que són les escultures les que busquen el seu lloc exacte. El que has de fer tu és estar atent al que t’està demanant l’escultura.” “El que és d’algú no és de ningú.” Tot això és farfolla. Chillida és un gran artista, però quan parlava deia les mateixes bestieses que diuen els que, a diferència d’ell, només són xarlatans.