Riure, plorar

L’originalitat és una zona en què es troben els genis i els rucs. Les aparences no enganyen, deia Juan Ramón Jiménez condensant la genialitat en un adverbi. Fixa-t’hi bé: les persones superficials sempre són solemnes. No t’esforcis a ser diferent: ho ets. Totes les vides són extraordinàries; no n’hi ha d’avorrides. El problema és que les veiem en conjunt, com si fóssim topògrafs, perquè ens portaria massa temps analitzar-les una a una com fa un novel·lista. La vida interior sempre és més gran que l’exterior. L’altre dia vaig veure a la tele l’alpinista Jordi Pons explicant que pujava a l’Aneto als 89 anys. Sempre em posa de bon humor veure vells en plena forma. L’última cosa que hi havia en les paraules d’aquell home admirable era solemnitat. La seua era una lliçó magnífica en un món en què tenir 20 anys és una ideologia estúpida com totes les ideologies, que són la filosofia dels idiotes. “Jo ja hi soc, però vosaltres ja veniu”, deia mon padrí. Hi ha qui sent nostàlgia de la joventut. Jo la miro amb estranyesa, i a vegades amb una mica de por retrospectiva. Als que idolatren els 20 anys, els que en tenim 57 podem explicar-los que quan tinguin la nostra edat encara no sabran de què va la vida. No ho sabem, però hem après que per molt vell que sigui el tronc de l’arbre, la branca més alta, la més verda, des de la que canta la cadernera, és nova cada primavera, més jove i més alta que mai. També sabem que la lluna d’avui és la mateixa que vam tocar amb les mans als nostres 20 anys i ens va fer seus; i que tot l’univers és nostre quan respirem; i que qualsevol instant és tan intens i tan terrible com tot el que és bell; i que amb les teves paraules has de fer tremolar l’idioma; i que la ironia és l’orquídia de la intel·ligència; i que l’odi fa impossible l’amor, inclòs el propi; i que fem malament el que està bé i bé el que està malament: sempre ens equivoquem; i que el més difícil és fer les coses fàcils; i que aspirem a expressar-nos tan bé com ho fan les persones silencioses; i que l’objectiu és estar viu del tot mentre duri la vida, i viure a poc a poc i morir de pressa, i apropar-te al misteri i, sense preguntar res, guardar al teu cor tot el que hi vegis. Riure, plorar. Riure, plorar. Què serà l’últim?