Big Bang

Beethoven en els monòlegs del melòman malvat de Fargo. Beethoven en les escenes violentes de La taronja mecànica. Schubert quan el metge planeja matar la seva dona a Delictes i faltes. Schubert en les tortures de La mort i la donzella. Bach quan Hannibal Lecter es menja els guàrdies a El silenci dels anyells. Grieg quan el protagonista persegueix les nenes que matarà a M, un assassí entre nosaltres. Leoncavallo quan informen Al Capone que han assassinat Jim Malone a Els intocables d’Elliot Ness. I, per descomptat, Mascagni durant el crit de Michael Corleone quan maten la seva filla, aquell crit que ens deixa glaçats, aquell crit que ens paralitza els músculs, aquell crit que no oblidarem fins el dia de la mort, aquell crit estremidorament mut que ens esborrona en l’última escena de la tercera entrega d’El Padrí, la saga terrible i grandiosa en què Shakespeare hauria reconegut el seu món. La ficció associa l’excés d’intel·ligència amb la psicopatia i, per la mateixa raó, el gust per la música elevada amb el gust per la delinqüència. Hitchcock presenta a La soga dos protagonistes tràgicament brillants que s’avorreixen i decideixen matar un amic per veure què se sent. Els criminals d’avui no són gàngsters, no tenen pinta d’Scarface; són creadors de paradisos fiscals i llops de Wall Street que dissimulen la seva sociopatia organitzant gales benèfiques, concerts simfònics, exposicions d’art. Són dolents però no ho aparenten, i això els fa temibles. La realitat no és tan sofisticada com la ficció. Els assessors d’Stalin ordenaven a una orquestra gravar i editar en un sol dia la simfonia de Mozart que el tirà volia escoltar l’endemà al matí, i Lenin odiava Beethoven perquè li feia venir ganes de consolar nens desvalguts i el feia dèbil. La música acompanya el que és monstruós i el que és sublim perquè pot expressar-ho tot, inclòs l’inefable. “Quina música series si no fossis aigua?”, pregunten els dos únics versos d’un poema d’Eugénio de Andrade que es titula Venècia. És un art capaç d’expressar, alhora, el somriure enigmàtic de qui té un secret i el de qui té el cor trencat perquè no en té cap. Quina música devia sonar en l’origen del món perquè tot –gent, animals, el cel– encara avui tremoli?