Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Última hora
El Govern del PP i el PSOE pacten convocar les eleccions a Catalunya al gener
  • Farners Casas i Fontcuberta

Allà on sempre se li acumulava la pols

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Ell tenia 70 anys i no es volia jubilar. Només pensava en treballar. Mantenir un negoci com el seu exigia totes les hores. I molt d’esforç. Sovint recorda com el pare li explicava que el seu avi, provinent del Garraf, va arribar al poble amb una mà al davant i una altra al darrere. Així, sense res, deixant-hi la pell, va acabar obrint un petit forn de pa. Després vingué la guerra, la postguerra, l’escassetat, la llarga dictadura... I aquella sobtada mort, tan jove. Després recorda el seu pare, treballant moltes hores per fer créixer el negoci, en una època de major abundor. I després pensa en ell, que ni sap els anys que fa que vetlla la son al forn. Ara de gran confiava en els fills, una quarta generació no gaire madura, segons deia sovint. Al noi, per tossut i treballador no el guanyava ningú, i d’hores dedicades al negoci, no n’estalviava ni una. La noia, era més de papers, però tot i així, s’arremangava sempre que calia. No podia queixar-se, no. Dir una altra cosa seria ben injust. Immadurs! Massa sovint, en la solitud de l’obrador, pensava que el seu pare, a ell, el devia veure igual. I el seu avi, al seu pare, també. I fixa’t on havien arribat... Però aquest pensament es dissolia quan barrejava els dubtes i el mal dels genolls amb la farina, l’aigua i el llevat mare. Pastar els ingredients, funyir la massa, deixar reposar el pa, enfornar-lo i fer que les aromes li trasbalsessin el cor, havia estat i seria sempre la seva vida.

Aquell vespre se sentia cansat però arribà a l’obrador com sempre, ranquejant i vestit de blanc. Aniria pesant els ingredients per les diferents fornades. Ara es feien molts tipus de pa i només la preparació de les diferents mescles de llavors i farines ja li portava una bona estona. Hi devia haver alguna menja que no se li havia posat bé. Tenia una sensació de neguit. De sobte li vingué un mareig sobtat, un dolor que li tenallà el braç, una pèrdua de visió i aquell atac de cor que avançà la presa de decisions. Ell, que no tenia temps per a res, jeia mor a terra, deixant en mans dels fills immadurs aquell pròsper negoci que era més seu que de ningú. Ell, que tenia 70 anys i no es volia jubilar, reposava dins un taüt amb les mans plegades i assistint, a contracor, al seu funeral. Ni l’excés de feina li evità un menys cinc mil euros, al compte corrent del Banc de Sabadell, corresponent al cost dels serveis funeraris amb poema de l’Espriu, escollit per la filla; i caixa de noguera blanca que li havia triat l’hereu.

Ja fa uns quants anys de tot plegat. Ara, només ella, la seva vídua, es recorda de visitar-lo al cementiri amb l’assiduïtat que en segresta l’oblit.

Avui li porta flors noves. Va caminant i el pom de peònies i calèndules li alegren la vista. Recorda com li agradaven les flors fresques. Ja ha arribat allà on descansa ell. Deixa les flors en un racó i es treu un drap de cotó de la bossa de mà. Al costat del seu panteó, algú hi ha deixat una escombra i una pala. Algú devia saber que ella vindria avui amb afany de netejar. S’agenolla sobre el marbre i mira de treure la pols dels racons més llunyans, però no hi arriba. Ho prova amb l’escombra, però tot i els esforços, ni l’escombra li arriba allà al fons. Si es vincla tant, potser no es podrà aixecar mai més. No se sent ni es veu a ningú. El cementiri sembla buit. Avui hi veu molta pols i unes flors que s’han endormiscat marcides. No s’hi hauria de fixar tant. Hi passa el drap i l’escombra, però la pols s’hi torna a dipositar. No fa res més que remoure-la d’un costat a un altre.

—No podrien ser una mica més petits aquests panteons? —es pregunta la dona.
Cada cop que el visita, s’hi passa molta estona netejant. Ho sap massa bé que la pols damunt del color negre s’hi veu molt, i aquest marbre és tan polit. A voltes s’emmiralla i s’hi veu com un espectre, com un fantasma amb un drap a la mà, llevant pols i més pols. La placa, que sempre havia relluït molt, ara comença a tenir alguna lletra desdibuixada i només s'hi pot llegir: De la teva ..pos. i de.. t..s fil.. que t'..tim.. De tant netejar, les lletres s'han esborrat. Només ho sap ella que el record més íntim venia de la mà "de la teva esposa i dels teus fills que t'estimen".

—Haurem de repintar-les d'alguna manera; s'esborren les lletres i sorgeix l'oblit, estimat Julià. —Afirma amb contundència.

De sobte sent unes veus que ressonen més enllà, just on comença la tercera filera de panteons. El cementiri enjardinat fa olor de fusta de xiprer i llueix un color blanc mediterrani que fa mal als ulls. Les sepultures són totes iguals, un muret baix encercla les tombes; a la part posterior, el mur s'eleva i es va convertint en una gruixuda creu. Un gran i pesat marbre negre en cobreix els taüts. Totes les tombes són iguals, parets i creus nívies, amb algun detall de ferro, i marbres negrosos. Per Decret, la mort els ha agermanat a tots plegats. Llevat d'algunes tombes, és clar. L'Ajuntament ha pintat de fa poc i aquells que no han pagat el manteniment dels nínxols, els ha deixat les tombes brutes i escrostonades. La Corporació ha condemnat als morts a aixoplugar-se en una estança descolorida. I punitiva, tothom ha de saber qui no ha tributat. Ella ha acabat de netejar tot el marbre i ja s'hi torna a veure pols. El dia que torni, potser serà dissabte, llençarà les flors marcides i n'hi posarà de noves. A tots dos gerros. I els posarà justament allà on l'escombra no arriba a netejar; allà on sempre s'acumula la pols. I farà repintar les lletres, que al final ningú sabrà qui l'ha estimat.

—Però això ja serà demà Julià —li diu amb tendresa—, que el temps passa i aquests aviat tancaran les portes!

I s'hi acomiada ranquejant i vestida de negre. Aquell color que ell odiava perquè sempre, quan li picava el cul amb les mans enfarinades, se li acumulava la pols.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

  • #1 Josepa Ribera Valles
    30/07/17 14:36

    molt bonic!!

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

1

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre