Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Ester Enrich Coma

Aquí i ara

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


El tren feia tard. Passaven quaranta minuts de les set del matí, l’andana semblava una olla de grills queixosos; contrastava amb les vies desertes sota el sol rogenc. La Laia tenia la paciència a flor de pell, a punt de rebentar-li per cada porus. Es movia amb passos curts i agitats entre estudiants amb bosses als ulls. La cabellera llarga li feia calor i li molestava enormement el poc maquillatge amb que s’havia disfressat. Si no arribava el tren en aquell mateix instant ja es podia oblidar de l’estiu.

Tota la nit en vetlla, repassant una i una altra vegada les teories aquelles; que si Rousseau, que si Sensat. Vinga a llegir sobre l’educació en plena naturalesa i ella tancada, estudiant en una habitació minúscula, sense finestra i amb una trista bombeta esgrogueïda que li feia de làmpada. Hauria d’haver agafat el primer tren, el de les set; fer un cafè ràpid, aclarir dubtes amb algun altre company matiner i, tal i com ho tenia previst, passar els nervis davant la porta de la facultat. Però no, per adormir-se a l’escriptori, per ruc, allí estava, entre desconeguts i maleint cada minut que avançava impertinent.

“Respira”. Va agafar aire amb el nas i el va expulsar amb la boca. Li ho havien ensenyat a classe de ioga. Era estrany haver d’aprendre a respirar. “Respira, Laia”. I més esbufecs, un rere l’altre, cada vegada més ràpids i tallats. Massa ràpid. I el tren, massa lent. Es notava xopa, suada i amarada. L’estació li semblava un acudit i ella la que feia riure.

Va mirar-se el canell. Vint, no, disset... setze! Estava a setze minuts de perdre l’oportunitat d’entrar a classe i fer el coi d’examen. Volia cridar ben fort, fer un xiscle de despertar mussols, rebentar timpans i engegar-ho tot a pastar. En comptes d’això, va buscar on seure, se sentia marejada i la xafogor no hi ajudava gens. Amb els ulls cansats va senyalar el banc gris de ferro que tenia a quatre pams. Hi havia tres persones assegudes. La senyora de més a la punta, una dona de mitjana edat amb cos de flam, va moure’s per fer-li un lloc; la Laia va poder encabir-hi una natja i mitja.

—La imatge —va dir una veu jove i relaxada—, la tenim infravalorada.

Era el noi que seia a l’altre costat de la senyora: amb els dits índex i polze de cada mà dibuixava un quadrat a l’aire i mirava a través d’ell. La Laia no entenia el que deia, ni sabia a qui es dirigia. Tampoc li importava. Només tenia cap pel tren i per l’examen. Aquell noi, però, era ben curiós.

—La veus? —va seguir, sense deixar de mirar entre el marc que havia creat amb les mans enlairades— Fulles caduques, el diari que reposa damunt les vies, pedres que brillen entre rails.

La senyora flam va fer com si no el sentís, va treure’s el mòbil de la bossa i, mentre de reüll i amb cara de pomes agres mirava el noi al·lucinat, va teclejar alguna cosa al telèfon.

—La veus? —va repetir, aquest cop inclinant-se per davant de la senyora que els feia de mur i dirigint la mirada d’ulls tranquils i color mel cap a la Laia.
—M’ho... m’ho dius a mi? —La Laia va deixar passar un silenci— Si veig el què?
—La imatge —Li va apropar les mans en forma de marc fins situar-les davant d’ella—. La veus, ara? Estem massa avesats al moviment i no deixem lloc a la imatge estàtica, bella per sí mateixa, sense necessitat d’un abans o un després. Sense so, sense olor, només una fotografia de la nostra ment.

D’acord: o era un geni o estava boig. Un geni molt jove o un boig d’ulls penetrants i pell morena. Li ho va tornar a preguntar, que si veia la imatge.
—-Ah, sí, sí —va respondre distreta.
—Doncs ara estima-la —“Que estimi una imatge? I com es fa això?” Com si li llegís els pensaments el noi va continuar—. Flueix, no et centris en res ni en ningú.

Es va quedar mirant “la imatge”. Pedres, fulles, brossa... Què no es cansava aquell noi amb els dits aixecats tanta estona? Vies, vies vibrant... El tren! Per fi arribava.

Mateix vagó i mateix racó. Es van asseure un davant de l’altre. Ell li va preguntar pel rellotge, ella li va respondre que li ho havien regalat. Ell li va repetir la pregunta, que per què el mirava. La Laia li va explicar que arribava tard a un examen massa important.
—T’entenc —va dir ell—. A mi ahir al vespre em van robar la cartera i el mòbil, em vaig colar al tren i al no estar documentat em van dur a comissaria. He passat la nit allí, amb molta ànsia, mirant com avançaven les hores i imaginant-me el cabreig que deuria portar la meva xicota. Havíem quedat per sopar i arreglar la relació. La vaig intentar trucar des de comissaria, però no es devia fiar d’un número desconegut. L’he deixat plantada, ja no em perdonarà. I és que ella sempre s’enfada perquè arribo tard —Van sonar els frens del tren a la vegada que el noi va entristir el posat—. Bé, aquesta és la teva parada, oi?

No era un geni, ni un boig, era un deixat enamorat d’una noia i de mil imatges. A la Laia li va semblar que els seus problemes eren banals en comparació als d’ell.
—Que no baixes? —va recordar-li. El tren s’havia aturat massa aviat. La Laia, no sabia ben bé per què, sentia com si s’hagués de quedar allí quieta, sense presses per passar al següent moment— Tens un examen, oi?

Ostres l’examen! Eren menys cinc, corrent trigaria deu minuts a arribar, demanar disculpes i que el professor la deixés entrar, per favor, si us plau, que Déu t’ho pagui i el que faci falta! Va sortir rabent del tren, sense acomiadar-se del rastes filòsof desventurat i, amb gambades d’estruç, va arribar fins dins l’aula.
—Perdó... —No hi havia ningú. Tot desert, igual que les vies del tren fins feia quinze minuts.

Potser s’havia equivocat d’aula, ho miraria a l’agenda i... Ostres, la bossa! Se la devia haver deixat al tren, però on tenia el cap? I a sobre no s’havia acomiadat del noi ulls de mel. Ja no tenia més força. Passava un quart d’hora de les vuit. Temps finit. Es va deixar caure de genolls a terra i va notar com se li omplia el rostre de llàgrimes.
—Renoi, com corres —Era el ulls de mel entregant-li l’oblit.

Ni hola, ni les gràcies, va engrapar la bossa i en va treure l’agenda. L’examen era el sis de juny i no el nou! Ja havia passat! Allò, per estrany que fos, la va alleujar.
—Al final tinc temps fins al setembre —va dir ella mirant al noi fixament.

El va abraçar i ell es va deixar fer.

Embolcallats, la Laia li va donar les gràcies i a cau d’orella li va dir que fes servir el seu mòbil per trucar a la seva noia, que li digués que tots ens despistem a vegades, i que no passa res per arribar tard, que l’important és el camí i com el recorris. Truca-la, si vols, sents? Li va repetir ella, però ell no va dir res, la veritat és que la Laia tampoc volia sentir, ni moure’s. No sabia ni el nom d’ell i li era igual. No necessitaven ni un abans ni un després, allí quiets, estàtics i abraçats davant una aula buida. Era una imatge perfecta.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre