Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Alice Tapiol Breeze

Cessaria d'una nit d'estiu

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Estimat tu, estimada jo, i estimats tots aquells que hagin viscut,

En aquesta nit d’estiu, la calor em desfà per complet i el terra, humit per la pluja, fa olor a quelcom més que a simple nostàlgia. La tardor truca a la finestra, avisant de que hi ha quelcom més que em desvetlla, que em molesta i no em deixa descansar. Un rau-rau a la panxa m’avisa que és greu, que toca operar. Els instruments quirúrgics estan preparats, la sala operatòria m’espera, però no hi ha ningú més per practicar la cessaria. Tocarà auto-operar, obrir en canal les entranyes i extreure’n allò que portava creixent, ben amagat dins. És la nostra història. La teva, la meva, la de tots aquells que hagin viscut.

Í és que arribaves quan l’estiu s’avançava, sense fer soroll, sense ni tan sols avisar. En la fosca nit vas xocar, sense ni tan sols voler-ho, contra un iceberg impertorbable, la magnitud de la qual era impossible de desxifrar. Pot ser que no entenguessis què hi feia allí aquell bloc de glaç, però el que no sabies és que era allí perquè fins i tot els primers rajos de sol són capaços de desfer el gel.

A cada gota, un somriure, a cada fil d’aigua, una carícia, a cada allau, una abraçada. I així fins que un tel de rosada plena tota la gespa sense previ avís. Vius intensament, tot i que saps que s’acabarà, com si un cor grec estigués bramant la fatalitat de Marc Antoni i Cleòpatra, però no entenguessis els seus cants. Davant els nostres ulls, el riu i la brisa s’acompassen, flueixen a l’uníson, sense importar el seu destí; sense necessitat d’un inici, un nus o un desenllaç. Per això acceptes que aquests dos fils vermells sempre han estat connectats, per acabar-se trobant en aquesta bonica casualitat. La rosada ja és eixuta, ni una engruna de glaç, no hi ha ni pors ni peròs ni comparacions perquè, total, no queda absolutament res a perdre. Et dediques per un cop en sentir en comptes de pensar, en gaudir en comptes de preocupar, en fer honor als clàssics dels que ens agrada parlar, per més que no sigueu ni l’un Holly Golightly ni l’altre Guido Anselmi. Et mostres tal com ets, sense filtres, sense vergonyes perquè, en realitat, t’adones que el fil que us ha unit sempre havia estat un.

I és que l’amor d’estiu és en realitat una contínua primavera. Una alba perfecta de finals de maig. I entre tots dos apreneu, no se sap ben bé com, a trobar una espècie de pau interior, un equilibri inesperat, un estat perfecte, un moment en el que es sobrepasses totes les dimensions, no existim ni tu, ni jo ni tots aquells que hagin viscut. Tot es fon en un, tot té sentit, quan es veu des de dalt, però tu mires més amunt, per arribar a un lloc on ni el temps ni l’espai es contemplen. És en aquest instant quan aprens allò que ni t’havies plantejat, a plorar d’alegria, a riure de dolor.

No saps exactament ni com ni quan, però tens present que en algun moment, aquesta fortuïta confluència es tornarà a seccionar, per a que cada element continuï el seu rumb natural. El vertigen, d’adonar-te que això ja s’està acabant, que al cap i a la fi cadascú és un component, però tot i així et ve al cap aquella famosa frase de George Bernard Shaw. Caus d’allà on erets i altre cop et dediques al que has fet sempre: a viure somniant, i somiar amb la vida. És llavors, gràcies a tants oxímorons, que perceps que l’important no és fins on seguirà aquest fil, si es tallarà per sempre o es diluirà fins convertir-se en un simple bri de pols, però si tot això que has viscut ha estat recíproc o un miratge produït per la calor.

I és que mai passa ni com, ni quan ni per què t’ho havies imaginat, aquell comiat que havies plantejat perfecte, mai surt com t’esperaves, però passa. I passa que ni te n’adones, i acabeu semblant dos adolescents incòmodes d’una pel·lícula de Wes Anderson, pensant en totes les coses que s’han quedat per dir, tot allò que volies conèixer, totes aquelles preguntes que no has fet. Se n’anirà amb el mateix gust de boca? Al cap i a la fi, per més que només es trobin en certs punts del camí, la brisa i el riu tots dos acaben anant a parar al mar. Obre els ulls, no vius en els mons de Jaco Van Dormael ni ets un personatge de l’Odissea.

I potser d’aquí a una setmana, un mes, un any, et preguntaràs, em preguntaré, us preguntareu, què hagués passat si...

Però tots els condicionals no podran mai esborrar, o això aspiro a pensar, els moments viscuts, cap dels segons en els que no hi havia res més al món, quan del fil del canell ja no calia tibar. En part saps que no podria ser d’altra manera, que en arribar altre cop el crepuscle, a cadascú li toca seguir el seu Sol, i que, quan no hi sigui, l’iceberg es tornarà a formar amb la mateixa rapidesa amb la que es va desfer, havent passat la calor i esperant que es formi el gebre de l’hivern.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure, Com fa la dita. Que no ens calgui mai un Casablanca per a que sempre ens quedi París, com fem nosaltres. Que ja no quedi res per estripar, i que aquesta carta ens serveixi per poder cicatritzar.

Atentament,
Tu, jo, i tots aquells que hagin viscut.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre