Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Ismael-Pascual Chiva i Molina

El camí de l'emigrant

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Feia fred. Les planures de l’Urgell havien estat conquerides dies enrere per la boira. Una boira espessa que les retenia sota el seu mantell com si fossin un preat tresor.

El Miquel s’havia llevat d’hora. Les campanes de l’església encara no havien tocat les set del matí quan agafà el fardell que, amb esment, havia preparat la nit anterior. S’emportava poca cosa. D’equipatge, quatre peces de roba. De diners, unes poques monedes que havia estalviat.

La nit anterior, en havent sopat, s’havia acomiadat dels pares i, sigil·losament, ho havia disposat tot. Ningú no havia de saber que, al següent trenc d’alba, anava a marxar per sempre de la terra que l’havia vist néixer.

Creuà per darrer cop la llinda d’aquella vella porta de fusta. En obrir-la, feu un grinyol agut i prim. I després, vingué el més absolut silenci. Silenci dintre de la casa, silenci al carrer. Els pares, per sort, no ho havien escoltat.

Pel cap del Miquel rondinaven multitud de pensaments sobre què seria d’ell a partir de llavors. Tenia por, cert. Deixava enrere tota una vida: pares, germans, amics, casa, terres, ... . Però, alhora, estava força il·lusionat. Volia conèixer món, fer fortuna a paradisos llunyans, veure indrets que mai no havia imaginat.

Per això havia pres la determinació d’embarcar-se cap a Amèrica. La travessia seria llarga i difícil. Tanmateix, la força de joventut que atresorava a dins, amb 20 anys acabats de fer, l’empenyia a vèncer tots els perills i a lluitar pel seu somni.

Després de rumiar-ho molt, decidí no dir-li res a ningú sobre això. No volia patiments, no li agradaven els comiats, no volia cap enfrontament amb els pares. Ell, que era el primogènit de la casa, tenia la vida definida des del naixement: ser l’hereu. I allò, al Miquel, no li acabava de fer.

La decisió la prengué per Sant Joan. Ara bé, no va poder marxar fins al temps de la rerevera, quan les fulles dels arbres de la plaça major ja feia jorns que entapissaven el seu paviment. Pensà que, amb l’ajut de la boira, podria fer-se fonedís fins a estar ja lluny de casa, on ningú el pogués reconèixer.

Dit i fet, i per la Puríssima Concepció escoltà per última vegada el campanar del poble tocant a missa. Travessà els carrers estrets fins a fer cap als trossos. Caminava cap a llevant. El seu primer destí, Barcelona. Aquella ciutat bulliciosa que coneixia de la boca del pare, qui l’havia visitada feia un grapat d’anys.

La boira no el deixava veure-hi gaire. Avançava xano-xano. Al principi això no era un problema. El Miquel es coneixia aquell país pam a pam. Hagués pogut fer el trajecte amb els ulls embenats.

Però a mesura que s’allunyava de casa seva, les senderes se li feien desconegudes. S’endinsava per contrades que mai havia trepitjat. La boirada, persistent i compacta, l’obligava a caminar quasi a les palpentes.

El Miquel no s’hagués imaginat mai com de gran era la seva terra, com de llunyana era Barcelona. Per això, quan la llum del Sol va començar a minvar, volgué buscar un refugi on passar la nit. En tot el dia no havia vist ni un sol poble, malgrat que, ell no ho sabia, havia estat a tocar d’un parell. La neula li’ls havia amagat, així com també li havia escondit els pocs homes que, en dies com aquell, s’aventuraven a sortir al terme per a fer una ullada a les terres que procuraven.

Cada cop més, el Miquel sentia la gelor enganxada al seu cos. I això volia dir que, per veure de nou l’albada, havia de trobar un hostal on el rebessin, a ell i a la seua pobra hisenda. Mirava desesperadament a tort i a dret, i res de res. Més enllà del mantell emboirat no s’albirava res. La boira, a qui considerava la seva amiga, a qui considerava la seva aliada, era ara el seu pitjor malson.

La fosca començà a regnar a la contornada. Només uns tímids i esmorteïts rajos de Sol s’atrevien a travessar l’embolcall bromós. El dia moria i el Miquel es gelava.

Al seu cap se succeïen pensaments de tota mena. S’esvairia el seu somni d’arribar a Amèrica en la primera jornada de viatge? Moriria a un marge de terme? Havia d’intentar girar cua i tornar cap a casa seva? Què pensarien els pares? El trobarien mai?

Capficat en aquestes cabòries el va sorprendre la més absoluta obscuritat, el va rodejar el fred més intents que mai havia sentit. El Sol havia marxat, caminava per un país de tenebres gèlides, sense aixopluc i sense pràcticament forces.

Llavors li va semblar escoltar unes veus en la llunyania, d’entre la foscor li semblà distingir una llum. Era un petit punt que es balancejava com si fos menat pel bastó d’un altre caminant. Potser és un fanal, va pensar el Miquel.

Tractà de cridar, intentà demanar ajuda. No va poder. Se li havia glaçat la veu i no li sortien les paraules. La seva angúnia va anar en augment quan se n’adonà que, la llum, cada cop era més petita i llunyana. Volia córrer, volia fer cap a la seva vora, volia la calor d’altri.

Per dissort, ja era massa tard per al Miquel. El darrer que guaitaren els seus ulls foren els perfils sinuosos d’una terra ondada, coberta per la boira i coberta per la nit. Caigué rendit al terra del camí, i de la seva mirada, per l’eternitat, s’apoderà la negror de la mort.

Pobre Miquel, fa més de cent anys que és mort a un marge. Ningú el recollí d’allà. Tan jove, amb tants somnis per assolir, amb tanta vida per viure... . Però pobres també Mahtab, Faruq, Tharaa, Habib, Zaina o Karim. Elles i ells, éssers anònims, moren cada dia en llargues i difícils travessies, mentre tracten d’assolir els seus somnis, mentre intenten viure la vida que els queda per davant. Travessies que enfronten perquè, el seu esperit de joventut, els empeny a vèncer tots els perills, els empeny a lluitar per allò que volen per al seu futur. Exactament igual que el Miquel.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre