Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Josep Manel Vidal

El collidor de paraules

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Si no hagués sigut per la mort de la mare, mai no hauria tornat al poble. Ni a caminar pels seus carrers de llambordes irregulars i les seues façanes de calç encegadores d’estiu. Ni a beure més en aquella font de pedra tosca que rajava una aigua freda i lleugerament salabrosa, com les llàgrimes. Una aigua que semblava vindre d’un plor molt antic que mai no s’acabava.

Tot tenia el mateix aspecte, com si la vida s’hagués aturat el dia d’aquell adéu, quan les desavinences amb aquell indret i els meus somnis de futur es van fer immenses. Recorde el pare emprenyat perquè jo havia escollit una professió que li semblava inversemblant. I perquè, segons em cridava irat, com un boig, traïa tots els esforços que havia fet per apropar-me a alguna cosa més útil. M’escridassava amb aquell pragmatisme convençut que jo rebutjava amb la tendra raó de la innocència. I li deia que no, que jo volia ser escriptor. I que tant era si em moria de gana o no, que pitjor era no tindre altra cosa per assaciar-se que aquella realitat de molles d’un àpat que sempre ens era aliè.

En baixar del cotxe vaig tindre aqueixa sensació inevitable: el poble continuava així, atònit. I podia fer el recompte dels objectes d’aquella nostàlgia i trobar-m’ho tot, de nou. La plaça sense asfaltar i els arbres que l’envoltaven amb les seues fulles polsoses. La folla juguesca dels gossos i els seus lladrucs interminables. El cel esquitxat de núvols petits, retallant les teulades enfosquides de l’aigua vessada de les pluges. Els veïns aturats en la mateixa vellesa d’aquell dia, asseguts a les mateixes cadires de boga amb el mateix posat d’indiferència. Contemplant-se l’espectacle de la vida que se’ls eternitzava, sense extraordinaris.

Però ara la mare no hi era. Era el darrer afecte personal perdut en aquell indret. Després de marxar tan abruptament, amb més joventut que equipatge, ja no ens vam veure més. Teníem, això sí, llargues converses per telèfon, farcides de promeses de retrobament que mai no es van produir. Perquè sempre hi havia aquella remor de fons del pare, remugant pels racons de la memòria i enterbolint-ho tot. I al final tots dos ens vam conformar en aquella distància que se’ns va fer insalvable i que només creuaven els meus llibres en ser publicats, i que li enviava per correu certificat, dedicats amb lletra manuscrita, petita i cargolada.

Tampoc hi era la Marta.

Mentre formava part del seguici funerari que caminava entre xiuxiueigs i plors a mida, camí del cementiri, el vaig tornar a veure. Encara hi era aquell camp de records, just a les afores del viure, a prop de la infantesa, on Marta i jo anàvem sovint a buscar-nos paraules perdudes, d’aquelles que pogueren recuperar-nos la parla de les vivències compartides i que emmagatzemàvem sota el llit i a les capses de sabates buides i la part de dalt dels armaris en tornar a casa.

Recordo que quan passejàvem per aquell hort teníem que travessar-lo amb molt de compte. Hi havia mots que, en xafar-los, com a conseqüència d’aquell afany de buscar-nos les mans en la distància entre cavallons i ferradures, es trencaven. No tots. I quasi sempre per la ela. Sota la pressió del peu, es ferien i els sortia una mena de blaüra, rodona i perfecta, mínima. Una mena de punt suspès entre els dos fragments. Aquell punt volat ens geminava de fascinació la vesprada.

Ella portava una petita llibreta on atrapava les paraules desconegudes. Com qui col·lecciona pedres de formes estranyes i vores impossibles. O agafa insectes i gripaus i després se’ls mira, fascinat, a través del vidre que empresona el seu desconcert. Amb una mica de tinta hi havia prou per fixar-les a les pàgines, la pauta de les quals mai no obeïa. Les ratlles li semblaven fils d’estendre innecessaris i les paraules, tot i que una mica humides en pescar-les amb la punta del bolígraf, restaven ràpidament eixutes i immòbils. Com mortes. Només que si les miraves, encara es bellugaven una mica a la punta de la llengua, provant d’alliberar-se i tornar a aquella condició vegetal d’on les havíem segrestades. Aquell sentit d’expressió botànica que agafaven quan se sentien lliures.

Amb el temps, però, vam anar desconeixent-nos en aquella transformació anatòmica que el pas dels anys ens imposava i Marta s’hi semblava cada vegada més a aquella dona que la renyava a la porta del carrer si no acudia aviat a la seua crida per dinar, i li feia estrebades de malícia als cabells si la considerava en rebel·lia o la portava subjectada de la mà perquè no fugira de la seua determinació.

Tot i així vam continuar mantenint-nos fidels a aquelles incursions. Recorde que escampàvem també una estranya llavor entre el brossegar d’aquell tros abandonat i fèiem créixer neologismes que només s’acomodaven provisionalment entre l’enjardinada condició de totes les altres. Fou llavors que aparegué aquell mot, “follejar”, i que ens va lliscar una vesprada mentre ens repassàvem els cossos despullats en parsimoniosa i atenta curiositat, embadalits per aquell incipient desig que ens treia l’atenció sobre el món que ens envoltava i ens descobria de pell i miracle. Ens estiràvem per sobre del fullam que ens estorava una tardor incipient i que se’ns enganxava com si volgués apedaçar-nos la nuesa, tement-la un desperfecte més que no una condició necessària per aprendre les primeres lliçons de la tendresa.

Marta fou el primer llibre d’amor que llegia. Subratllava els mots que m’esclataven sota els capcirons dels dits. Memoritzava aquella expressió de sucs que humitejaven, oliosos, les dreceres del desig. Llegia el seu cos, fonètic i vibràtil, aquell escampall de versos rebels sempre a les mesures. La llegia fins que la veu se’m tornava anafòrica i percudida. I llavors, com en un cansament, la deixava oberta sobre el meu pit, tacant-me de tinta el cor i les mans.

Em van treure de la passejada per les golfes de la memòria la petita comitiva que acompanyava les despulles de la mare i que ara m’oferien el seu condol amb desmaiades mostres d’afecte. Mentre havia estat pres de records, el fèretre havia estat encabit en aquell nínxol, anònim fins que arribés el marbre encarregat. I posteriorment tapiat i lluït amb l’eficiència que posa el costum sobre les coses. I quan tothom marxà vaig romandre una llarga estona mirant aquell espai tancat que contenia a l’altra banda tota la vida que ja no hi era. Fins que el dia va acabar marcint-se en ombres.

Mentre m’allunyava, una vegada més i definitiva, llegia els rètols que m’assenyalaven la fugida: la mare és la paret de l’hivern; Marta, el tall esmolat de l’absència.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre