Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Roser Blàzquez Gómez

El llegat de les formigues

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Un vell seia en un tamboret plegable a la vora del camí.

Jo havia sortit a donar un tomb sense saber massa on dirigir-me. Des de feia dies, tot em semblava absurd i la casa em queia a sobre. Sembla mentida com la vida d'un home pot canviar de cop i volta. Així és com vaig caure en un pou de solitud. I així és, també, com vaig conèixer aquell home i com vaig carregar amb el seu llegat.

Des de lluny, em va cridar l'atenció la posició del vell. Tenia el cos tirat endavant i la mirada fixa a terra. Duia una gorra de propaganda de materials de construcció i, entre les cames, hi reposava un bastó. Vaig tenir un mal pressentiment i vaig dubtar de si apropar-m'hi o fer veure que no l'havia vist. Però, empès per la curiositat, m'hi vaig acostar.

―Bon dia ―vaig saludar-lo, recelós.
L'home, sorprès, va alçar el cap i es va treure la gorra.
―Ah, bon dia. No l'havia pas sentit.
Duia barba de tres dies i vestia una camisa de quadrets mal cordada i uns pantalons desgastats pel temps i les rentades. Quina edat devia tenir? Vuitanta pel cap baix.
―Prenent la fresca, de bon matí? ―vaig dir per dir.
―No. Donant menjar a les formigues ―em va respondre amb cara d'estranyesa, com si aquella pregunta estigués fora de lloc davant d'un fet tan evident.

Aleshores em vaig adonar que, vora els peus, hi tenia un formiguer. L'home sostenia un parell d'espigues entre les mans que desgranava lentament i deixava, un per un, els grans de blat al voltant del cau.
―Caram, deuen estar contentes!
―No ho sé. Són discretes, sap. Vol ajudar-me?

Em va semblar una idea absurda. Anava a dir-li que tenia pressa, que m'esperaven, tot i que no era cert. Però vaig tenir la intuïció que aquell home ja ho sabia.
―Au, va, arrenqui un grapat d'espigues del camp, que a mi em costa aixecar-me ―va manar-me abans que jo pogués dir res.

Vaig obeir per no haver de pensar cap excusa. Saltant un petit marge, vaig arrencar mitja dotzena d'espigues daurades.
―Jo els hi trec la clofolla, sap? Encara que a elles, tant els fa, no es pensi. Són de bon conformar. Però, miri, jo em quedo més tranquil si sé que s'emporten els grans ben pelats cap al niu.

Vaig cercar una pedra i la vaig fer rodolar fins al costat de l'home. No el coneixia de res, però em va encuriosir la seva manera de fer, tan convençuda. Potser el vell havia perdut el cap i en qualsevol moment apareixeria algú buscant-lo i em diria que es desorientava sovint i que sempre els feia patir. Però aquell home no semblava gens perdut.

Fugint dels meus pensaments, vaig seure sobre la pedra, al seu costat, i vaig agafar la primera espiga.
―No els hi posi les granes massa juntes perquè si no s'atabalen, i es molesten unes a les altres per arrossegar-les dins el cau. Veu? Millor així, ben espargides. I no pateixi, que són espavilades i les troben ben de pressa.
―Ve cada dia, a donar-los menjar? ―vaig preguntar abans de concentrar-me en fer la feina.
―Quan fa bo. A l'hivern no surten gaire.

Tenia els dits engarrotats i li costava pelar cada gra de blat. Alguns se li escolaven entre els dits, però ell s'ajupia a collir-los de nou i no reposava fins a acabar la feina.
―Per què ho feu?
―Per què faig què? ―va deixar una altra grana pelada vora el cau.
―Per què doneu menjar a les formigues?

Em va mirar sorprès, com si mai s'hagués fet aquella pregunta.
―Creu que faig mal fet?
―Jo no he dit això.
―Però ho creu, oi? ―va dubtar―. Segur que pensa que les consento massa, i que això les pot fer tornar mandroses i perdre l'instint de cercar aliment.
―Les té ben acostumades, això sí... ―vaig somriure. Però ell no reia.
―Vinc cada matí, així el dia no se'm fa tan llarg. I vol que li digui un secret? ―em va mirar amb complicitat―. A vegades els hi parlo. Però no es pensi que estic boig, eh, que de moment Déu encara em conserva l'enteniment!

Vaig riure. Aquell desconegut em despertava una tendresa que feia temps que no havia sentit per ningú.
―Són discretes i jo sempre he valorat aquesta qualitat. I molt treballadores, no perden el temps en tafaneries!
Em va semblar que volia somriure, però només li va sortir una ganyota maldestra.
―També em fan companyia. Això és tot.
―Viu sol?

Va afirmar amb el cap mentre agafava una altra espiga de terra. Vam restar una estona en silenci fins que l'home es va aturar de desgranar.
―El dia que jo em mori, creu que em trobaran a faltar?
Se'm va fer un nus a la gola. I, a mi, qui em trobaria a faltar si aquell mateix instant em fongués sota terra? Almenys el vell tenia tot un formiguer que l'esperava cada dia.
―Segur que sí.
―Però, aleshores, ja serà massa tard ―l'expressió del seu rostre va canviar de cop―. No els hi estic fent cap bé, oi?
―No s'hi capfiqui, home. Segur que elles l'aprecien.

Em va clavar una mirada de gel; l'ombra de la realitat havia tenyit el seu esguard.
―Són formigues, jove. Insectes. No aprecien a ningú.
―Però a vostè li fa bé venir cada dia ―vaig afirmar, tot i saber que les meves paraules no el consolarien.
―Però elles no ho saben.

Vaig espargir un grapat de grans de blat i les formigues es van abraonar de nou sobre l'aliment.
―Ho veu? ―em va dir, assenyalant-les amb la barbeta mal afaitada―. Ja esperen que els caigui la grana del cel ―va quedar pensatiu una estona. No vaig gosar trencar el silenci.
―Però, ara, com les puc deixar? Em necessiten.
―Tornarà, demà?
―Si no ho faig jo... qui en tindrà cura?

Els dos vam continuar desgranant, sense dir-nos res. El sol em cremava el clatell.
―Vós ho faríeu?

Vaig somriure amb aquella proposta desgavellada. Però el vell no reia. Aprofitant aquell instant de vacil·lació, i visiblement emocionat, l'home em va prémer el braç.
―No sap com li ho agraeixo! Ara sé que les deixo en bones mans. Després de tot... em sap greu, és culpa meva.

Vaig espolsar-me les clofolles de les mans per evitar allargar aquell moment. La mirada negada del vell m'incomodava.
―Jo hauria de marxar ―vaig excusar-me.
―I tant, feu, feu... no us vull entretenir més.

L'home va reprendre la feina, com si, de cop i volta, tornés a la realitat serena d'on, moments abans, n'havia sortit.
―Jo acabo aquesta espiga i també aniré tirant que el sol ja pica massa.

Em vaig acomiadar i vaig marxar.

L'endemà al matí vaig tornar-hi, però l'home no hi era. Ni a la tarda. Al cap d'un parell de dies encara no hi havia ni rastre del vell. I a mesura que passava la setmana, el neguit em corsecava. Em semblava una immensa bogeria haver rebut com a llegat d'un desconegut vetllar pel benestar d'un formiguer. Però si no coneixia ni tan sols el nom del vell! Però, d'alguna manera, me'n sentia responsable i el pes de la solitud m'aclaparava cada dia més.

Vaig comprar un tamboret plegable i l'endemà em vaig llevar a l'alba. A aquella hora i per aquell camí no hi passava mai ningú. No em va ser difícil trobar el formiguer. Vaig arrencar algunes espigues del voral i em vaig posar a desgranar-les. Les formigues van sortir, precipitant-se sobre els grans de blat.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre