Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Josep Maria Solà

El mal caçador

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Per a Joan Maragall, de qui manllevo uns
versos essencials de Visions & Cants (1900)


Al principi hi havia el silenci, i el silenci estava amb els homes i s’hi estatjà. I els homes caçaven boca muts i cautelosos per no rompre l’ordre sagrat del temps. Es llançaven sobre els animals a la callada, corrent al seu darrere, amarats de suor. Els seus músculs perfectes brillaven sota el cel; quan enfonsaven el coltell al pit de l’animal i rodolaven pel terra abraçats, es podien confondre caçador i bèstia.

El caçador es deleix.
De fora estant l’oeix
amb un genoll a terra.

La cacera els sadollava la fam i els avidava la pell. Despullats i peus nus, el boscatge, la caça i la pell eren el més profund de tot. Fins que el sol inclement i perpetu va esquerdar la terra i foragità els ramats. Els ulls dels homes s’assecaren i les seves mans s’ompliren de clivelles. Aleshores van decidir d’enviar el millor caçador de la tribu més enllà de les muntanyes que encerclaven la vall a fi de cercar noves ramades per a tots. L’home triat marxà sol, caminant, armat amb una llança, en una matinada color de foc. I el temps va passar lentament i mandrosa damunt de la vall i del món.

Al bon punt d’alçar Déu,
li bota allà al bell peu
la llebre endiastrada.

Quan tornà el caçador, els homes de la tribu vivien dalt dels arbres: l’eixorquia de la terra els havia esporuguit, tenien l’esguard covard i havien començat a conrear el camp. La vista i l’oïda, per contra, se’ls havien aguditzat molt (sorprenentment, s’estrenaren a barbotejar monosíl·labs per qualsevol cosa, inútilment). L’home tornava sol com havia marxat, sense ramat ni caça, però arribava dalt d’un cavall. Més enllà de les muntanyes sols regnava la mort i la solitud. Tanmateix, ell hi havia après la màgia de la pluja. Amb els ulls enrogits, sense amollar mai ni un sol mot, esperonà el cavall violentament i tots dos començaren a galopar enfollits. Els cascos de l’animal desprenien espurnes com els llamps, la cursa frenètica feia retrunyir l’aire com el tro, animal i genet escopien flames pels ulls i pel cos. Al cap de poc, el cel s’esberlà i va començar a ploure. Els homes, bocabadats, van baixar dels arbres i dansaren, exultants, sota l’aiguat. El mal caçador fou nomenat “faedor de pluges”, i el reverenciaren com a un sacerdot.

S’esventa el gos lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçador al darrera.

Els homes continuaren cultivant la terra i oblidaren la caça. Però es van inventar un ritu: quan s’esqueia el solstici, dos cops l’any (el d’hivern, amb la desaparició del déu de la llum; i el d’estiu, amb la nit més màgica i curta) es disfressaven amb màscares de fusta i es pintaven tot el cos blanc. Un simulava ser un cavall i un altre feia veure que era “l’home de la pluja” que robava el cavall, i el muntava, mentre la resta cridava alhora: hu, hu, hu! El baladreig era tan estrident que ningú entenia res. Llavors fingien que començava a ploure –un grup de nens feia entrexocar petits còdols de riera- i tothom callava. Acomplert el ritual, menjaven i bevien fort. Tots hi participaven excepte el mal caçador, que vivia allunyat i sol als afores del poble, amb el cavall estacat sota un sicòmor.

Quan l’aigua escassejava, cridaven el “faedor de pluges” i ell acomplia llur petició sempre: i el silenci es trencava cada vegada i de les seves escletxes en sortia aigua i nit.
I el temps continuava passant lentament i mandrosa damunt de la vall i del món.

El faedor va oblidar completament el que havia viscut quan va sortir de la vall per culpa de la sequera amb l’objectiu de buscar noves ramades. Enmig de la mort i de la solitud que regnaven pertot, va conèixer un mestre savi i gran que llegia tothora el mateix llibre a la vora d’un cavall adormit. Quan li va demanar si sabia la manera d’aconseguir la pluja, el mestre li va recitar una oració que era més aviat un conjur; el faedor, però, no en va entendre ni una paraula perquè era un noi senzill.

Cal conquerir totes les primaveres
galopant salvatgement
damunt l’esquena nua
del cavall de la vida:
amb els ulls enaiguats
contemplar tots els crepuscles,
amb el cor desbocat
sentir el pols que batega
en un grapat d’escuma.

Qualsevol matí, ben xop de llum,
obriràs nous camins d’aigua
enllà del mar.
De puntetes, tendríssim,
pots tocar la blavor del cel
amb la punta dels teus dits extasiats.

Irritat perquè en comptes d’aigua havia rebut un doll de paraules sense sentit aparent, el faedor li clavà la llança al mig del pit i li robà el cavall. I en fugí tot galopant salvatgement. D’ençà d’aquell dia, ja no va poder dormir mai més. Va ser així que a poc a poc, imperceptiblement, els ulls del faedor s’ompliren de fosca i de tenebra mentre al seu dedins la follia li destruïa les entranyes.

I un capvespre, després d’una lluita salvatge, un home de la seva tribu, corsecat d’enveja, li va fer mossegar la pols, i, quan el tingué capcot, agafat dels cabells, li va segar el coll amb un coltell. I es va endur el cavall.

“Corres i correràs.
Mai més t’aturaràs.”
Aquesta és la sentència.

Abans de morir, de genollons, el faedor va albirar per uns moments escenes que encara no havia viscut: ell era un caçador de muntanya que un diumenge es va aturar fora de l’ermita per oir missa. Quan el capellà aixecà la sagrada forma, una llebre va saltar entremig de les mates i ell la va encalçar amb el seu gos. La condemna va ser terrible: per sempre estaria galopant eternament, sense poder parar mai, seguit dels seus gossos, com a càstig per haver-se bellugat durant la consagració. I llavors el caçador la va veure a seu dedins: una gossada enfollida que seguia un galop infernal i una damnació eterna que pesava a sobre de tot. I va saber que era de vidre i de sang el mirall que el xuclava. I un dens silenci de pedra caigué damunt seu.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre