Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Joan Feliu

El meu ofici

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Admeto que tinc un ofici poc corrent, és més, no conec personalment cap col·lega de professió. Poc corrent però ben remunerat, ho reconec també, tot i que no acabo de comprendre d'on surten els diners que rebo per la feina que faig. Tampoc és que em preocupi especialment. Els rebo, ben merescudament sens dubte, i llestos. L'inconvenient que veig a aquest treball meu és que cal desenvolupar-lo des del més absolut anonimat, no proporciona cap mena de prestigi social, i només et deixa la satisfacció del deure acomplert i el bé i la pau social que garanteix la feina ben feta.

D'enginy en requereix força, i conèixer a fons la naturalesa humana, i els enrevessats camins de la nostra ment. Tampoc és poc l'esforç que exigeix en certs moments, quan un encàrrec arriba amb caràcter d'urgència, o quan el termini de lliurament s'acosta inexorablement i les muses pertinents voleien distretes per altres viaranys. En general no es pot dir que sigui un ofici que difereixi gaire de qualsevol treball de creació; no pas de creació artística!, tampoc no volem pas tan alt.

Prou de divagar, anem concretant. Sóc inventor. Però no un inventor usual, d'aquests que apareixen envoltats d'andròmines generalment inintel·ligibles, que prometen sense cap mena de pudor fer-nos la vida més còmoda mentre ens torturen a base de vexacions estètiques i de forçar el sentit comú pels camins més tortuosos. No, les meves invencions són intangibles, no es poden tocar, però resulten més útils que unes pinces d'estendre amb llum incorporada, per als estenedors abocats a la nocturnitat més obscura, per exemple. Jo sóc una altra mena d'inventor. Sóc inventor d'expressions políticament correctes. Ja sabeu a què em refereixo.

Entenc que us pugui sobtar, pocs es poden imaginar que aquestes expressions d'ús tan habitual, per força, provinguin d'un autor professional, però és exactament així. M'atreviria a dir que gairebé la totalitat d'elles. En general no m'agrada presumir, però això de "totes i tots", estrictament com està escrit, és creació meva. N'hi ha hagut d'altres de relativament afortunades en el mateix àmbit, és cert, i de circulació àmplia i sostinguda; com aquesta?, segur que no. I no puc seguir desvetllant alegrement les meves aportacions a l'univers apassionant de l'eufemisme. Però puc parlar en general. N'hi ha de tots colors, fruit de ments privilegiades, algunes de les quals han fet fortuna tot i el seu extremisme; parlant de colors, aconseguir fer anomenar gent “de color” a les persones de raça negra és d'un virtuosisme molt sofisticat, els que dominen el món de la física ja saben de què parlo. Algunes són discretes però altament efectives: “economia de mercat”, “creixement negatiu” (matemàtica pura), “països en vies de desenvolupament” (ja us esbandirem si penseu que podeu arribar a ser rics com nosaltres), “danys col·laterals” o vides de segona que no cal tenir massa en compte, “intervenció armada” quan toquen garrotades de veritat, diguem-ne guerra, o “traspàs” que pot semblar com unes vacances. S'ha fet molta feina, i més que se n'ha de fer. Perquè algunes de les nostres invencions van caducant, sempre a mida que la gent comença a identificar el nom amb la cosa i cal renovar el nom... La cosa sempre queda igual. Ara mateix tenim problemes amb les aportacions que s'han anat fent en el tema dels esguerrats i els invàlids de tota la vida.

Disminuïts, discapacitats o minusvàlids, sobretot minusvàlids, comencen a grinyolar una mica. I no crec que resulti fàcil trobar-los substituts. És un encàrrec que segur és farà, si no s'ha fet ja, a diversos professionals de reputada trajectòria dins dels selecte grup del que coneixen aquest ofici. Em consta que n'hi ha alguns que treballen amb un petit equip, a risc de posar en perill la confidencialitat imprescindible, però augmentant considerablement la possibilitat d'èxit. Segur que se'n sortiran. O ens en sortirem, si tinc la sort de veure'm entre els escollits. Com veieu, de feina no ens en falta als del meu gremi.

La meva pedra a la sabata, petita però enormement enutjosa, és no haver pogut concebre una de les expressions que, al meu modest parer, es troba entre les més brillants de les darreres dècades, centúries fins i tot. N'ignoro el responsable, per bé que un molt honorable n'iniciés la difusió amb gran fortuna. "Els que no poden seguir"... Magnífic, genial! "Els que no poden seguir", per anomenar aquells que des del darrere van empenyent el carro, mentre els esquitxem de fang, i els aboquem a sobre tota la merda que ens sobra (i disculpeu l'expressió, impròpia d'un professional com jo), quan no els deixem abandonats als vorals per a què en disposin carronyers de tota mena. Malgrat no poder presumir públicament d'haver-la creat, la satisfacció íntima de saber-me autor d'aquesta meravella, em produiria un plaer impagable, del qual malauradament no puc gaudir.

Però us avanço, i que quedi entre nosaltres, que en preparo una de tan bona que fins i tot els més recalcitrants a l'ús de l'expressió correcta no podran evitar passar vergonya si no l'adopten definitivament. Ja m'ho explicareu.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre