Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Josep Ramon Serrate

El niu del cucut

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 

 
La Miriam estava mirant per la finestra. Un dia gris i plujos acompanyava el seu estat d’ànim. Feia tres mesos que estava ingressada en un Centre de Salut Mental de Barcelona. El seu fill David, tot i el que va passar, la visitava cada dia- ell ho era tot per la Miriam -. En Carles, el seu marit, no hi perdia massa temps en anar-la a veure. Després d’un judici llarg i molt intens, el jutge va resoldre el veredicte; internar-la en un Centre Judicial de malalts mentals. En Carles dedicava tot el seu temps al despatx d’advocats que dirigia. Estava inoculat pel dolç verí de la vanitat. Després de tot el que havia passat, l’únic que l’interessava era la seva feina i guanyar diners. La relació amb el seu fill era molt distant i tensa. En Carles no va poder assumir mai la opció sexual d’en David. Quan va començar a estudiar a la Universitat va emprendre un camí amb el seu company Víctor. La seva mare sempre va admetre la homosexualitat del seu fill, però li va ésser impossible fer-se càrrec de la pèrdua. El seu fill era la persona que més estimava a la vida. El volia solament per ella. No podia ni volia admetre que en David tingués una relació que els distanciés. No ho suportava.
 
Eren ja dos quarts d’onze de la nit. El meu fill David, el seu company Víctor i jo, ja havíem sopat. En David i en Víctor, es varen tancar a l’habitació per acabar de revisar el projecte de fi de carrera. Demà l’havien d’exposar davant del tribunal de la Universitat. En Carles, el meu marit, encara no havia arribat . Sempre feia tard. La seva feina al despatx l'absorbia tot el dia, si mes no, era el que em deia. Mentre l’esperava, em vaig estirar al sofà de la sala amb el meu gos, el Nit. Vaig agafar el comandament de la tele i em submergí en el menú de canals fins a trobar-ne un que em fes el pes. A TV3 començaven una peli que ja havia vist feia molts anys, -Algú va volar sobre el niu del cucut- . Em va impactar molt la primera vegada que la vaig veure. M’hi vaig tornar a enganxar, em feia fruir el tàndem d’actors, Jack Nicholson en el paper del controvertit Randie i la Louise Fletcher protagonitzant a la malèfica infermera Mildred. Sempre que mirava aquesta peli em preguntava;- com podien viure aquests malalts en un espai tant cruel ?
 
En acabar, em vaig quedar estirada una estona al sofà al costat del Nit que m’estava llepant la cara. En Carles encara no havia arribat. Volia dormir, no suportava els escarafalls i rialles que sortien de la cambra d’en David. Els crits i les abraçades que s'intuïen, s'amplificaven dins el meu cap. M’estava tornant boja. No podia suportar-ho més. Em vaig llevar amb una revolada del sofà, em vaig fer un nus a la bata, mentre el Nit em mirava amb ulls de basarda. Vaig anar a la cuina, mentrestant el meu cervell no deixava de repetir-me les rialles, els petons i les abraçades d’una forma obsessiva. Vaig obrir el calaix dels ganivets i en vaig agafar un- el mes llarg que hi havia- . El trajecte de la cuina a l’habitació d’en David se’m va fer etern. La porta estava tancada amb clau. Vaig trucar de forma insistent i no em sentien. Els sorolls i paraules plenes de luxúria es repetien cada vegada amb més perseverança. Vaig començar a atonyinar la porta amb tota la meva força. El silenci es va imposar per uns instants i uns peus nus caminant sobre el terra de fusta era un senyal inequívoc de que ja m’havien sentit. Un tomb a la clau de la porta em va donar la possibilitat d’accedir a la cambra d’una empenta.- Mare que fas aquí i amb el ganivet a la ma?- li va dir en David, tot tremolós- sense creuar cap paraula m’endinsà a l’habitació on hi estava estirat en Víctor al llit i sense pensar-m’ho dues vegades, li etzibà quatre ganivetades a l’altura del coll que el vaig ferir de mort a l’instant. En David no va tenir temps de reaccionar i va caure de genolls a terra amb el cap mirant al trebol i les mans plegades, tot cridant- però mare, que has fet ?- estàs boja!! .
 
Els crits varen alertar als veïns de tot l’immoble en el mateix moment que unes claus obrien la porta del pis, era en Carles que acabava d’arribar. Eren tres quarts de tres de la matinada. Es va ficar a corre pel passadís fins arribar a l’habitació d’en David i em va veure com m’estava tallant les venes del canell esquerra. Em va donar una empenta que em va fer caure el ganivet de la ma. Vaig caure rodona a terra colpejant-me amb el cap a la tauleta de nit. Vaig patir una commoció. Em vaig despertar a la Comissaria dels Mossos D’ esquadra.
 
El judici es va celebrar un més després, mentrestant vaig estar a la presó de Can Brians on hi vaig estar reclosa fins el mateix dia judici.
 
L’únic argument de defensa que li vaig donar al ministeri fiscal i al jutge, va ésser sempre el mateix; senyor Jutge, senyors i senyores fiscals i advocats de l’acusació, vaig matar en Víctor per que m’havia pres la meva vida, que era el meu fill. Jo vaig reaccionar amb legítima defensa, no podia fer res mes.
 
El veredicte del Jutge, va corroborar com atenuant, l’estat d’alienació mental transitori. Em varen ingressar en un Centre Judicial de Malalts Mentals. Estava contenta, el meu fill David, em venia a veure quasi be cada dia.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre