Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Amor Ayala

Estrangers

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Clic. S’obre la porta de l’habitació. Llit individual, lavabo amb dutxa, un pati interior, ara a les fosques, que s’insinua darrera la finestra. Uns 10 metres quadrats, calcula. Televisió amb comandament a distància i telèfon. Objectes innecessàris d’una cultura caduca, pensa. Hauríen de ser al museu. Del seu entorn, no hi res que justifiqui les tres estrelles amb les que s’anuncia l’hotel. Però li és igual. Bé, pensant-ho millor, no, no li és igual. Preferiría que la televisió no hi fos, ni el comandament. I posats a fer, tampoc el telèfon. En realitat, ell mateix tampoc voldria ser-hi. No ha vingut de vacances.

Ha vingut a correcuita després de rebre la trucada de la residència. Només ha pogut arribar a temps per assistir a l’enterrament, no s’ha pogut despedir de la seva mare. Ja fa vint anys que viu a Leipzig. Va arribar-hi amb una beca doctoral, va trobar feina a la Facultat de Filosofia, va formar una familia, la va desfer, hi té un fill de 8 anys i un apartament de 70 metres quadrats ple de llibres.

Els primer anys tornava a Barcelona als estius i per Nadal. Des d’en fa cinc, quan la seva mare va ingressar a la residència, hi venia un cop l’any. Ella patia d’alzheimer, la malaltia avançava i la seva mare anava desapareixent. Els darrers dos anys ella gairebé ja no era capaç de reconèixe’l: tant aviat li dèia Jordi - el nom del seu finat marit-, com Antoni - el del seu germà-, rarament l’encertava i li dèia “Ricard, fill meu, ¿com estàs?”.

Les visites, per tant, deixaven a en Ricard angoixat i deprimit. Per bé que sabia que la Joana estava malalta i coneixia els símptomes de l’enfermetat, cada vegada que agafava l’avió per venir a visitar-la, tenia la imatge al cap d’aquella dona de caràcter difícil, culta, amb un gust musical refinat, treballadora i carinyosa. Tenia cada vegada la falsa esperança de retrobar-se amb la seva mare.

Tanmateix quan posava els peus a la residència, els vells amb mirada desorientada i riatlla infantil que es trobava pel passadís el fèien tornar a la realitat de sobte. Les fisonomies del residents, les bates blau cel de les enfermeres, els cartellets de les habitacions. Totes aquestes coses eren com les primeres gotes de pluja que anuncien la tempesta. La tempesta que et deixa moll i desemparat enmig del carrer. El cop de gràcia, però era arribar a l’habitació de la Joana amb il·lusió i que ella li fes mala cara i l’escridassés, quan ell s’acostava a fer-li un petó.

-Què hi fas aquí, Jordi?- li etzibava. Com et dignes a aparèixer sense avisar? Desprès del que em vas fer. Em vas dir que em portaries a veure Lakmé al Liceu. M’ho vas prometre. Fèia dies que t’esperava. Em vas enganyar. Ara no et vull veure.

El record d’escenes com aquesta li causaven mal d’estòmac des que comprava el bitllet fins que tornava a ser a casa seva, a Leipzig. Una acidesa estomacal de gairebé 3000 kilòmetres a vol d’ocell. Però allò no era res comparat amb el dolor i la sensació de fred que ara sentia. Sabia que aquest era el darrer viatge amb aquell propòsit, que no tornaria més a la residència, i que tampoc podria sentir mai més la veu de la seva mare que s’havia apagat per sempre.

La Bettina, la companya de la facultat que va acabar al seu llit aquella nit, li va comprar el bitllet mentre ell buscava histèric la camisa negra a l’armari del dormitori, aquella que es va comprar per a la conferència inaugural del curs passat. Com a expert en Leibniz que era, el cap del departament li va demanar que la pronunciés ell, la conferència, l’any que se celebrava el tercer centenari de la mort del pensador alemany.

No va ni voler avisar a l’Elke, la seva primera dona i mare del seu fill, Rafael, de la mala noticia. Tampoc volia que el seu veí i bon amic, Michael, l’acompanyés. Volia fer aquest viatge sol i no haver d’estar pels altres. Prou feines tenia a pensar amb claredat. També els filòsofs tenen aquests problemes, de vegades.

S’havia imaginat tot sovint aquest moment. Viure a Leipzig implicava estar separat per hores d’avió dels seus pares, els oncles i els seus amics de tota la vida. També volia dir deixar de poder passejar-se per la llibreria a tafanejar les novetats editorials en català del moment. Igualment significava no trobar sèpia ni lluç al supermercat. Ni fer el café a la terrassa del bar amb les ulleres de sol posades al mes febrer. Ni trobar-se els diumenges amb la colla per anar a fer el vermut.

Grans i petites tragèdies de la vida que fèien que somniés, cada dia, en poder tornar viure a la seva ciutat, a Barcelona. També certes situacions quotidianes l’empenyien a pensar que havia de tornar a Catalunya. Per exemple, quan la dependenta de la Bäckerei Pohl li dèia que no l’entenia al demanar-li els panets per esmorzar perquè no havia pronunciat correctament la comanda, dèia ella malcarada. O quan, en caure de la bicicleta enmig de la Johannisallee i trencar-se el braç, cap vianant li va preguntar si es trobava bé. O quan es trobava enmig de l’hivern de Saxònia, i no veia el sol d’octubre a abril. O quan havia de trucar dues setmanes abans als seus amics per a poder concertar una cita amb ells, per exemple, per anar a sopar plegats un dissabte.

I ara és aquí, en Ricard, assegut a la butaca d’una habitació d’hotel a Barcelona. Encara no ha anat a la residència. Ells s’han ocupat de tot, han contactat a la funerària. Han preparat les esquel·les. Formava part del contracte.

Demà haurà de fer el cor fort al tanatori. Se sent paralitzat. Té mal de cap. Està marejat. Passen per la seva ment milers d’imatges i sensacions per segon: de nen, fent vacances a la Costa Brava amb els seus pares; de jove, mentint-los vilment quan tornava tard a casa; també el dia que va rebre la beca i va descobrir la seva mare plorant d’amagades a la cuina. Els comiats a l’aeroport després de les vacances de Nadal. Les visites dels pares a Leipzig, quan encara vivien tots dos i viatjaven tant, i la mania de la seva mare d’anar cada vegada a escoltar els concerts del cor de la Thomaskirche, amb les seves veus angelicals.

Sona el despertador. Es dutxa. Treu la camisa negra de la maleta. Tota arrugada encara del viatge. Es vesteix i surt de l’hotel.

De camí al tanatori s’atura en un bar.
-Un tallat - li diu a la camarera.
-Perdona, no te entiendo- li respon ella amb cara de dubte i un fort accent cubà. Es diu Yirka i és de L’Havana, la seva besavia era de Barcelona per això va triar aquesta ciutat quan va decidir venir a estudiar a Europa. Fa tres mesos que és a la capital condal. Vol ser cantant d’òpera i aquesta tarda té les proves d’accès al Conservatori del Liceu.
-Un cortado- li demana en Ricard mirant de pronunciar bé totes les sílabes.

Mentre li fèia el café, la noia, tarareja per casualitat el Duet de les flors de l’obra de Delibes.

En Ricard reconeix la tonada i no pot evitar emocionar-se. Sap que arribarà tard a la seva cita al tanatori, però li és igual, perquè el dol i la tristesa no tenen horaris.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre