Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Vicenç Aguado i Cudolà

Falcata

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Em vaig despertar amb mal de cap. Semblava que un milió de petites estelles s’haguessin clavat com esmolats ganivets al meu cervell. Sobre meu podia veure un cel estrellat amb lluna nova. Era fosc, estava molt atordit i no recordava on era. Vaig encendre la pantalla del mòbil i vaig poder veure que era en unes antigues runes. Em trobava en una mena de pou o cisterna. Al meu costat jeia un cos immòbil. Tenia el cap esberlat, el seu rostre era una massa de carn i ossos que no es podia reconèixer. Sentia una opressió al pit i em costava respirar.

Quan em vaig recuperar, vaig regirar-li les butxaques. Em vaig quedar glaçat quan vaig trobar una cartera. Era del meu company, l’arqueòleg i professor Andreu Peiró. Havíem fet una descoberta excepcional a la fortalesa dels Vilars d’Arbeca. El grup de la Universitat de Lleida que treballava en les excavacions ens havia donat moltes facilitats per fer la recerca. La nostra troballa consistia en unes inscripcions en llatí i en iber que havien estat gravades en la fulla d’una antiga espasa, falcata. Gràcies a aquestes inscripcions podríem començar a desxifrar la desconeguda llengua dels ibers. Era la nostra pedra de Rosetta.

Mentre em guardava la cartera, vaig incorporar-me amb dificultat. Em rodava el cap i em preguntava què havia passat. La meva primera reacció va ser demanar auxili. Quan vaig sentir la meva veu ressonant en aquella quietud se’m van glaçar les venes. I si em sentia l’assassí que havia acabat amb la vida de l’Andreu? De sobte, vaig pensar en el guia que ens havia acompanyat. Estaria també en perill? Pregava al cel perquè pogués anar a cercar auxili, però encara trigaria, ja que els Vilars era a uns quatre quilometres d’Arbeca.

Vaig avançar a palpentes guiat per la tènue llum del mòbil i les estrelles. Tenia un vint per cent de bateria i m’angoixava trobar-me amb un assassí sotjant. Com reaccionaria? De sobte, em va venir la inspiració. Utilitzaria una pedra i així, amb una mica de sort, podria deixar el meu oponent sense sentit mentre escapava. Vaig avançar fins a arribar al mur frisó. Era una de les singularitats de la fortalesa, una zona plena de pedres irregulars que tenien com a funció dificultar l’assalt al recinte. Em movia amb dificultat il·luminant-me amb el mòbil, que ja estava al deu per cent. De sobte vaig veure una llum i vaig arribar al fossat. Era impressionant, d’uns divuit o vint metres d’amplada, i uns cinc metres de profunditat. Estava il·luminat per unes petites llànties d’oli, que li donaven una aparença màgica, gairebé irreal. Llavors, vaig poder veure un home que portava la pell d’un llop que li cobria el cos i el cap, lligada amb una sivella ricament decorada. Va alçar una gerra amb una ofrena de vi. L’assassí estava reconstruint una antiga cerimònia d’iniciació dels ibers. Aquell desgraciat estava oferint a la divinitat la mort de l’Andreu. Ell era l’encarnació d’un feroç depredador, que havia de caçar una presa.

Per sortir del recinte havia de passar pel fossat, després hauria de saltar la petita tanca, fins arribar al pàrquing d’entrada i anar cap a la carretera. Vaig decidir esperar-lo amagat a les ombres. Haver d’enfrontar-me amb aquell assassí em produïa pànic. Aquells moments se’m van fer interminables, amb aquella pregària que em trasbalsava. Per fi, va acabar i es va alçar desafiant. semblava un déu temible que tenia el poder de la vida i la mort. Sabia que havia d’anar de cacera i jo era la presa. Va girar-se cap a la galeria on jo l’esperava. Vaig romandre amagat. No volia donar-li oportunitat de reacció. Vaig prémer amb molta força la pedra, estava segur que aconseguiria el meu objectiu. Llavors va passar el que no hauria d’haver passat. El mòbil va fer tres petits xiulets anunciant que s’havia acabat la bateria i es va apagar definitivament.

Va llançar-se damunt meu amb fúria. No em vaig acovardir i li vaig donar un fort cop de pedra a la cara. Quan va caure la pell de llop que li cobria el cap, vaig veure el rostre de l’Andreu. Què estava passant? No podia ser, el meu company jeia mort en el pou. No vaig poder aturar-me. Vaig continuar colpejant-lo amb ràbia fins que la seva cara es va convertir en una massa sanguinolenta de carn. Vaig arribar fins al mur i vaig enfilar-m’hi com vaig poder. Mentre avançava no podia deixar de donar voltes. I si realment havia mort a l’Andreu? En aquells moments em van venir unes imatges al cap. Estava lluitant amb l’Andreu mentre ell provava de defensar-se. No va poder oposar gaire resistència mentre jo el colpejava una vegada i una altra. Se’m van glaçar les venes.

Em van venir al cap les discussions que havia tingut amb l’Andreu per aquell descobriment. Aquell que s’emportés el mèrit rebria tots els honors. L’Andreu no tenia cap mena d’escrúpol, era una mala bèstia que sabia engalipar a tothom. Els remordiments em corcaven per dins. Havia de sortir d’aquell maleït recinte. Al cap d’una estona em trobava assegut en un petit banc a l’exterior del recinte. Em mirava les mans amb incredulitat. Com havia pogut matar una persona a cops de pedra? Aquell maleït descobriment m’havia transformat en una altra persona. De sobte, vaig sentir que algú xiuxiuejava el meu nom.

—Andreu, com és possible? No estaves mort?
—M’has confós amb el guia! Ara em quedaré amb el descobriment.
—No és possible, vaig veure el teu rostre clarament mentre l’esclafava.
—Vas veure el que jo vaig voler. Quan vaig invocar a la divinitat ibera vaig confondre per sempre més la teva ment. Tothom es pensarà que estàs boig.

L’Andreu va desaparèixer en silenci entre les ombres com si es desenfoqués lentament, mentre el mirava. En aquell moment, vaig palpar la butxaca i vaig treure’n una cartera amb restes de sang. Era la que havia trobat a la cisterna. Quan la vaig obrir, se’m van glaçar les venes . Al carnet hi posava Pere Jaume, el guia local que ens havia acompanyat... Em vaig quedar desconcertat.

Al matí següent, un grup de persones m’esperava mentre treien el mort. Entre ells, es trobava el jutge d’instrucció, que es va adreçar als mossos d’esquadra que s’havien desplaçat des de les Borges Blanques.

—Com heu descobert el cadàver?
—Senyoria, ens ha avisat l’arqueòleg Josep Gorch que ha confessat ser l’autor de la mort —digué un dels mossos.
—Us ha dit per què ho fet?
—El seu relat té moltes incoherències. Diu que ha donat mort al seu company, el professor Andreu Peiró, que li volia prendre el mèrit del descobriment d’una troballa que havien fet tots dos. Parla d’un ritus iniciàtic al fossat del recinte.
—Caldrà corroborar la identitat del mort. Té la cara molt deformada dels cops.
—Senyoria, el personal que treballa a les instal·lacions diu que al recinte només hi havien entrat l’arqueòleg Gorch i un guia local anomenat Pere Jaume. D’aquest no se n’ha sabut res més.
—Heu pogut esbrinar alguna cosa del tal Andreu Peiró?
—Això és el més estrany. Hem trucat a la Universitat i ens han dit que no existeix cap arqueòleg anomenat Andreu Peiró...
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre