Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Raquel Molina Angulo

Grans de sorra

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Et vas fent gran quan es redueix el diàmetre del cercle que t’envolta. D’això me n’adono ara que és agost i m’abraça la mar en calma del mig dia. Poc a poc surto de l’aigua, la companya més propera d’aquests dies, deixo que m’acariciï els pits, les cuixes fins que m’arriba als turmells i em desplaço lentament cap a la tovallola, la sorra s’enganxa als meus peus. Recordo quan aquesta sensació em feia fàstic, quan em posava nerviosa aquell deler de la sorra per la pell mullada. Ara no, ara estimo la sorra mandrosa i m’agrada que em visiti fins l’orifici més inhòspit del meu cos.

M’assec a la tovallola i contemplo el paisatge acolorit com si fos una obra d’art de Renoir que creen els meus ulls miops. Taques de colors, trossos de carn, joves que s’estimen, pares i mares de família, infants que juguen despreocupats... Em toco la sorra enganxada a la pell i m’entretinc mirant un gra que s’ha quedat adormit entre l’ungla i el dit, el trec, el deixo reposar al palmell i penso que som tan insignificants com això, un punt diminut que es confon amb els altres bilions de punts diminuts, un record que es perd per l’orifici més amagat del cos. Arribo a l’apartament sense pressa, estic sola, ningú m’espera i jo no espero a ningú i aquesta sensació m’agrada i a estones em neguiteja.

Surto a dinar al balcó l’amanida preparada i el gaspatxo que he comprat al súper de la cantonada. Els meus veïns d’estiu ocupen també els balcons dels altres apartaments. Fent el cafè sento discutir un matrimoni: ella es queixa perquè el seu marit no es preocupa de res, “unes vacances així mai més, que això no són vacances” li recrimina a l’home entre crits, ell li retreu que sempre està enfadada. Adverteixen la meva antena indiscreta i jo dissimulo fent veure que llegeixo el diari que ja he llegit cinquanta vegades i al suplement em topo amb l’estadística de cada període estival: “una de cada tres separacions es produeix al final de les vacances d’estiu”, l’acompanya l’explicació d’un psicòleg, un tal Eladi Casamajor, que afirma, a més, que l’estiu és l’època de l’any que més convida a la infidelitat. La veritat és que m’importa poc saber el desenllaç de la discussió dels meus veïns i quants números tenen per alimentar les estadístiques de separacions d’aquest any. Ara mateix és el moment de la sagrada migdiada estival i –innocent de mi– penso que res ni ningú cometrà el sacrilegi d’aturar-la.

Quan aconsegueixo adormir-me sense gaire esforços truca algú a la porta, primer són cops suaus, faig veure que no ho he sentit, però qui es troba a l’altre cantó és insistent, no sé si per curiositat o perquè pari d’una vegada decideixo interrompre el meu moment celestial. Obro la porta i reconec el veí, el pare de família que estava discutint amb la dona fa uns minuts, nerviós i amb els ulls plorosos. No fa falta que el convidi a entrar perquè ja ho fa sol, m’afanyo en amagar sota el sofà la part de baix del meu biquini que m’havia tret per fer més còmodament la migdiada, migdiada que, per cert, ha interromput l’intrús que ara s’ha assegut a una cadira del menjador.

–Perdona, estic molt nerviós i no sabia on anar –comença a explicar-me posant-se les mans suades a les cames que no para de moure.
–Tranquil, vols prendre alguna cosa? –li dic, encara adormida i desconcertada.
–Un got d’aigua, gràcies.

Vaig a la cuina i trec de la nevera una ampolla, mentre li omplo el got, sento que s’ensorra entre plors i balbuceigs:
–Se n’ha anat...ha agafat els nens... i ha marxat... –va repetint entre gemecs.
–Ostres... Em sap greu... –mai no he sabut ben bé què dir en aquests casos i menys a algú que gairebé no conec.
–Ja fa molt temps que discutim, que no estem bé però aquesta vegada és la definitiva, ho he vist als seus ulls i en la manera com m’ho ha dit. I saps una cosa? Potser és millor així, sí, és millor així... –ho va repetint amb convicció forçada mentre beu l’aigua a petits glops. Es va calmant però les mans encara suades li fan una mala jugada i el got li cau a terra trencant-se, com ell ho està, en mil bocins.
–No et preocupis, ja ho recullo... –li dic mentre vaig apartant els vidres amb cura. Agafo el diari encara obert de la taula del balcó perquè absorbeixi el petit llac del terra. I se’ns mostra amb inoportunitat l’estadística de cada estiu. Penso en canviar de pàgina però ja és massa tard, ho ha vist i jo intento treure ferro a l’assumpte:
–Bah, el mateix de cada estiu. Com els pesats que diuen que l’enamorament no dura més de quatre anys. A veure, que potser tenen raó... Però no sé...no cal que ho vagin repetint, que deixin a cadascú lluitar amb les seves misèries tranquil·lament. Segurament aquest tal Eladi Casamajor que ha escrit això és un paio frustrat, un psicòleg de pacotilla... –la meva indignació la interromp la seva riallada sonora. Començo a pensar que aquell home no hi és tot.
–Potser tens raó... Però la majoria de parelles que he conegut han trencat després d’unes vacances d’estiu, de Nadal o després d’una data assenyalada: aniversaris, Sant Valentí...
–Ah, mira, sí, a mi precisament em van deixar el dia de Sant Valentí –li dic recordant l’Ernest, l’últim noi amb qui vaig estar–. Bé, en els tres anys que va durar la relació mai havíem celebrat Sant Valentí, era una festa massa mainstream per a ell, pensa que els seus pares li van posar Ernest pel Che. Però ell sabia que a mi m’agradaven aquestes coses simbòliques, podia haver tingut una mica més de tacte... coi...un dia abans, un dia després... Fins i tot, quan em va deixar és va atrevir a fer-ne broma de la data assenyalada: “no ets tu, és el capitalisme”... He de reconèixer que tot i la duresa del moment em va fer gràcia, tenia un sentit de l’humor impertinent que m’excitava d’allò més... –me n’adono que estic anant de naps a cols, explicant-li part de la meva vida a l’home que gairebé no conec de res, però no em sento incòmoda i ell, que m’escolta atent, sembla que tampoc. –Bé, deixem de parlar de mi, no sé gairebé res de tu... –miro de desviar la conversa cap a una altra banda.
–No pateixis, estic acostumat a escoltar i em va bé pensar en altres coses... Què et sembla si anem a fer un gelat al passeig?
-Genial! –m’avergonyeixo una mica del meu excessiu entusiasme pueril però tinc gana i després de les migdiades, els gelats són el que més m’agrada de l’estiu.

El gelat ens porta a un mojito i a un altre, com diu la cançó de l’estiu que sona de fons i que amb les dosis etíliques se’m fa una mica més suportable. No sé ben bé com però acabem els dos traient-nos la roba a la platja, ell alimentant les estadístiques que indiquen el creixement de les infidelitats durant el període estival i jo intentant confondre grans de sorra. Mentre em fa un petó al coll, m’adono que ni tan sols ens hem dit el nom, acosto els meus llavis a la seva orella per preguntar-li com es diu i em respon: “Eladi Casamajor, psicòleg i autor d’estadístiques d’estiu de pacotilla”.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

  • #4 Elsayed Hassona
    18/09/17 15:32

    més enllà de la sensibilitat del conte, volia destacar l'excel·lent maneig del llenguatge i la capacitat descriptiva de l'autor.

    Denunciar comentari Respondre
  • #3 Elsayed Hassona
    18/09/17 15:16

    més enllà de la sensibilitat del conte, volia destacar l'excel·lent maneig del llenguatge i la capacitat descriptiva de l'autor.

    Denunciar comentari Respondre
  • #2 Laia
    11/09/17 16:04

    M'ha agradat molt, especialment el final. Bona feina!

    Denunciar comentari Respondre
  • #1 José Luque
    09/09/17 15:20

    Un relat fresc i fantàstic, molt ben escrit i amb un final sorprenent.

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

4

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre