Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Marta Argilés i Macià

Ímpetu

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Vivia sola, feia uns setanta-vuit anys que me'n sentia. Vaig definir-me com a basta i em creia incapaç d'estimar perquè ningú ho havia provat amb jo. M'era un malson fermar cada dia la porta de casa, era la metàfora perfecta la qual em tancava amb forrellat. I de cop i volta la clau es perdia. Per aquest motiu m'era costós obrir-me i m'estrenyia ben endins sense deixar rastres de la meva existència enlloc.

Sortia sempre de casa a les cinc de la tarda, em tenia captivada aquella hora. Forçadament, sentia els crits de la quitxalla que clamaven llibertat pels carrers i donaven alegria a aquelles pobres cantonades vestides d'excrements flatulents. I jo, posicionada al mig de la plaça del poble, al seu vell mig, enlairava els meus ulls i contemplava el cel blau. Era blau com el mar de dubtes que em rossegava o blau com l'atzur de la nit.

Furtivament, les meves ninetes ballaven exhaustes de tan voler mirar i no cercar color, doncs només buscaven un profund silenci, d'aquells que donen escalfor i nitidesa a les orelles. Pausadament, el meu cos sentia l'instint de caminar unes quantes passes per tal de colpejar les totxanes que envaïen aquell camí empedrat i així recordar-me que la força encara sobrevivia dins meu i que no em calia pronunciar ni un mot. L'únic que m'evadia dels gemecs interns que em corroboraven el ventre era una dolça melodia que em perforava cada vesprada.

A les nou de la nit, quan començava a aclarir-se el cel i el Sol s'ajupia amb força sobrepassant les muntanyes d'aquell únic horitzó, es tancaven totes les llums del poble. Llavors era quan més xalava. Només podia contemplar com les muntanyes i el Sol feien l'amor. M'era un goig diari. De sobte els seus contorns es resseguien i de la seva passió en naixien escletxes.

Una sensació polivalent em retornava els peus a terra. En aquells instants curts i limitats me n'adonava que m'havia elevat uns centímetres de la tènue realitat i el temps s'havia convertit a retalls. Per ara els meus pesos mancats d'equilibri s'estaven al terra, fent companyia al sòl bru d'Euskal Herria.

M'encisava observar les parets resseques del poble. M'explicaven intenses i molsudes històries. Aquelles que ningú es parava a escoltar, eren farcides de la meva atenció. Finalment disparava els timpans i aquelles es resistien a jo fins que veien que els meus ulls regien inquietats, llavors cedien la seva veu ancestral i l'entregaven musicalment dins el meu inconscient ple de consciència.

Naturalment, m'agradava posar-me c moda per tal de percebre l'estímul de la història. "De qui parlaran?, A qui li desvetllaran emocions de les més existents?, Qui en serà la víctima?", eren els pensaments que es disparaven dins meu i batzegaven la meva pell a cops de pols.

Un vent aterrador va descontrolar les fulles seques del passeig on jeia i jo no em vaig ni immutar, les cames se'm van cargolar i les meves mans juntament amb elles. En aquells instants, els meus palmells remarcaven com mai els meus laberints dactilars. Juntament amb ells m'hi vaig perdre. Allí hi van accedir les veus rocoses de les parets i em van començar a abatre amb les seves històries enclaustrades.



El seu pare es va suïcidar al mar. No li van dir a la filla fins que aquesta tenia tretze anys. La nena es va inscriure a la pell una ona del mar brava i al mateix temps portava dins seu gràcies a aquella tinta un lloc que la representava. Ella brillava i a mesura que van anar passant els anys la pell se li feia de roure. Tenia la costum d'abraçar als arbres, als cinc anys li van dir que el seu pare sempre ho feia . Als seus disset la van violar i ella, sense cap costat, va decidir necessitar-se únicament a si mateixa. Va marxar lluny i va deixar els seus orígens, va deixar inscrit a un mocador de paper que mai més voldria tornar a saber dels seus propers, ni dels de la seva sang.

Fa uns anys se n'adonà que tenia una incapacitat d'estimar-se gegant i que la senzilla solució per a equivaldre's era mantenint les seves arrels de sang i properes més serenes i vives que mai dins el seu cap i posicionar-les com a importants.

Sort en va tenir dels seus esforços per tal de seguir respirant fins als seus setanta-vuit anys, ha batallat tota la vida la Marea. Ara mateix, aquesta, encara vol recuperar les seves arrels i cerca l'estima d'algú proper...>

Vaig despertar-me amb un regust d'oxidat a la boca, els llavis em coïen i tenia les empremtes dels dits impregnades de sang. M'havia agafat tan fort a la paret per a escoltar-la que m'havia ferit. El meu cos estava estacionat arran de casa meva, jo havia nascut allí. No sabia com m'havia transportat en aquell precís indret. Aquella casa no era la d'on jo en sortia normalment cada dia a les cinc de la tarda, era la dels meus orígens i l'havia reconegut gràcies a aquelles parets mil·lenàries. Em vaig adonar que era jo la triada en aquella història, m'havia donat un bon cop per a reproduir-la dins de mi. I aquelles veus m'havien aconseguit rostar l'inconscient.

Seguidament, reconeixent els voltants de casa meva vaig centrar l'atenció en un punt on jo sabia que hi havia una pista de feia anys. Vaig furgar el sòl humit i allí hi vaig trobar el collar que em va oferir la meva mare feia uns setanta anys. El recordo com mai. Era una base de fusta rodona on hi havia impregnat un tros de corall marí.
La fusta plena de corcó em va remoure una intensa nostàlgia. El corall hi era, per només les seves restes. Me'l vaig posar al coll i vaig decidir-me a entrar.

Sobtadament, quan vaig ésser dins, una llàgrima salada va vessar-se de l'ull dret. Vaig entrar al ritme del vent del dia, era àrid. Per el meu cor no parava de bategar com un metrònom a contratemps. Impulsivament vaig entrar a la cuina i vaig resseguir amb el dit totes les emissores d'aquella ràdio regnada de pols i així obrir-la.

Doncs sí, va sonar i jo mai més em vaig deixar d'estimar. Igual que aquella ràdio ho havia fet durant tots aquells anys amb la música i jo, que mai havia pensat que ho deixés de fer.

Ara em dirigeixo de camí al mar. M'ajauré sobre la sorra i observaré al mar. Com em va ensenyar un cop la vida; . Al mar hi llençaré aquesta carta i deixaré que la tinta penetri en ell tot el que ha penetrat en mi.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre