Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Elisabet Solé Mingot

Inigualable

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


De tot allò ja fa tant de temps que de moltes coses no me’n recordo. No sé com m’ho vaig fer per trobar-te, per guanyar-te, perquè fossis meva, meva i de ningú més. Gravada al cap, tan sols tinc la imatge del dia que vas travessar el llindar d’aquesta porta. Eres preciosa, ben blanqueta, de pell fina i estirada, vestida amb una llarga capa de seda negra. La meva nina de porcellana, et deia. Jo t’obria les portes de casa meva; tu em tancaves l’etapa de les angoixes i tensions. Va ser tot menjant que vam agafar confiança. Necessitaves que et donés corda per arrancar, a mi, me’n sobrava de tant xerrar. Moltes vegades, m’embolico sense voler, ja ho saps prou.

La qüestió és que sempre hi has estat, a totes hores. Matí, tarda i nit. Sense objeccions, preparada per a tot. Tenies un do per despertar-me en sec, fins i tot més eficaç que el despertador. Vine, va, em feies perquè m’atansés a buscar-te la tasseta de cafè. Mai ningú no me l’ha fet tan bo. Assaboria cada gota amarga, sense gens de sucre, però amb l’espumeta cremosa que em deixava tots els llavis marcats. De seguida em vas conèixer els gustos. Acompanyat pel teu somriure picaró desapareixia per la porta, fins a la nit, et deia. Però tot el dia duia part de tu pel cos.

Tornava arraulit de fred, amb boira ficada ben endins dels ossos. Et veia allà plantada, enmig de la cuina, i ja em retornava l’escalfor. No t’imagines què sentia quan t’acariciava el capó. Res no em podia omplir més després d’un dia esgotador, estressant i rutinari. M’alegraves els dies i, tan sols per això, ja t’apreciava.

Mai no vaig saber com tractar-te. Et tenia detalls, com quan et tocava suaument amb les puntetes dels dits, amb cura, com si fossis de porcellana i et poguessis esquerdar. A diferència dels col·legues, que no les volten de contemplacions i es creuen amb poder de manejar tot i tothom sense afecte, sense amor, jo et cuidava. Però tants miraments m’han servit de ben poc, perquè si alguna cosa s’ha d’acabar, ja hi pots fer ja, que s’acabarà.

Feia dies que per dintre alguna peça no t’anava a l’hora. Et queixaves i gemegaves, uns sorollets que em neguitejaven i provava de tot per aturar-los. Se la deuen emportar els dimonis per dins, vaig arribar a pensar. Van venir tot d’especialistes que miraven i miraven, però que no t’hi veien res. Això sí, cada cop cap a pitjor.

Ja no em despertaves, i jo no gosava fer-t’ho a tu. Anava a la feina apagat, sense ànim ni decisió, vaguejant com un titella, d’aquí a allà i d’allà a aquí. Però quan arribava aquí i mirava a la cuina, t’hi trobava plantada com sempre, i m’entraven gairebé tots els mals. Perquè, tots, tots, ja els tenies tu.

I, quan ja no vaig poder més, els vaig trucar per fer-te endur. Te la tornarem, aviat la tindràs bona, em van prometre aquells joves. I jo, com un il·lús, me’ls vaig creure.
Un, dos, tres. Els tres primers dies els vaig suportar. Sol al pis, provava de distreure’m amb qualsevol cosa, però aviat fallava. Si m’escarxofava davant la tele, de seguida m’apareixia algun detall, alguna marca que em recordava a tu. Si em decidia a sortir a passejar pel Carrer Major, en veia de plantades pels aparadors, amb la teva mateixa postura que quan m’esperaves a la cuina, i havia d’apartar la mirada perquè els seus senyors no em cridessin l’atenció, de tant fixament que me les mirava. Quan era al llit i em començava a endormiscar, inspirava una mica fort i ja em venies. La teva oloreta dolça, escampada per tot el pis, m’entrava pels narius i m’estrenyia el cos. N’estava massa de tu. El quart dia, ja vaig fer una ximpleria.

Quan el sol ja era dèbil i tímid i la negror s’anava apoderant a poc a poc de la ciutat, vaig atrevir-me a entrar en un bar. De seguida les vaig clissar, dues de soles, però acompanyades d’un cambrer. Em vaig asseure en un raconet, en una taula de dos, tota per a mi, és clar. Amb la carta als dits, repassava les opcions. La que s’assembli més a la de la meva nina de porcellana, deia el meu jo interior.

- Ja ho té? – em va fer fugir els pensaments, l’únic cambrer.
- Sí. Un caffè macchiato, amb llet ben calenta i gens de sucre, si us plau. – vaig dir-li, tot fent la pronunciació italiana.Pues marchando un café macchiato, con leche caliente y sin azúcar.– va gairebé xisclar el xicot.

Embadalit, me la vaig mirar mentre me’l feia. D’art i talent en tenia, però res en comparació amb la meva nineta. El cafè tampoc era el mateix, li faltava gust i textura. Per contra, de decepció, me’n sobrava. Ni mitja hora vaig tardar a tornar al pis.

Què em pensava? Què buscava? Si ho sabia des del primer dia. No en trobaré mai més cap com tu. M’ho donaves tot i tal com ho volia. A dies, em relaxaves, d’altres, m’excitaves. Il·lús de mena, tots aquests anys pensant que eres meva i, en realitat, em tenies a les teves mans.

Pip-pip-pip.

– Si?
– Bona tarda, som l’equip de reparacions de Coffeepresso. Ja la tenim arreglada. Pot passar-la a buscar demà mateix.

Gràcies a Déu, vaig pensar. M’haurien tancat de saber que trobava a faltar la meva cafetera.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre