Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Jaume Moisés Pérez Pera

L'ermità del calendari

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


De ben petit em fascinava aquell vell cove de vímet que hi havia a casa de la meva iaia a G. Ple a vessar de trastos que aparentment no servien per a res però que en mi exercien un poder hipnòtic. Tot remenant s’hi podien trobar, disposats en diverses capes, retalls de roba de tots colors i mides guardats feia anys per si es necessitaven per apedaçar qualsevol peça castigada pels rigors de les feines del camp, un ninot de la Betty Boop, de fusta i amb forma d’ou que s’obria pel mig i a dins s’hi guardaven agulles de cosir i petites troques de fil. També hi havien dues capses de llauna plenes de botons, agulles, cremalleres reciclades de peces de roba que s’havien convertit en draps, rodets de fil i altres misterioses peces metàl.liques la utilitat de les quals mai vaig aconseguir esbrinar.

A la tapa de la capsa més gran hi havia un acolorit dibuix del Quixot i el seu fidel Sancho sobre les seves respectives muntures, passant davant d’uns molins de vent que brandaven, amenaçadors, les seves aspes. Al costat hi posava el nom del producte DULCE DE MEMBRILLO i el nom i localitat del fabricant MIGUEL CHACÓN RIVAS, PUENTE GENIL. A l’altra, una mica més petita, s’hi veia un altre dibuix d’una noia amb brillants ulls negres, cabells també negres, mantellina i un ventall amb una escena tauromàquica tapant-li parcialment el rostre, subratllant els atractius ulls negres. Al costat del dibuix s’hi llegia la marca que algún geni del màrqueting li havia posat al producte que en el seu moment havia contingut la capsa, MEMBRILLO LA ANDALUZA i també les dades de l’industrial, MATIAS JURADO ARROYO, PUENTE GENIL. Es veu que a la bonica i simpàtica localitat cordovesa hi tenien la mà trencada en la indústria de l’elaboració i comercialització del codonyat..

El que més m’agradava, però, eren unes petites llibretes de color esgrogueït on s’hi podia llegir el següent:
Calendario religioso, astronómico y literario. Arreglado al Meridiano de Barcelona según el horario oficial de España, con todo el Santoral completo del Martirologio Romano Español (con licencia eclesiástica) para el año... I a sota, amb un cos de lletra mol gran i en negreta hi destacava l’any en qüestió al qual es referia aquell calendari

1973
I, encara més a sota, amb el tamany de lletra necessari perquè l’amplada coincidís exactament amb la dels quatre dígits de l’any hi posava:
Año 97 de su publicación.

Al cove hi havia, com a mínim, la col.lecció complerta de calendaris de tota la dècada anterior.

Els dígits amb l’any al qual es referia el calendari i la línia amb la denominació ordinal de l’any de publicació s’encastaven parcialment en la part superior d’un gravat en el qual sota un firmament en el que hi havien simultàniament un àngel, un sol radiant, l’arc de Sant Martí, un estel filant, una constel.lació d’estrelles, la lluna en fase minvant i un núvol, possiblement un cumulonimbus, del qual hi sortien dos llampecs hi apareixia un venerable ancià abstret, dempeus, de perfil, consultant un llibre. Vestia hàbit i sandàlies, amb un rosari penjat a la cintura i lluïa una llarga barba. Tot semblava indicar que era un frare. El dubte quedava esvaït llegint el text que hi havia a sota: Por el Astrólogo Fray Ramón, Ermitaño de los Pirineos. Així doncs, era un frare! I a més ermità!

Tornant al gravat, aquest es completava amb una tauleta baixa sobre la qual hi havia una esfera terrestre i al costat mateix de la primera, damunt del seu trípode, un telescopi apuntant al firmament, un petit gosset negre endormiscat als peus de Fray Ramon, la porta de l’ermita, massa baixa perquè el bon religiós hi pogués entrar i sortir còmodament, sense ajupir-se, i massa estreta perquè, al seu interior hi pogués fer una vida mínimament confortable. Al costat de la capella, entrant a mà esquerra hi havia una creu de pedra a sobre d’una peanya amb forma cònica.

A l’horitzó, sota el firmament-mostrari de fenòmens meteorològics i místics s’hi divisava, en primer lloc un turó al cim del qual hi havia una construcció que podria ser un santuari o un monestir. Possiblement la casa mare de la qual depenia Fray Ramon.

Per acabar, un petit poblet, al costat d’un tren que passava per allà als peus d’un volcà de tipus estrombolìà o vulcanià en plena erupció arrodonien la bucòlica escena. Un petit poblet als peus d’un volcà en plena erupció! I el sol i llampecs alhora!. I un estel filant! I un àngel papallonejant per allà! I Fray Ramon llegint un llibre!!!

Sempre em va intrigar quina història amagava Fray Ramon. Jo sabia que sota aquell posat bondadós hi havia quelcom de fosc. És obvi que sense un passat tèrbol ningú es dedica a observar les estrelles sense rebre res a canvi.


 
Anys després, quan ja estudiava a l’institut, a classe de literatura, em vaig veure en la farragosa tasca de llegir les Llegendes de Gustavo Adolfo Bécquer. Em va cridar l’atenció, sobretot la que s’anomenava Creed en Dios.

Aquesta llegenda parla d’un comte, Teobald de Montagut, orfe de mare en néixer i de pare des de pocs anys més tard. Era un home dolent, roí i despòtic amb els seus súbdits. Un dia de cacera que no havia abatut cap peça va refugiar-se de la pluja, amb el seu séquit, en una església dins del seu senyoriu. Va estar a punt de fer matar al religiós mentre aquest li deia que se’n penedís dels seus pecats, però en Teobald li respongué que no creia en Deu. De cop va sentir que els seus acompanyants deien que hi havia un senglar a prop. Va sortir darrere d’ell fins que el va ferir amb una fletxa i, quan estava a punt de capturar-lo el seu cavall va morir de fatiga, deixant en Teobald en la més absoluta desesperació. En aquell moment va aparèixer un patge que li va fer entrega d’un corcer negre mentre es somreia d’una manera misteriosa. Va muntar-hi i després de cavalcar, a gran velocitat per tot el seu senyoriu, va sortir-ne i continuà portant-lo per paratges que li eren totalment desconeguts. En Teobald es va trobar encegat i ferit i va caure a un abisme. En despertar-se es va trobar al bosc on havia ferit el senglar i s’havia quedat sol després de morir el seu cavall. Era lluny del seu senyoriu i va anar de casa en casa buscant aixopluc. Quan deia qui era els habitants se’n burlaven i el prenien per boig. Finalment va arribar al seu castell, que estava vell i sense guaites. Es va obrir la porta i va sortir-ne un religiós per rebre’l. Aquest li va explicar que al comte se l’havia emportat el diable ja feia molts anys i que, com que no tenia descendència les seves possessions havien passat a mans de l’Església i el castell s’havia convertit en monestir. El frare li va preguntar a en Teobald el seu nom i aquest li va respondre que només era un miserable pecador penedit que volia confessar les seves faltes i ingressar al si de la seva religió.
 
Després de meditar una estona ho vaig veure clar; Teobald de Montagut i Fray Ramon, l’ermità dels Pirineus eren la mateixa persona! Sens dubte l’edifici que surt a la làmina del calendari, dalt de tot del turó és el castell de Montagut ara convertit en monestir. Fray Ramon, després de ser admès, per expiar els seus pecats, va demanar retirar-se a una ermita propera i estudiar tots els fenòmens meteorològics i astronòmics. Amb els coneixements adquirits elaboraria un calendari que anualment posaria a disposició dels pagesos del pais perquè els hi servis d’ajut en la seva feina.
No donava cap pista ni la llegenda d’en Bécquer ni cap de les successives edicions del calendari, però era ben evident, jo ho havia descobert!

I allà continua, en un racó perdut dels Pirineus observant el moviment del sol, la lluna, els estels, els planetes...; predint els eclipsis, les tempestes, les nevades... Any rere any confecciona el calendari, fruit de les seves observacions i coneixements tot esperant que, si més no, li serveixi com a desgreuge quan hagi de passar comptes davant l’Altíssim.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre