Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Última hora
El jutge del Suprem Sánchez Melgar, nou fiscal general de l’Estat
  • Anna Gairí Blavi

L'hora incerta del capvespre

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


El divorci havia estat massa difícil. A poble la gent no es separava, es coneixien situacions familiars veritablement escandaloses però no estava ben vist això del divorci. “Modernitats absurdes” deien, “Tota dona necessita un marit per anar a la Festa Major i a fer el vermut els diumenges, en sortir de missa”. Tot allò que passava de la porta endins, només servia per fer safareig.

Quan Teresa va fer fora de casa el seu marit hi va haver gent que, fins i tot, li va retirar la paraula. Mai s’havia sentit tan transparent. Quan baixava al poble era com si no la veiessin. Per això no sortia gaire, per això va deixar d’anar a missa, a les festes del poble,... No tenia ganes de veure ningú. Com ningú tenia ganes de veure la Teresa.

A la nit els llençols li pesaven com una llosa i la claror de la lluna dibuixava ombres allargassades a la paret de la seva cambra, ombres que es burlaven de la seva tristesa.

Al principi pensava que havia fet molta sort al no haver tingut fills, que sempre compliquen una separació, ara, però, aquesta circumstància esperonava encara més la seva solitud, si més no, un infant trencaria amb les seves petites passes, els silencis rebotegats de les parets. Les pedres tremolarien amb les corredisses i la casa s’ompliria de vida altre cop.

De vegades li semblava una casa maleïda. Des de que el seu pare va començar a beure (mai li va posar la mà a sobre, no era com el seu marit) els crits i el mal humor eren el plat de cada dia,... i la Teresa n’estava tan cansada! Segurament per això s’havia decidit a casar-se amb el Narcís perquè només sentia el rau – rau del seu cor que li deia “Casat, fuig ben lluny”.

El primer cop que va veure en Marc era a la cuina, fregant els plats de dinar. S’atansava aquella hora incerta del capvespre en que els colors es confonen i la llum enganya l’ull.

Va sentir la seva presència abans de veure’l i en mirar per la finestra va descobrir la seva silueta, estava dret vora la gran bassa esclatada de verns. La mirada clavada en l’escorça rogenca i llisa dels arbres que envoltaven l’estany. Li va semblar estrany, no havia sentit acostar-se cap cotxe i casa seva estava a gairebé una hora del poble, muntanya amunt. Va pensar que potser s’havia perdut.

Va trucar a la porta, no era tancada i tanmateix la Teresa va trigar una mica en sortir de la cuina. No es va treure el davantal, però es va passar la mà pels cabells, sempre els havia dut llargs i se li embolicaven una mica fent rínxols a les puntes.

En Marc era molt alt i prim, duia una barba canosa i el cabell massa llarg per ser un home. Tenia un posat tranquil i entranyable, assossegat, com si estès de tornada de tot. Va somriure sense badar boca i , en aquell moment, la Teresa va saber que s’havia perdut per sempre en el fons d’aquells ulls verds i intensos.

Passats els anys va oblidar el què van dir-se en aquell moment, només recordava que havien estat tots dos asseguts al sofà, xerrant molt i que aquella nit en Marc va dormir al paller pensant en ella, i la Teresa al seu llit fred, somniant amb ell.

Era pintor. La Teresa mai havia entès de pintura. El seu món era fet d’animals de granja, d’hortalisses, d’arbres, pluja i neu; de feina dura del camp i de treball de sol a sol, mai havia entès de pintura, i ara es trobava enamorada, fins al moll dels óssos, d’un pintor.

Van iniciar una relació tendra, fina com una pluja de primavera. La passió augmentava amb els dies, amb les hores, cada segon que passaven junts esdevenia una eternitat.

Com era d’esperar ben aviat les veus van córrer pel poble: “Que si el Magí de cala Cadernera havia vist un home pintant la casa quan pujava amb el ramat”, “que l’avi Tobies els va sentir riure tot tornant de collir bolets”,... Ara tothom tenia alguna cosa a fer passant prop de casa seva. Els més agosarats trobaven excuses per trucar a la porta. Els que abans li passaven pel costat girant-li la cara, ara anaven expressament a casa seva per preguntar-li si volia que li portessin quelcom de la ciutat, o si aniria a la festa de la Castanyada, ... la qüestió era poder veure l’home que semblava ocupar el cor de la Teresa i el costat de llit que el Narcís havia deixat buit.

A ella tot això li feia molta ràbia, però en Marc ho trobava molt divertit i va encarregar a la Pepeta de cal Trombes, la més tafanera del poble, que li comprés estris per pintar, quadres i un cavallet.

La neu de l’hivern va foragitar tots els xafarders i la Teresa es va relaxar una mica. En Marc passava moltes estones pintant i li va omplir la casa de paisatges i retrats. Al menjador hi va penjar una aquarel·la de la casa. S’alçava blanca com un floc de neu vora l’estany, l’herba tenia color de primavera i les fulles dels àlbers, vellutoses i platejades, rivalitzaven amb el resplendor lluent dels cims nevats.

L’any següent va descobrir, amorosament, que s’havia quedat embarassada. Marc va ser l’home més satisfet de la terra. A partir d’aquell moment semblava viure, exclusivament, per tenir cura d’ella. La va pintar en totes les etapes de l’embaràs i només tenia el seu futur fill a la boca.

El nen va néixer al desembre. Era un nen preciós, amb el cabell negre i rinxolat de la Teresa, la pell molt blanca i els ulls grossos, intensament verds del seu pare. Tenia el pàl·lid somriure dels nens d’hivern, però creixia fort i sa.

I un dia ella va començar a sentir un desassossec que li feia ballar l’ànima. Quan la dolça tremolor de la nit envaïa les llums del capvespre i les veus s’adormien, romania llargues hores desperta, gronxant-se, hi havia una certesa en l’aire que gairebé podia tocar.

Per això no es va estranyar el dia que va tornar a sentir la presencia d’en Marc vora la gran bassa i, en aixecar els ulls, no va veure res, ningú.

Va marxar com havia arribat, sense equipatge, sense enrenou.

En caure la nit, molt lentament, la lluna s’amagava sota el mantell estrellat i Teresa va saber del cert que mai tornaria a veure en Marc. Li havia deixat un fill i molt amor però va sentir el llit més fred que mai.

El van trobar al capdavall del penya-segat, pel que semblava havia caigut cercant un angle millor per dibuixar un paisatge.

Va haver d’organitzar una nova vida sense ell, no podia continuar a la casa i va marxar a la ciutat; volia saber més sobre aquell home misteriós, sobre els pintors. Amb l’ajuda del fill d’una cosina va organitzar una exposició amb els quadres que tenia a casa i va descobrir que en Marc havia estat un pintor de renom abans de perdre’s davant de casa seva.

Les obres es venien com l’aigua i això li va permetre adquirir un piset i viure lluny de les xafarderies del poble.

Un retrat de la Teresa embarassada guarnia la paret del dormitori i el menjador estava presidit per l’aquarel·la de la casa que tant li agradava.

Malgrat la pena que li ennuvolava els ulls cada cop que veia els quadres era feliç, ara, la casa restava plena de vida, les rialles i els jocs del seu fill omplien els silencis i foragitaven la tristesa.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

  • #4 Mònica B
    30/08/17 09:09

    Molt bonic i emotiu.

    Denunciar comentari Respondre
  • #3 Pili Domínguez Torres
    29/08/17 21:15

    Anna, se m'ha fet molt curt!!! Molta sort Anna!!! Una abracada!!!

    Denunciar comentari Respondre
  • #2 Maira
    29/08/17 19:49

    Molt bonic Anna! Un relat preciós!

    Denunciar comentari Respondre
  • #1 Anna
    29/08/17 17:47

    Una història fabulosíssima...! Quasi sembla una realitat, m'ha encantat...! M'he tret el barret llegint-la.

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

4

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre