Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Neus Gili

Mai es mor per sempre

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


De moments de gran certesa no n’hi ha gaires a la vida. L’Alfred Capdevila ho tenia clar, com també sabia que el seu pitjor enemic podria ser qualsevol detall que no hagués previst amb antelació. Sense poder parlar de res a la seva esposa Dolors, callar era guardar el secret segur, i la més gran de les tortures. Els temps de vaques grasses havien passat de llarg des de feia temps a la casa dels senyors Capdevila, i els problemes econòmics tocaven fons amb el pes dels deutes que acumulaven. El nerviosisme creixia. Les visites als bancs eren constants. L’Alfred havia revisat totes les pòlisses d’assegurances que tenia quan els números vermells ressaltaven cada cop més, en cadascuna de les pàgines de les llibretes d’estalvi, i les comissions per impagament sumaven al desastre imminent al qual anaven, els dos. Havien viscut molt bé durant vuit anys de matrimoni en què no van poder tenir cap fill, i el luxe, grans viatges, i capricis cars, van ocupar aquesta mancança amb diners que gastaven sense cap control. Si alces el cap l’avi Miquel Capdevila, diria que no li havia fet cas quan li repetia ‹‹Res dura cent anys, Alfred! Recorda-ho sempre! Res!››. La Dolors aixecava la vista del llibre que llegia de tant en tant. L’Alfred estava assegut a l’altre punta del sofà on també seia ella, i se’l veia immers en uns pensaments solitaris adreçat de cara a la finestra que donava al jardí de la casa. L’aire del menjador es tallava cada vegada que ella passava una fulla del llibre, la tarda enfosquia de color ataronjat, i la marinada començava a bellugar les fulles dels arbres per a refrescar l’ambient d’aquell dia calorós. Ell es va aixecar per obrir la finestra, i va deixar que entrés la fresca. Llavors es va apropar a ella, i amorós va recolzar el cap sobre el seu coll. La humitat dels llavis que havien estat tancats durant tota la tarda van obrir-se, i rastrejaven la suavitat del coll d’ella, amunt i avall, molt sensualment. Les mans seguien un compàs marcat pels petons, i acaronaven els pits de la Dolors que sobresortien per l’escot del vestit amb dolços moviments circulars que acaparaven tota la seva mà. La Dolors va tancar el llibre per abocar-se al desig que despertava el seu home, i va estirar el coll enrere deixant que ell fes el que desitges oberta a complaure’l. S’intuïa que seria una nit especial i, ella va agafar la mà de l’Alfred fins el llit de matrimoni on s’havien guanyat i perdut tants somnis. A l’habitació ell es va aturar per mirar-la. La Dolors es treia la roba i l’Alfred gaudia cada cop que una peça la llençava amb descaro perquè la caces a l’aire. Les calces van caure damunt del llum de la tauleta de nit, i ella va riure, i ell també. El color vermell de les calces va crear ombres simètriques sobre la figura de dona madura que era la Dolors, plenes de seducció. L’Alfred la va agafar per la cintura i la feia ballar agafada al seu coll, mentre inventava una cançó que sonava a dolça, i que suau a l’orella, a petites mossegades capricioses, li cantava. Ella no entenia la lletra d’aquella cançó que mai
havia sentit cantar al seu home, però la va barrejar entre sospirs de plaer, en una nit en que van fer l’amor com moltes nits, però que van gaudir junts més que mai.

―Gira’t d’esquena―va demanar-li ell.

La Dolors no va dubtar en fer-ho, i el cul sobresortia del seu cos com una muntanya arrodonida sobre una planura que marcava la rectitud de les vertebres ben alineades de la seva columna. Per l’esquena li queia el cabell llarg. L’Alfred es va posar obert de cames assegut sobre ella, i va escriure damunt la seva pell una estrofa de les que li cantava a l’orella, suau. 

—Què has escrit? Puc mirar que hi diu? ―va dir ella al sentir el frec gelat del retolador amb cada lletra que escrivia.
―Ara no. Demà.

La Dolors es va girar i va passar els dits pels cabells de l’Alfred que estava suat, pentinant-los enrere, mentre, no deixava de mirar-lo als ulls que radiaven una brillantor
intensa després de fer l’amor, i alhora estaven tristos. 
—Alfred, ho faries tot per mi? —va dir apartant els dits dels seus cabells, i passant la mà per la seva cara.

El cor dels dos es va aturar per uns segons, i un calfred es va apoderar dels seus cossos acalorats. L’Alfred va agafar aire per fer un sospir abans de contestar.
―Sí. Ja saps que sí. Et vaig prometre que mai et faltaria de res i et faria sempre feliç.

Sí, ja saps que ho faria tot per a tu —va insistir.
Un llàgrima va inundar el llagrimall per acabar caient per la cara de l’Alfred, camí avall.
―T’estimaré sempre, ho saps? —va acabar dient l’Alfred trencant el silenci que s’havia creat.

Ràpid. Indolor. Les pastilles ingerides que havia triturat en un vas d’aigua de la tauleta de nit no tardarien a fer l’efecte. Després de fer l’amor es va beure tota l’aigua. Estava segur que la decisió era la correcta, i s’ho repetia mentalment. Possible parada cardíaca després de fer l’amor, seria el diagnòstic. Cap substància estranya es detectaria en la sang, el doctor del poble, el seu millor amic, així li havia explicat. Va acariciar els seus cabells per última vegada, llargs, i ondulats. Va repassar tot el
seu cos. El va memoritzar. Els ulls verds com les fulles quan broten. Un moreno agitanat. Un cos perfecte. Llavors va notar la son com s’apoderava dels seus sentits, i com lentament es tancaven els ulls, ràpid, sense dolor. 

Les campanes tocaven a morts poc abans de les quatre de la tarda, hora del funeral.  Les roses vermelles, clavells blancs, nebulosa, i fulles verdes, s’havien col·locat
delicadament sobre la caixa de roure que els familiars havien triat pel seu dol. En una cinta anacarada, i blanca, posava T’estimaré sempre. Els nois de la funerària van entrar a l’església amb el silenci dels assistents, i el soroll de les rodes de l’estructura metàl·lica, pel passadís que s’obria entre els bancs de fusta banda i banda, fins a l’altar major. El capellà esperava per començar la cerimònia, i els familiars de la primera fila s’eixugaven les llàgrimes. L’església de Sant Miquel estava asfixiant de gent, i les dones bellugaven els vanos de colors ansioses en un mes de juliol de molta calor. La mort havia causat tota mena de comentaris, rumors, i se’n parlava fins i tot a la cua que es feia per donar el condol. 

Va tardar molt de temps a entendre perquè ho havia fet. Els diners de les assegurances van pagar tots els deutes, i la casa de l’avi Miquel on havien viscut vuit anys seguia en poder de la família, i no dels bancs. Ho havia tramat molt bé. Havia d’esperar, ho va fer, i es va tornar a casar al cap de vuit anys lluny d’allà, i van poder tindre el fill que tant desitjaven, i que van posar de nom Alfred, com ell. A la pell sempre va portar tatuada l’estrofa que ell li va escriure aquella nit. Una declaració d’amor que mai moriria, com tampoc ho va fer ell, perquè hi ha històries que poden durar cent anys. 

“T’estimaré sempre. Ni la mort pot separar-nos. Espera’m.”
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

  • #1 Carme
    29/07/17 23:14

    Els deutes d una família benestant acaben amb el suïcidi del marit incapaç d asumir el destí en qu es veu abocat . Obra on els sentiments i la sensualitat estan a flor de pell. Molt interesssnt

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

1

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre