Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Josep Maria Corretger Olivart

Misteri a la sagristia

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:24
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Mossèn Rodamilans es disposava a realitzar l’acte litúrgic com cada vesprada. Es preparà la túnica, que aquell dia era verdosa clara, en senyal de renovació espiritual, d’esperança. Féu el seu sermó, relacionat amb Déu i el món actual, i quan finalitzà, acomiadà els feligresos com era habitual, desitjant-los el millor i solidaritat amb els més febles. Mossèn Rodamilans havia quedat satisfet amb el sermó que havia realitzat i tot joiós s’encaminà cap a la sagristia. De manera imminent començà a treure’s la vestimenta i realitzar les darreres gestions abans d’abandonar el temple. Al cap d’uns segons, s’escoltà un esclafit que provenia de darrere d’un armari de la sagristia. Espaordit, Rodamilans es dirigí sense perdre ni uns instant cap a aquell vetust armari, en algunes zones corcós. Obrí cuidadosament el portell de l’armari i veié que s’havia esquarterat una postada on hi havia diversos llibres de litúrgia de feia molts anys. Amb molt de compte es posà a recollir les restes que quedaven del petit prestatge i els llibres de litúrgia que havien quedat tot escampats dins de l’armari. Posà una mica ordre i fità que darrere del prestatge de l’armari hi havia un paper enganxat, per ventura amb la finalitat d’amagar la humitat de l’antic temple. Provà d’enganxar-lo de nou, però no fou possible. Ho intentà de nou. L’esforç fou en va. Sota el paper de paret tot esgrogueït hi havia una mena de caixa tancada en clau i rovellosa. Intentà obrir-la, no fou possible, romania closa amb clau. La curiositat i l’ànsia semblaven no tenir fi. Necessitava obrir aquella caixeta petita. Algunes forces l’atreien cap a aquella misteriosa arca. Sense perdre un segon més va obrir un calaix de la tauleta despatx per buscar un tornavís i fer palanca per tal d’assolir el seu objectiu. Començà a colpejar el tornavís amb el martellet pel lateral de la porteta de l’arca durant dos, tres, cinc, deu minuts, fins a punt de quedar-se extasiat a causa de l’esforç, se sentí un brunzit i l’arca es va entreobrir. Mossèn Rodamilans va acabar d’obrir la porteta que deixà anar un xerric. Al fons de l’arca no es veia res, era profunda i obscura. Agafà una espelma encesa que tenia davant de Jesucrist i amb celeritat s’apropà de nou a l’arca. Feu via amb la flama i posà cuidadosament la mà dins del diminut conducte i copsà algunes teranyines, emperò uns centímetres després nota com un bloc de notes o una mena de llibre manuscrit. A poc a poc l’extragué aquella troballa. Era un llibret marronós i negre. Devia tenir més de tres-cents anys, les pàgines estaven una mica enganxades, però podia fitar algunes lletres, estaven escrites en un català antic, moltes eren il·legibles. Rodamilans anà passant les pàgines que el llibret li permetia, intentava esbrinar de què parlava i perquè romangué tant de temps amagat com estava dins de la sagristia i en un fals fons d’armari. S’assegué una hora i començà a analitzar aquell volum. Els minuts anaven passant i es féu més tard que no es pensava. Mirà el rellotge. Eren les deu de la nit. Volgué investigar algunes pàgines més, i es troba amb una paraula que no s’esperava, Ba‘al Zevûv.

-Maleït sia! És Belzebú, conegut com a príncep dels dimonis o el senyor de les mosques i violador de noies indefenses que portaven a l’infern els seus esclaus. Una força sobrenatural que rarament errava per la terra.

Rodamilans s’aferrà a una creu, l’agafà ben forta i pregà ajuda al senyor. Tenia molt temor. Els llums féren com si hi hagués una baixada de tensió dos cops i tornaren al seu estat normal. Tancà el llibre i sense perdre més temps, agafa la seva maleta i es preparava per marxar, quan de sobte, se sentí un soroll com de cadenes a dins de l’església. No percebé a ningú entre les quatre columnes que sostenien el sostre. Els pocs ciris que quedaven encesos s’apagaren. Tots menys un. Temptejà agafar-la, però amb el corrent d’aire que generà dissortadament, l’espelma s’apagà. Mossèn Rodamilans caigué amb una rajola que no estava prou replanada al terra del temple. S’aixecà de nou. Tornà a sentí quelcom que s’arrossegava pel terra. Catacrac, hi hagué un fort estrèpit. Rodamilans es girà, tot just, veia la porta de la sagristia, tan sols una mica il·luminada gràcies a la lluna plena que entrava pel vell finestró de la sagristia. La paret que envoltava la sagristia s’esquerdà. Es trobava en mans alienes, estava sol, envoltat per les espelmes apagades i les imatges que reguardaven l’església. Les imatges començaven a caure i a trencar-se en mil bocins. Rodamilans plorava de pavor. Notava una presència ben a prop, quelcom sobrenatural que pretenia quelcom. Una forta flamarada es pogué distingir des l’oratori, sortí de davant de la Verge Maria, llavors la imatge caigué amb brusquedat al terra. Rodamilans s’esforçà per amagar-se entre els bancs on s’asseien els feligresos, però no fou possible. D’improvís regnà el silenci. Com si no hagués passat res.

Vint-i-quatre hores més tard, l’Antònia, una senyora que ajudava al mossèn a preparar l’església per a les celebracions entrà a l’església com feia diàriament. Es quedà palplantada quan observà les imatges trencades, l’altar recremat i que a la sagristia hi havia una esquerda, a més de veure l’armari obert amb l’arca al rerefons de l’armari. Quelcom havia passat al mossèn, ningú del poble ho sabia, de fet mai ningú en va saber res més. No se’n trobaren cap pista per enlloc. Tan sols trobaren una pàgina escrita en català antic, en una llatí ja fàcil d’entendre que esmentada un individu, un tal Betzebú, li deien el príncep dels dimonis i en aquella pàgina, estripada, amb la lletra correguda per la tinta i el pas del temps, hi posava que venia per regnar en el temple dels morts. L’Antònia tingué por, abandonà ràpidament el temple i malauradament, com si una força maligna s’hagués apoderat de la seva ànima, es precipità escales avall.

Aquella petita vila quedà corpresa per aquells dos fets. Decidiren opilar l’entrada al temple i defugir-ne el culte cristià. Hom va dir, que el dimoni hi havia estat omnipresent. Ningú en tenia proves, tan sols aquell full arcaic i manuscrit al sòl de la sagristia. Així, i en boca del meu padrí em va arribar la llegenda “El manuscrit de l’arcada”, que tot i ésser una llegenda, respectada i escoltada, veritat o falòrnia, encara avui està prohibida l’entrada a l’església per al culte, segueix barrada amb un cadenat i fortes mesures de seguretat.

Diuen que a partir d’allí el mal va començar a estendre’s per aquest món, i bona part de culpa la tenia mossèn Rodamilans, no pogué fer res per impedir-ho, de fet, tampoc sabia contra què lluitava, de totes maneres, fou considerat un heroi per la seva població i la batlle acordà batejar la nova capella que construirien com a Capella Rodamilans. Fos el que fos, aquella força maligna vagava per aquelles terres i segur que no deturaria els seus propòsits.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre