Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Magdalena Vilalta

Passeig pels records

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


La malesa m’arribava fins als genolls i m’era difícil caminar pel sender que duia fins al salt d’aigua que, en temps passats, abastia aquell petit nucli de muntanya, abans habitat per un centenar de veïns, i actualment, completament deshabitat. Tan sols s’hi sentia el silent soroll boscà provocat pel frec de les rames en aixoplugar-s’hi els ocells o, la correguda d’algun animaló que potser havia vist la intrusa que venia a robar-li la pau que, ara, gaudeix i s’amagava, a corre-cuita, dins algun matoll o, tal vegada, s’enfilava dalt d’un arbre per observar-me a plaer, cosa que, jo, no podia fer.

Tot i la dificultat per caminar, ja era a prop. El remoreig que origina l’aigua quan cau d’una certa altura ja el percebia. De petita coneixia, fins i tot, el nom dels arbres i les herbes que hi creixien. Ara, però, d’alguns ja no me’n recordava. Feia dotze anys que allí no hi posava els peus.

De sobte, el penya-segat d’ on brollava el raig del preuat líquid aparegué davant la meua vista, nítid i escumós com l’havien vist, per última vegada, els ulls d’una nena que, aleshores, tenia 14 anys.

L’herbassar dels voltants, degut a la humitat, encara era més dens però, tot i les dificultats per caminar, vaig trepar fins a la bassa on queia aquella aigua que, durant anys i panys, ens havia tret la set a tots els habitants i també al nombrós bestiar del qual, aleshores, vivíem. Tenia unes ganes enormes d’atipar-me’n.¿ Qui sap si encara, veuria, en relatiu bon estat el tros visible de canonada que vam fer tots els veïns per captar part d’aquella aigua i conduir-la fins a un dipòsit que feren al poble?

Sabia que el meu padrí, que era l’home dels cent oficis, perquè era el ferrer, el manyà, el paleta i no sé que més d’aquell petit veïnat i, per tant, un dels impulsors d’aquella, per a ells, gran obra hidràulica, havia col·locat una rudimentària aixeta a la canonada que connectava amb el salt i per mitjà d’aquesta eina s’hi podia donar més o menys pressió o tancar-la. A la vora hi havia un petit tub amb un tap. Si el treies, s’hi podia beure. Hi seria encara? I, si hi era, funcionaria? Allò més normal seria que, si encara existia, estès tot inservible. No obstant m’hi vaig dirigir. Recordava perfectament que era en una cavitat d’aquella mateixa roca. Van amagar-la per evitar que, algun passavolant, la pispés.

Dins d’aquell forat també hi havia una cosa que havien fet les meues mans junt amb unes altres del gènere masculí. Era allò que, llavors, la canalla anomenàvem “records” que, consistia en enterrar quelcom que la natura ens proporcionava sota un tros de vidre o bé, en el nostre cas, unes pedretes de colors diversos que vam trobar per aquelles indrets les quals, no vam deixar sota cap protecció, excepte l’abric d’aquella roca. He dit vam trobar perquè, com ja he insinuat, vam ser dos, els qui férem aquell “record” dins aquell forat.

Trepant com un felí vaig fer cap fins aquell indret. De genolls, hi vaig poder entrar i, els meus ulls encara contemplaren aquella antiga instal·lació hidràulica i també aquells dos cors fets amb pedretes. Vaig mirar-los amb el cor encongit i, mentre ho feia em vaig adonar que, aquells rocs es conservaven molt lluents. Els que eren naturals d’aquell lloc no ho eren tant. A què podia ser degut aquell rar fenomen?

Amb la ment completament confusa per aquell inesperat fet, vaig aixecar-me i, aleshores, em vingué al pensament que era més que probable que alguna bestiola, com ara algun conill o esquirol, hi hagués passat l’escombra de la seua cua. Sí. Devia ser això. Però, pensant-ho detingudament... era molt estrany que només ho fes sobre aquells dos cors que havíem dibuixat enganxant, amb fang, les pedretes, al terra.

Sense pretendre-ho, però, el pensament em volà cap a aquell dia que l’Enric i la Mercè – que era la qui estava tafanejant – l’havien dibuixat com a comiat d’un parell d’adolescents, habitants d’aquell nucli que, junt amb les respectives famílies, foren els últims habitants d’aquell petit paradís. Marxàvem perquè, per dues famílies no valia la pena d’arreglar una pista boscana ni tampoc arranjar la línia elèctrica i menys altres serveis. Havíem de fer cap a un poble o ciutat més gran i buscar-nos-hi la vida. A més, nosaltres dos, que érem en els únics nen i nena que hi havia, aleshores, al poble, havíem d’estudiar i, algunes vegades, a l’hivern, no teníem servei d’autocar per anar a l’escola i, els pares, ens havien de baixar amb un tot terreny i, algunes vegades, amb el tractor. Això s’havia d’acabar.

Finalment van comprar-se un àtic – així no semblaria tanta cofurna com un pis – a Tremp on el pares respectius – gràcies a què les mames eren bones cuineres – hi van muntar una fonda-restaurant. El nou negoci va rutllar la mar de bé i, la fonda restaurant, amb el pas del temps, els féu oblidar l’anterior estil de vida.

Jo i l’Enric, però, no vam tenir vocació d’hotelers i vam decidir estudiar arquitectura i enginyeria electrònica, respectivament.

Amb les nostres carreres a la butxaca vam rodar bastant pel món. Jo, durant 8 anys, vaig residir a Helena, la capital de Montana, formant part d’un dels millors gabinets d’arquitectes d’aquell estat i, l’Enric es va instal·lar a Frankfurt on era el cap d’informàtics d’una gran multinacional dedicada a la venda per Internet. Tret que, l’un i l’altre sabíem on treballàvem, no havíem tingut cap més contacte.

Només nosaltres dos sabíem que havíem fet aquells cors la tarda abans del nostre trasllat a ciutat i, vam dir que seria el nostre secret. Si la neteja l’havia fet una mà humana, tan sols podia ser la seua. El cor em féu un salt. Tot i el pas dels anys, jo sempre havia pensat en aquell xiquet de rostre bru i ment desperta que era un any més gran que jo. De la meua estada a Amèrica, n’havien sortit algunes aventures, però mai cap amor seriós. Però, què hauria passat amb l’Enric?

Vaig sortir d’aquell lloc no sense atipar-me d’aigua que encara em regalà el raig d’aquell vell tub que, cosa rara, obrint l’aixeta va rajar. Llavors ja vaig estar segura que algú, recentment, hauria tret l’herba que, per força, l’havia de cobrir o bé havia fet quelcom perquè funcionés. Qui podia ser?

Amb la ment feta un embull vaig fer cap al poble o, millor dit, a les ruïnes que hi quedaven. Tant la nostra casa com la de l’ Enric encara estaven dempeus. Era normal. Vam ser els últims d’abandonar aquelles “filipines” muntanyenques. De sobte, vaig sentir soroll. De la porta del corral de cal Pau, hi sortia un noi de cara bruna i mirada penetrant.

-Hola Mercè! Per què hi has vingut al nostre vell poble?
-I tu, per què ho has fet, Enric.
-Hi he vingut per si encara hi havia els cors que vam dibuixar dins aquella roca. He sabut que tu també havies tornat i... bé. Sàpigues que aquell record encara el duc dins el meu si.
-Jo també, Enric.

Aleshores, donant-nos les mans, vam anar descabdellant els dolços records de nostra infantesa.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

  • #1 JOSEP Mª SOLE MOLGO
    06/08/17 13:38

    Relat d'estiu interessant

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

1

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre