Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Núria Fonoll

Qui ha trucat a la porta?

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 

 
Oest de Catalunya, maig del 1947.

Quan la senyora Conxita ens va manar que guardéssim les llibretes a dins del pupitre el cor em va fer un bot, i un neguit d’alegria va envair-me de dalt a baix. Aviat la veuria. Eren les cinc de la tarda i estava delirosa per sortir d’aquella classe fosca i bruta. El fum de l’estufa havia emmascarat sense esma aquelles parets oblidades, i tot havia quedat impregnat d’aquella olor desagradable que reflectia al peu de la lletra el temps miserable de postguerra que estàvem vivint.

Ella era a dins del poble, una mica lluny de l’escola, però sempre m’esperava, pacient i preciosa. Hi havia tardes que no la podia visitar i un sentiment de culpa m’entrava per no sé on i se’m quedava aferrat molt endintre i no s’esvaïa fins que la tornava a veure. Tenia por que algú me la prengués per sempre i aquell sentiment em feia viure amb una angoixa molt gran.

Als matins no hi podia anar perquè tenia d’altres obligacions. La mare marxava a punta d’alba per agafar el tren que la duia a la fàbrica de camises i m’havia de quedar amb la Violeta, la meva germana petita.

Detestava el timbre d’aquell despertador puntual que cada dia em prenia una mica de la meva son i de la meva infantesa. Primer mandrejava una estona i em prometia a mi mateixa que quan fos una dona gran com la mare, no en tindria, perquè aquest invent que segava somnis no era gens tolerant amb una criatura com jo. Després m’aixecava enfadosa cap al bany i em rentava la cara per desfer-me d’aquella son persistent. I quan m’havia arreglat tota soleta jo de només deu anys, em tocava despertar-la a ella. L’aixecava del llit i li passava una tovallola humida per la cara i llavors ella demanava a la mare i jo li deia que aviat tornaria, però unes llàgrimes carregades d’enyorança ja li amaraven els ulls.

La majoria de tardes la mare ens podia venir a recollir. La Violeta se li llençava als braços implorant que l’endemà no marxés i jo, m’afegia a elles, pensant que vindria un temps millor que ens faria feliços i prou. La mare era massa senzilla i menuda per estirar tota sola d’aquell carro feixuc. El pare va marxar de casa quan la petita era un nadó i jo vagament el recordo. – Va anar a fer de soldat- deia ella amb un posat trist que esborronava.... Més endavant vaig descobrir que la història havia succeït molt diferent.

Aquella tarda si que la veuria. El pa amb codonyat de la mare em va durar no res i vaig enfilar el carrer del mig per fer més drecera. Estava asseguda en una estanteria al costat d’una exposició de fotografies antigues i polsoses. Ella sola ho lluïa tot. La careta fina i un ulls color de mel m’esguardaven immòbils. Portava el vestit de puntes rosades i fons blanquinós. Una còfia de seda rosa li cobria el cap i deixava entreveure uns tirabuixons daurats perfectes. Els mitjons blancs, impecables, i unes sabates menudes de color crema li donaven una elegància especial. En un moment imperceptible les nostres mirades es van creuar i vaig notar que les galtes se’m tornaven roges, enceses d’emoció i vergonya. Aquella nina de porcellana havia de ser meva perquè a totes dues ens unia una mateixa persona, un destí i una vida.

Estava exposada a la vitrina de l’ajuntament des de feia un mes aproximadament. La secretaria, la Mercè, que era germana de la mestra Conxita, li canviava el vestit sovint perquè el sol de la tarda no li destenyís els colors de la roba... i és que la nina no era nova de trinca, va aparèixer a les golfes de la masia de cal Tot l’Any. Els propietaris havien mort sense descendència i la casa havia passat a formar part del patrimoni del poble...

Quan estàvem acabant de sopar van trucar a la porta del carrer. Vaig baixar les escales de dues en dues com un coet llampant perquè m’agradava descobrir qui hi havia a l’altra banda esperant que l’obrís. Ningú, desert, ... silenci. És tot el que vaig trobar-me. Sorpresa i molesta em disposava a entrar cap a dins quan vaig ensopegar amb una capsa.

Estava embolicada amb un mocador de farcell. Ràpidament la vaig arreplegar de terra i un altre cop escales amunt, àgil com un ocell que té delit per arribar al niu. Una vegada dins a l’habitació resguardada de tothom i amb les mans tremoloses, vaig amagar-la curosament. A l’interior hi reposava la meva nina bonica, fràgil, senzillament perfecta.



Hivern del 1940.

Una nit gèlida i extremadament fosca la mare tornava cap a casa amb la Violeta al coll que deuria tenir uns tres mesos, quan es va adonar que un home la seguia. Nerviosa i espantada va accelerar la marxa per arribar com més aviat millor. Va obrir la porta panteixant i quan estava a dalt a l’últim graó unes mans grosses i barroeres van agafar-la per l’esquena. Amb un gest immediat d’autodefensa va colpejar enèrgicament amb el colze la cara del seu atacant que, bloquejat pel dolor, va perdre l’equilibri i va rodolar escales avall.

El pare era a la cuina amb mi i en sentir els crits i l’estrèpit de la caiguda va sortir esperitat cap a fóra. Va trobar-la recolzada a la paret amb la por dibuixada a la cara, sostenint la petita als braços. Mentrestant a l’últim tram de la graonada un bassal de sang començava a envoltar el cap del senyor Jaume, el marit de la mestra del poble.

A contracor de la mare, el pare va decidir inculpar-se i carregar amb la mort d’aquell pertorbat. D’això se’n diu amor. A més nosaltres érem massa petites per a quedar-nos sense ella...tan dolça; la bebè estava la major part del dia enganxada al pit i tot esdevenia confús i complicat si faltava la figura materna.

Amb l’ajuda del masover de cal Tot l’Any va fugir a l’Albi de França durant set anys i escaig. Si s’hagués quedat probablement hauria acabat executat. Va subsistir conreant les vinyes d’una senyora gran amant de nines i vestits, que quan va morir li va deixar a baix preu una petita torre i la plantació del costat.
 


Abril del 1947.

Va ser llavors quan va tornar a casa amb la intenció de recollir-nos a les tres. Tan sols portava un mocador de farcell amb poques provisions i una nina exquisida de porcellana francesa amb vestuari inclòs. La mare feia temps que n’havia perdut el contacte perquè la censura de l’època els havia cremat totes les cartes.

El pare va arribar de nit al mas i amb una tristor enorme va adonar-se que allí ja no hi quedava ningú. El seu col·lega deuria ser mort perquè tota la finca estava en un estat deplorable d’abandó.

De sobte uns llums potents el van enlluernar; de fons l’esclafit d’uns trets...només va tenir temps d’amagar la nina i fer-li un petó. Després un dolor terrible al costat i la sang calenta que ho tenyia tot.

Durant dies ningú va saber que ell havia tornat.

Van ser les dues germanes que empeses pel remordiment van confessar el lloc on havien enterrat el cos i amb ell, la il·lusió d’un home i la seva família per començar de nou.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre