Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Maite Alarcón

Retruc

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Davant del mirall de l’ascensor, va agafar aire i el va treure de cop. Es notava remoguda. No hi havia cap motiu, o no el va trobar, així que va picar a casa de la vella.

—Passa, passa —va dir recolzant-se a la porta —avui no puc amb la meva ànima.
-—I doncs? Que no es troba bé? —Va preguntar la lectora mentre l'agafava del braç i es dirigien a la sala. La vella arrossegava els peus i estava més encorbada que mai. Fins i tot el bastó tremolava al seu pas.
—Avui t’escoltaré des del llit. Puja la persiana i no corris la cortina.

No havia entrat mai a aquella habitació. Com la resta de la casa feia olor de resclosit. Escassa llum natural i motes de pols voleiaven arreu. A sobre del tocador hi havia unes fotografies descolorides que va tenir ganes de mirar. Li va cridar l’atenció la d’un nen de cabells rinxolats i rossos que portava un mono texà per sobre d’un jersei de franel·la. La vella es va descalçar, va estirar-se sobre el llençol i va col·locar les mans al pit. Es percebia la seva extrema primor, aquelles pelleringues buides denotaven que en altre temps, apart d'alcohol, hi havia hagut més consistència. Va relaxar la mandíbula, sempre tenia un posat d'estar serrant les dents, un gest de dolor inalterable.

—Vaig a buscar aigua— i com altres dies a la cuina trobà una rosa fresca posada en un gerro. Aquell dia la va ensumar vàries vegades. Tornà a la cambra amb un got d’aigua. S’assegué i, en silenci, obrí el llibre.
—Com sempre, nena—. La vella tancà els ulls deixant anar un sospir mut.

Feia un mes que, cada matí, a la mateixa hora, escoltava les novel·les que ja no podia llegir. El primer dia li va dir el meu màxim desig és morir escoltant paraules. Com si això es pogués triar.

A vegades, quan feia una pausa més llarga la vella mormolava segueix, no estic pas adormida. I llegia i llegia. En acabar una escena o un capítol, la lectora callava, bevia un glop i la vella decidia si continuava o no amb un prou contundent. Vivia amb el seu fill però no estava mai a casa. Era un bandarra i un dropo.

Aquell dia tocava un de Sweig. De sobte, un cop de porta i un dringar metàl·lic. Unes passes es van anar atansant fins que s’aturaren a la porta de la cambra. La lectora estava d’esquena i llegia. Calfred a l’espinada. No sabia si havia de parar però la vella no va dir ni mu. Al cap d’uns segons, de molts, les passes van allunyar-se i ella va acabar la desena de pàgines que quedaven. Prou. Després, silenci llarg.

—Fins demà, nena. —va dir, immutable.

La lectora procurant no fer soroll sortí de la cambra. Mentre furgava a la seva bossa una veu pel darrere va dir hola. Es va girar i allà estava el bandarra. L’hola d’ella va ser ofegat pel què tal d’ell. Amb raó li sonava el nen de la foto. Ella, que tantes vegades li havia dit, va ensenya’m una foto teva de petit. Havien tingut un affaire feia uns anys, un idil·li molt més estimulant en la seva imaginació que en la realitat. Però ella es va enamorar. Fins que el bandarra va començar a fer-s’ho amb una cambrera i el va engegar. Per desterrar-lo del seu cor va ficar una foto seva al congelador gran del rebost. I també va oblidar que l’havia posada. Mentre rumiava en la possibilitat que el seu home l’hagués trobat, el bandarra li anava parlant, però ella no volia escoltar-lo.

—La meva mare està encantada amb tu.
La lectora no va badar boca. Buscava dins seu un mínim indici d’emoció d’antany, però res. Només volia marxar i va adreçar-se a la porta.
—Ho sento molt. No he deixat de pensar en tu ni un sol dia— va balbucejar ell.
—Vaja. Tinc pressa.
—Vas tornar amb el teu marit i has tingut una nena. Em vas dir que no volies més fills.

Li va sonar a retret, però aquelles paraules no despertaren res en ella diferent a la compassió. El va escrutar de dalt a baix, evitava, però, el contacte visual. Tenia els ulls més petits, més tristos, les entrades prominents accentuaven el seu front enorme. Una vena a les temples, molt marcada. La barba, desarreglada. Què hi vaig veure, en aquest paio? Tota la seva lletjor impregnava l’entorn fosc i carregat. Per un instant, va imaginar que l’abraçava. Però no ho va fer. No fos cas que es tornés a perdre. Més silenci. Del més incòmode que pugui existir.

—A la meva mare li queda poc. No deixis de venir, si et plau, és l’únic moment de felicitat que té al dia. Jo ja sabia que li agradaries.

Ella hagués pogut preguntar-li per què l’havia buscat a ella, com li anaven les coses, però l’únic que desitjava era perdre’l de vista.
—No pateixis, és la meva feina.
—Gràcies —El bandarra va estirar la mà per tocar-la però ella el va esquivar i va marxar.

Al dia següent va ser ell qui va obrir la porta de casa. Passa, avui està més animada. Pel passadís, ell anava al davant, també arrossegava els peus. Portava uns pantalons dues talles més grans. O tres. La lectora es va acomodar a la butaca del costat del sofà gran, on hi havia la vella. A la tauleta del mig ja hi havia l’aigua i el llibre. També una rosa en plena expansió que deixava anar una flaire embriagadora. Jane Eyre. No l’havia llegit però havia vist una obra de teatre protagonitzada per l’Ariadna Gil.
—És un clàssic! —i adreçant-se a ell va dir si ens disculpes, comencem.
—Nena, tu llegeix i no remuguis. —Va tallar-la en sec—. Avui també t’escoltarà el meu fill.

Jane Eyre l’arrossegava amb cada mot, cada coma, cada gest. De seguida va connectar amb aquella pobre nena que, desgràcia rere desgràcia, lluitava per sobreviure. El bandarra l’observava de fit a fit, ella va girar lleugerament el cos fins perdre’l del seu angle de visió. I va llegir i llegir, una, dos, trenta, cinquanta pàgines. Pausa llarga. En rebre el prou de la vella va tancar el llibre, el va desar al costat d’un pètal que havia caigut sobre la tauleta i va marxar, com sempre, sense gaires escarafalls. El bandarra dormia, li penjava el cap i tenia les mans tirades per fora del braços de l’altra butaca.

Aquella tarda, just quan tornava a casa, va rebre una trucada. L’assistenta social l’informava que el fill de la vella havia traspassat i que de moment havien de posposar el compromís de lectura. Segurament hauria d’anar a llegir a la residència. Ja l’avisarien.

La lectora va voler vessar alguna llàgrima però l’únic que va venir al seu pensament van ser les paraules que el bandarra li havia dit un cop, al llit, amb el cap a sobre del seu ventre, no em faria res morir-me en aquest moment.

Llavors va anar al congelador, va furgar entre els pèsols, els espinacs i les carmanyoles i al fons, va trobar la foto. Va treure la capa de gel, va mirar-la detingudament i va atansar-se-la als llavis una bona estona. Ja pensaria què en faria, potser la faria servir de punt de llibre.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

  • #3 Silvia Fernandez
    29/07/17 13:51

    M''ha sapigut greu que fos sol un relat. M'hagues agradat continuar llegint una lectura facil, pero no banal. Enhorabona

    Denunciar comentari Respondre
  • #2 Isa
    28/07/17 23:30

    Des de les primeres  frases m' he enganxat a la lectura.He volgut seguir llegint i veure què passava.I el que més m' agrada és que no passava el que jo havia previst. Intrigant i fresc. 

    Denunciar comentari Respondre
  • #1 Jaume M. Pérez Pera
    27/07/17 11:57

    Un conte molt rodó. Jo tamibé he intentat escriure sobre el tema, vells amors que no s'acaben d'oblidar mai però no he aconseguit fer-ho de forma tan poètica.

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

3

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre