Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Anna Prior Badia

Un moment qualsevol

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


La nit era clara, sense cap núvol. Els estels pampalluguejaven insistents i una brisa suau feia ballar les fulles dels arbres del passeig. Al carrer no hi havia gairebé ningú, els bars i restaurants estaven tancats i les poques ànimes amb qui es creuava caminaven de pressa. Tot i que la tardor acabava de començar, feia fred.

Com cada vespre havia sortit a passejar. Gaudia d'aquelles caminades nocturnes que, sense pretendre-ho, s'havien convertit en costum. Ajudat per un bastó i abrigat amb una jaqueta de punt avançava lentament, amb passes curtes però decidides, mentre es contagiava de la calma que a aquelles hores envaïa la ciutat.

El seu recorregut solia ser sempre el mateix. Baixava rambla avall fins arribar a la font del Cent i, un cop l'havia rodejada, tornava cap a casa. Aquella nit, però, va decidir canviar de ruta i dirigir-se a la plaça del Cadenat. Era una de les places més petites de la localitat, no gaire concorreguda pels turistes, que mantenia l'encant i la senzillesa del barri que l'havia vist créixer. En aquell racó hi havia passat moltes estones. De nen, jugant amb els veïns fins al capvespre i, ja de gran, amb la guitarra, intentant obrir-se camí en el món de la música. Puntual hi anava cada tarda, al voltant de les sis, i hi tocava fins ben entrada la matinada. Al principi les propines no solien ser molt generoses, però la paga no el preocupava en excés. La millor recompensa eren els somriures de la gent que s'aturava a escoltar-lo i l'ambient que es creava durant aquells instants. Tothom ballava al ritme de la música, entonant algunes de les cançons i, de tant en tant, altres companys s'afegien per fer més gran la festa.

Durant aquella etapa havia conegut gent de tota mena, però mai havia pogut oblidar-se de la Julie. Amb ella havia mantingut la conversa més llarga i interessant que recordava. Corria l'any setanta sis quan la va veure per primer cop, asseguda en un dels bancs de la plaça i amb un llibre entre les seves mans. El que més li va cridar l'atenció era la concentració que mantenia en la lectura malgrat l'enrenou que hi havia al seu voltant. Res semblava pertorbar-la. Havia advertit la seva presència a mitja tarda, en una de les pauses que havia fet per afinar la guitarra. Era una noia rossa, de pell pàl·lida que vestia una faldilla vermella fins als peus. Durant tota l'estona que havia estat tocant ella no havia apartat la mirada d’aquelles pàgines, únicament l'havia alçat per recollir-se el cabell en una cua i amagar-se els rinxols que la molestaven al llegir.

Quan les campanes de l’església van tocar les deu ells dos eren els únics que quedaven a la plaça. Tot i que era finals del mes de maig la marinada arribava amb força al vespre i la gent preferia tornar cap a casa aviat per protegir-se de la fresca.

Estava disposat a tocar l'última cançó i recollir tots els seus trastos quan va adonar-se que ella havia guardat el volum a la seva bossa i s'aproximava al lloc on era. Amb mig somriure va dirigir-se cap al barret que reposava al terra, al seu davant, i va llençar-hi una moneda. Amb un marcat accent francès va explicar-li que aquella no era una moneda qualsevol. Donava sort a qui la tenia. A ella li havia regalat una dona mentre tocava el violí a la plaça de Ciutat Vella, a Praga. L'única condició que li havia posat era que havia d'entregar-la a algú altre quan la fortuna girés al seu favor i creia que ja havia arribat el moment de fer-ho.

Com ell, la Julie havia estat molts anys tocant música al carrer. Havia passat moltes hores interpretant tota mena de melodies en ciutats arreu del continent. Una tarda qualsevol a París un senyor s'havia aturat a escoltar-la i, abans de marxar, va apropar-se-li per animar-la a presentar-se a les audicions que durant aquells dies organitzava l'orquestra de la ciutat. Actualment n'era la violinista principal, i a poc a poc, havia aconseguit fer-se un nom en la música francesa. Estava convençuda que, com ella, les coses li anirien a millor.

La música va ser el tema principal d'una conversa que va durar tota la nit. La Julie va explicar-li que estava recorrent Europa i que, després de fer concerts a ciutats com Brussel·les o Roma, aquesta era l'última parada abans de tornar cap a París, el lloc on vivia. Ell no havia vist món i va quedar fascinat amb totes les històries que li explicava. Va descriure-li ciutats que ell només havia pogut imaginar i va parlar-li de músics amb qui havia coincidit que ell sempre havia admirat. Van comentar els seus inicis al carrer, com la música els havia interessat des de ben joves i les dificultats a què s'enfrontaven aquells que s'hi volien dedicar professionalment. Amb una confiança inusual entre dos estranys van explicar-se els detalls més insignificants de les seves vides i van compartir els seus anhels i les seves pors fins que va tornar a sortir el sol.

Havien passat gairebé quaranta anys des d'aquella nit, però ell no n'havia oblidat cap detall. Quan va entrar en aquella plaça la nostàlgia va envair-lo. El temps havia passat molt ràpid i tot havia canviat molt. Ara difícilment podia agafar la guitarra i els seus dits, que abans es movien àgils a través del màstil, amb prou feina encertaven alguns acords.

Lentament va apropar-se al banc on havien conversat amb la Julie aquella nit i va seure-hi, no sense esforç. Després de fer un llarg sospir va posar-se la mà a la butxaca i va treure, amb molta cura, la moneda que ella li havia donat aquell vespre del mes de maig. Havia trencat la tradició. Tot i que la sort l'havia somrigut, tal com va advertir-li, no va ser capaç de donar-la mai a cap altra persona.

Abans d'acomiadar-se tots dos s'havien intercanviat les direccions per seguir en contacte i havien acordat que es veurien en aquella mateixa plaça en sis mesos, aprofitant que en aquelles dates ella tornava a la ciutat per tocar en un dels concerts que la banda tenia programada. Li va prometre que li enviaria una entrada perquè la vingués a veure. Encara tenien moltes coses a explicar-se. A mitjans d'octubre ell s'hi va presentar, però malgrat l’espera ella no va aparèixer. El disgust inicial va donar pas a la tristesa més profunda quan temps després va assabentar-se que, dues setmanes abans de la seva trobada, l'avió en què viatjava l'orquestra de París s'havia estavellat quan volava direcció a Malta. No hi havia hagut cap supervivent.

Amb molta cura va guardar aquella moneda altre cop a la butxaca, era l'únic objecte que conservava d'aquella nit. Va tancar els ulls amb força i va recordar aquell somriure que li havia traspassat l'ànima. Mai havia tornar a conèixer cap persona com ella.

Ajudat pel seu bastó va aixecar-se lentament del banc, va fer un sospir i va alçar la mirada cap al cel. La nit continuava sent clara, sense cap núvol i els estels, insistents, seguien pampalluguejant. Amb passes curtes però decidides va començar a caminar. Era hora de tornar cap a casa.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre