Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Alfred Barrau

No hauries d'haver vingut...

Actualitzada 27/07/2017 a les 13:24
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Ja feia molts anys que acudien a aquell poble; el músic que tocava el baix ni se’n recordava del primer cop. Sempre li havia agradat venir, doncs la gent era molt animada i balladora, sobretot de pasdobles, corridos i ranxeres. Tot era començar a sonar qualsevol tema patxanguer, i es posaven a ballar com bojos, donant tombs sense parar per tota la plaça. No havia vist un lloc tan petit en què s’ajuntés tanta gent, i que s’ho passessin tots tan bé.

A més, enguany tenien el triomf assegurat. El darrer fitxatge de la orquestra, aquest hivern passat, havia estat la Violeta, una mossa del mateix lloc, que ara entonava al seu costat el waka-waka de la Shakira, movent els malucs el més semblant possible a com ho feia la colombiana. Quan van tocar aquí l’estiu passat, la noia es va fer veure tota la nit, ballant davant de l’escenari. A la mitja part, es va acostar a parlar amb el Rodolfo, que no solament tocava les tecles del piano sinó també les de tota la orquestra, per demanar-li una prova. Es canviarien els telèfons per quedar un dia, i veure si podia fer el pes com a solista femenina.

Quedarien, sí, i la Violeta els va convèncer a tots, sobretot al Rodolfo, que l’aniria empaitant per tots els camerinos i pensions de mig país. No va parar fins que la mossa li va fer cas una nit. Des d’aquella vegada, la Violeta i el Rodolfo estaven més o menys aparellats.

Però ara feia quasi un mes, acabada una actuació a un poble de la costa, la Violeta va demanar al músic d’acostar-se fins a la platja, per veure el mar. No va saber dir que no; li va semblar que la noia tenia ganes de parlar, de desfogar-se amb algú. Li va dir que no era feliç, que primer havia marxat del lloc perquè n’estava molt farta, farta d’estar-se a casa, i farta del mosso amb què anava des de sempre, un xicot malcarat i animal com ell sol, que la tenia tan lligada que només li faltava envoltar-la amb un pastor elèctric perquè no es mogués del seu costat. I ara que es veia una mica les orelles, lluny de la vida rutinària i del mosso que l’assetjava, s’havia embolicat amb el Rodolfo, un home furro i maniós, que tampoc la feia sentir bé. Realment, no tenia sort amb els homes. “Si algun fos com tu...”

I allò fou la seua perdició. Acabarien aquella matinada jaient a la sorra, acomboiats per una lluna minvant, que després aniria sent espentejada per un sol lleganyós.
No havien tornat a trobar-se a soles ni xerrat del què havia passat aquella matinada a la vora del mar. Per què? Prou sabia que la Violeta no era per a ell, i millor deixar les coses tal i com estaven.

Violeta-Shakira tancava la tonada final i saludava, entre els salts i xiulets d’aprovació del seu públic, mentre ell girava la partitura per preparar el tema que seguia del repertori. Llavors va trobar un paper, en què havien escrit en roig: NO HAURIES D’HAVER VINGUT…

Es va quedar una mica parat, i per poc es perd el començament de la cançó, al compàs de l’un-dos-tres del les baquetes del bateria. Tocava el baix d’esma, sense estar per la feina, mirant el paper blanc que mig tapava les partitures.

Qui podia ser? El Rodolfo se’l mirava des de l’altre costat de l’escenari amb la mateixa cara de mala bava de sempre, o potser encara més. A veure si se’n havia assabentat de lo de la platja… O potser se’l mirava malament perquè, la veritat, s’estava perdent, i tot estava sonant desacompassat. Va començar a buscar cares estranyes entre la gent, però tots estaven riallers i contents; tampoc la llumenària dels focus ajudava a què s’hi vegués gaire. Un homenet amb una gorra blava ajustada fins a les celles, que anava fent xarrupades  petites a un got de cervesa, ja feia una estona que estava palplantat davant de la tarima, però mirava la Violeta; a ell no li feia gens de cas (qui li fa cas al baix d’una orquesta?).

Acabada la cançó, el Rodolfo va decidir fer un descans. Les mosses del lloc ja estaven venent els cartrons del bingo per la plaça, mentre la gent s’anava agarberant cap a la barra, asedegats com estaven entre el balls i la calor de sota l’envelat. Va desendollar el baix, deixant-lo penjat al seu lloc; va fer un glop a l’ampolla d’aigua mirant cap a la gent i, abans de baixar, va doblegar al paper per guardar-se’l a la butxaca de la camisa.

No tenia ganes de xerrar amb ningú, volia estar sol; a més, tenia pixera. Així que va anar tirant, pel costat de la paret de l’Ajuntament, cara avall pel camí del bugader. Va resseguir el caminet, esquivant altres que també havien baixat a fer un riu per allà. Necessitava estar lluny del brogit de la plaça per a pensar una mica en aquella amenaça que el tenia, més que preocupat, intrigat.

Mentre alleujava la bufeta, amb l’altra mà va traure el paper de la butxaca per tornar-lo a llegir, al rellum d’una lluna quasi plena. En aquell precís instant, amb les dos mans ocupades, va sentir un soroll sec al darrera, com el cruixit d’una branqueta. No li donà temps a girar-se del tot ni a guardar el paper que ja sentiria un altre soroll molt més fort. Un dolor molt intens li va fer entendre que el que acabava d’escoltar era el soroll d’una pedra esclafant el seu cap. Va ser el darrer raonament de la seua vida. Abans que el seu cos, desmanegat, caigués damunt de la paret que resseguia tot el camí, el músic ja era mort.

Aquell any la festa acabaria ben aviat; ni l’orquestra ni la gent del poble teníen ànims per continuar la gresca, i la plaça estava plena de Mossos donant voltes i fent preguntes a tothom, amb una ambulància aparcada al mig, esperant que pugessin els del Jutjat de Tremp per a poder aixecar lo que quedava del pobre músic.

I a dalt de l’escenari, apagades ja totes les llums, va quedar penjat el baix, amb una flor travessant les seues quatre cordes.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

Veure més comentaris
Comenta el contingut

17

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre