x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Ariadna Lluís i Vidal-Folch

Formes de silenci

Actualitzada 01/08/2018 a les 15:07
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Quan arribava el mes de desembre, la Manon tenia per costum fer un recés solitari d’uns quants dies en una borda del Pirineu. Aquell magnífic edifici de pedra, que havia passat de generació en generació fins a arribar a les seves mans, es trobava a escasses hores del seu aristocràtic pis del passeig de Gràcia de Barcelona; un cop en aquelles muntanyes, però, se sentia en el lloc més remot, més recòndit, més silenciós del món sencer. Realment era com si es trobés a milers de quilòmetres de la ciutat, a la fi del món.

Aquella borda estava acompanyada d’altres, formant una mena de petit poble d’estiu per a usos agrícoles. Però ella hi anava a l’hivern, quan no eren ni 11. I és que a l’estiu, un total de 3 famílies s’establien a les altres bordes, i sumaven 11 habitants que, ells mateixos, a manera de facècia, s’havien batejat com a Ocean’s eleven. Amics com eren del cinema d’acció i del cinema dels anys 60, els anava perfecte: perquè, de fet, ells s’emmirallaven en la versió de la pel·lícula de Frank Sinatra, i no pas en el remake de Clooney.

Aquella quietud absoluta de les bordes, tan apreciada venint de la capital, era un bàlsam contra l’estrès. Un silenci que la Manon només interrompia, algunes estones al dia, tocant el seu clarinet, mentre en Fagot –el conill que l’acompanyava arreu– se li posava als peus, fent de suau manta viva. En homenatge a aquesta pau, la Manon únicament s’enduia dues partitures, que tenien a veure amb el concepte de silenci. D’una banda, el Tacet de John Cage, que li duia molt poca feina, perquè era una partitura muda, una conya musical, un pentagrama sense notes. Al cap i a la fi, però, una mena d’oda a l’assossec.

L’altra partitura que s’enduia era un dels sis Nocturns de Mozart, el Mi lagnerò tacendo. D’una banda, perquè la melodia li resultava exquisida i la interpretava a la perfecció. I d’altra, és clar, perquè novament era una música que parlava de silencis: “Mi lagnerò tacendo (em queixaré en silenci) [...] se resta a questo petto il misero diletto di sospirar per te...” Amb aquesta lletra la Manon feia una mena de teràpia, de catarsi, en relació amb la seva parella: ell, tot i que l’estimava molt, sovint donava mostres de ser el que la seva àvia en deia “ser de la llaor pelada”, o també “l’esca del pecat”. En definitiva, era un caradura que, a més, tenia una vis gamberra –no ho negarem, en bona part divertida–, però si grataves tenia un bon fons.

Sovint la neu inaugurava la temporada de fred coincidint amb el “recés de silenci” anual de la Manon. Aquella afegida sensació de quietud, característica de les nevades, era una experiència pràcticament espiritual. Aquell any, però, aquella serenor es va veure lleugerament alterada –mentre interpretava el Mi lagnerò amb el clarinet–, per l’arribada d’un dels Ocean’s: Ilio Monteverdi. En Cecilio era un catedràtic d’Història de la Música, especialitzat en Mozart i en el seu librettista, Lorenzo Da Ponte. D’origen sard, en Cecilio parlava un català molt particular, que arrodonia el seu contagiós sentit de l’humor i la seva tendra galanteria.

En Cecilio i la Manon compartien passió per la música del segle XVIII: el to alegre, lleuger i divertit de moltes de les obres d’aquells anys encaixaven molt bé amb els seus respectius caràcters. I és que la Manon era una concertista professional de prestigi, que gaudia socialitzant-se i compartint llargues i amenes converses, alhora que era molt feliç durant aquells dies de meditació, de parada i fonda, d’assaboriment de la vida.

Aquell vespre, atret per la melodia de la Manon com ratolí pel flautista d’Hamelín, en Cecilio es va atansar al vidre de la finestra de la façana de la borda, entelat pel contrast entre el gèlid fred exterior i la càlida temperatura de dins. Amb el nas enganxat a la gran vidriera, admirat per la bellesa exòtica i serena de la Manon i la delicadesa de la seva música, no va gosar d’interrompre aquella estampa. Però tampoc podia marxar sense dir res. Es professaven un amor incondicional, encara que realment tot just coincidien un parell de dies a l’any, en aquelles bordes pregones, quan en Cecilio, sabedor dels costums de la Manon, viatjava de l’Alguer al Pirineu, amb l’esperança de compartir amb ella encara que fossin uns fugaços minuts.

Així doncs, mentre ella seguia absorta tocant en bucle Mi lagnerò tacendo, ell va aixecar les seves mans gruixudes i suaus, i es va enfilar a l’ampit del finestral. Allí dalt, amb tota la delicadesa amb què va ser capaç, va començar a escriure amb el dit, als vidres, la lletra d’un altre dels sis Nocturns de Mozart: “Più non si trovano tra mille amanti sol due bell’anime che sian costanti...”. 

El fred va conservar els versos tota la nit. No seria fins a l’endemà al matí que la Manon s’adonaria de les paraules escrites al vidre. Unes paraules que només podia haver escrit una persona. Un Ocean. Aquell Ocean sard. Justament per al qui aquell dia valdria la pena trencar el silenci, aquella autoimposada clausura a la borda, aquell recés espiritual que, per unes hores, va esdevenir carnal.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

  • #1 Manuel Fregola
    17/08/18 10:23

    Excel'lent la qualitat de les paraules i la seva manera d'expressar-les....Felicitats

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

1
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre