x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Farners Casas Fontcuberta

Secció de peixateria

Actualitzada 02/08/2018 a les 10:55
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Acabada la carrera començo a enviar currículums. Necessito feina. Inesperadament aquesta em surt al costat de casa. Em truquen d’un supermercat del barri.
–Algú m’ha comentat que vols treballar. Si t’interessa, vine’m a veure i parlem!

Sí que m’interessa. Ella, l’encarregada, és la cosina d’una amiga meva; vaig a veure-la i concretem. Li dic que sí. Començo dilluns. Arribo a casa i em miro el títol de graduada en Psicologia, ostentosament penjat a la meva habitació, només el marc daurat és qui li atorga l’aspecte important. La vida m’ha fotut un cop de realitat. Em miro al mirall, tinc el posat seriós i uns ulls malenconiosos, i ara hauré de passar-me el dia somrient. Tot això m’ho dic mentre somric i faig ganyotes i envio petons a l’aire; el meu rostre en un emmirallament que no es reconeix.

Començo a treballar a la secció de peixateria. Al matí, de 8 a 4 i, en cas de torn de tarda, de 2 a 10. Em donen l’uniforme: pantalons, jaqueta curta i gorra. Complements de plàstic gruixut: botes, guants i davantal. Tot és blanc. És una secció que no m’agrada gens, però de moment no puc triar. Per això, i com si volgués purgar la pena del desamor, arribo a la feina, em vesteixo i agafo amb voluntat els peixos acabats d’arribar de la Llotja. Avui fan una forta olor de mar. Els trec de la caixa de plàstic i els alineo curosament sobre el gel, amb una disposició harmònica i delicada. Especialment no tinc debilitat pels peixos, si us he de dir la veritat, abans en menjava poc. I ara, menys. Però si hagués de triar-ne un tipus, escolliria els crustacis: les gambes roges, les gambes panxudes, els escamarlans, les galeres... Els contemplo la closca protectora i no puc deixar de divagar: trobo que els peixos cuirassats han nascut amb capacitat de defensa. Ara és temps de galeres i venen replenes. Algunes encara es mouen i jo les deixo fer; després col· loco bé totes aquelles que han quedat panxa amunt i porten una bona estona movent les potetes desmesuradament. Les imagino esgotades i les diposito sobre el gel perquè es refacin. Si no els acarones el llom a la contra, no punxen. M’entretinc una estona amb el peix de roca; divers i acolorit, barrejat en una amalgama de formes insòlites i de cares ensopides. Sardines, seitons, raps, orades i bacallans. El divendres sol haver-hi peix de platja. Però encara que procuri fer bé la meva feina i ordeni la parada amb voluntat, odio aquesta secció i odio, ara com ara, no tenir cap altra alternativa. I l’olor, detesto aquesta olor, mescladissa de sal i iode, que no em puc treure de sobre. Una olor que m’entra pel nas, se m’instal·la als pulmons i allà es queda. I respiro olor de peix, tot el dia respiro olor de peix. Però tot i així procuro fer bé la meva feina. Quan no hi ha gent agafo el peix sobrant, el tallo a rodanxes i el diposito en una safata. El cobreixo amb un plàstic. El peso i li poso el preu –més barat–; i la data de caducitat –més curta–. Per això l’encarregada ens fa promocionar l’article, perquè el consumeixin aviat. A les dones els agrada comprar el peix fresc, però hi ha clientes que passen necessitat... Avui ha estat un dia de bones vendes i demà hauré de fer un bon repàs a la secció de peix envasat; ja en queda poc.

Avui de bon matí ja no em trobo bé; tinc una mena d’esgarrifances que em van i em venen; traspassant-me els gruixuts guants de plàstic blanc. Però faig el cor fort. Ara que no hi ha gent entraré a la nevera per treure’n un parell de lluços d’aquests que no puc vendre com a frescos; tenen els ulls apagats i tristos. Quan soc a dins m’adono que he entrat amb el ganivet. Un ganivet gros, lluent, afilat i pesant. Poso dos o tres peixos –de bona mida–, dins d’una caixa de plàstic i, a sobre, l’estri de tall afilat. Surto i tanco la nevera amb la mà lliure. A fora, em tornen a venir les esgarrifances. Ho atribueixo al sobtat canvi de temperatura. Unes gotes fines de suor llisquen front avall, però tinc tremolors. Trec un lluç de la caixa i el deixo sobre el tallant. Al costat, col·loco l’arma aquietada. Em miro el peix; l’animal encara té l’ham enganxat a la boca i tot i estirar-lo amb força, aquest no es vol desenganxar. Li clavo una forta estrebada, el cos em marxa dos passos enrere i l’ham em queda a les mans. He vençut, però una escalfor humida em fa adonar que la punta d’acer se m’ha clavat al dit. La sang deu continuar rajant. Me l’arrenco i em miro l’animal. Ell també ho fa: amb odi. Però jo no l’he mort. Fa dies que l’han tret del mar. Alço el ganivet i d’un cop sec li tallo el cap, després continuo fent-ne rodanxes sense compassió fins a arribar a la cua. I a la safata, sense miraments! L’embolico, el peso i el col·loco a primera fila. S’ha de menjar, com a màxim, demà. Quan em trec el guant, el dit es troba cobert d’una fina capa de sang presa. Ha anat venint gent. “Ara a qui li toca?” Somric.

Continuo tenint fred. Ha arribat l’hora de plegar. Demà sant tornem-hi. Matinar, arribar a la feina, vestir-se, col·locar el peix i atendre les clientes i les seves històries de filles i gendres i nets. I marits vaguerosos. La Rosario, jubilada i que malviu amb una pensió mínima, tornarà a agafar aquest peix al límit i res ni ningú m’estalviarà escoltar les seves cròniques de salut. “Aquest metge, jove i inexpert, no sap pas què receptar-me. I jo, no deixo de tenir marejos i mals de panxa. No hi ha res que m’estalviï les corredisses al vàter.” A mi m’ho explica, a l’encarregada d’envasar els peixos amb la data de caducitat-frontera? A mi, que somric i callo i que, quan arribo a casa, aniré directa a la dutxa i em fregaré amb força amb la meva esponja marina i miraré d’espolsar-me les escates platejades que, des que treballo a la peixateria, sembla que vulguin nàixer? I fregaré i fregaré fins que saltin, menudes i dures; i es desprengui’n fins i tot, aquelles que amb tossuderia se m’oculten sota els replecs de la panxa i dels pits prominents. Tanco els ulls, deixo que l’aigua corri generosament i finalment em dic: “Frega, Miranda, frega! Deixa que l’esponja s’ho emporti tot, fins i tot la visió dels cuquets blancs que ara deuen passejar-se entre els talls de lluç, captius entre el poliestirè expandit i el paper film.” Si pogués, ho explicaria a la Rosario: “Miri, són els cucs que li fan aquest mal de panxa. Són els cuquets, ingrats i desagraïts, que malden per sortir a fora després d’allotjar-se uns dies dins el seu budell gros.” Si pogués, engegaria la feina a la merda. Si pogués...

I sense obrir els ulls esbosso aquest somriure que domino tan bé i que em permet amagar-li al món com odio aquesta feina. I així, a poc a poc, envoltada d’olor de sal i de iode, continuo fregant el meu cos marí, amb l’esponja ensabonada.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre