x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Jaume M. Pérez Pera

El fluorescent maleït

Actualitzada 07/08/2018 a les 09:22
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Fa vuit mesos, que després de quaranta cinc anys treballant ininterrompudament em vaig jubilar. Em vaig comprar una gorra de jubilat, d’aquestes planes amb visera i estampat a quadres i des d’aleshores gaudeixo de les apassionants activitats que fan tots els jubilats, com contemplar les diferents fases constructives d’una obra qualsevol, ara que se’n tornen a fer. Tota la meva vida laboral me l’he passat treballant d’operari maquinista a una fàbrica de mitjons de fil, per la qual cosa sóc un nouvingut al gremi de la construcció i la meva tasca a les obres és merament contemplativa, sense tenir cap capacitat analítica o crítica en relació amb la forma de treballar de paletes, guixaires, fusters i altres oficials ni pel que fa a la idònia utilització dels diferents materials. De tot plegat no en trec cap profit, però jo persevero en la meva missió aguaitadora. També acostumo a practicar la columbofília, és a dir, seure en un banc a tirar veces als coloms.

Un dia, no fa gaire, quan estava a punt de seure en un banc d’una plaça per desenvolupar la meva passió columbofília, de sobte, amb una sorollosa frenada, un cotxe pintat amb un estrafolari color groc llampant va aturar-se just al meu costat. El conductor, que anava sol, va abaixar el vidre de la finestreta de la dreta, el cantó on jo estava situat, i, gairebé cridant em va dir:

– Senyor, feu cara d’estar desocupat, us prego que em feu un petit favor.

Li vaig contestar: – Digueu, i si no es tracta de diners i ho puc fer…

– No, no són diners. Es tracta que llanceu aquest tub fluorescent.

Em va dir mentre assenyalava un gran tub fluorescent, usat i llardós que estava dret al terra del vehicle i recolzat al seient buit del copilot.

– Llençar aquest fluorescent, dieu?

– Sí, ara mateix vinc de comprar-ne un a la ferreteria –efectivament al seient del darrere hi havia un fluorescent de la mateixa mida que l’altre aparentment nou, encara amb el seu cartró protector i el seu precinte als costats– m’he emportat aquest, el que he de substituir, com a mostra i a la botiga no se l’han volgut quedar, m’han dit no-sé-què de la normativa de residus i m’han afirmat, molt educadament, això sí, que l’obligació de reciclar el fluorescent vell és meva i no pas d’ells.

– Però el podeu llençar vos mateix.

– Ja ho he intentat, a un contenidor verd com aquest que teniu al darrere – va dir mentre assenyalava un contenidor efectivament verd, encara que gastat, amb forma d’iglú que tenia a la meva esquena– i m’ha enxampat un agent cívic dient-me que com llancés aquest fluorescent al contenidor de vidre m’hauria de posar una multa.

– Però el fluorescent és de vidre! – vaig replicar.

– Efectivament és de vidre, però també té gas, metalls i no sé quantes coses més, cosa que fa que sigui impossible de reciclar-lo com un pot de vidre qualsevol.

– I on he d’anar per reciclar aquesta andròmina? – No ho sé pas, potser a una deixalleria, ja ho provareu, vos que teniu temps.

– Quina mania que teniu, els que presumiu d’ocupats de disposar del temps dels altres!

– Teniu raó, mestre, però què voleu que faci? Agafeu-lo, que se’m fa tard. – Va dir mentre treia el maleït tub fluorescent per la finestra obligant-me a agafar-lo, arriscant-me, si no ho feia, que em punxés enmig de la panxa.

Va acomiadar-se amb un cop de botzina mentre accelerava sorollosament l’acolorit i atrotinat cotxe, i em va deixar allà, al bell mig de la vorera, palplantat, amb el fluorescent a la mà i amb cara de ximple, pensant que hi ha galifardeus que són autèntics paràsits del temps lliure aliè.

Primerament em vaig dirigir a la deixalleria del barri, que no està al barri pròpiament dit, sinó en un descampat als afores, per la qual cosa vaig haver de caminar tres quilòmetres sota el sol del migdia del mes de juliol amb el fluorescent a la mà i l’encarregat em va dir que no tenien contenidors adequats per a fluorescents, que és una cosa obsoleta, que la gent ja no en fa servir i que ara tothom fa servir llums LED, que són mes ecològics i sostenibles, mentre em mirava amb expressió indignada reprotxant-me que fos un ciutadà tan incívic i insolidari que encara feia servir aquests artefactes per il·luminar casa seva.

A l’abocador comarcal em van dir que per llençar-hi qualsevol cosa necessitava el número de productor de residus, i, a més hauria de pagar una taxa per cobrir el cost de reciclatge del maleït fluorescent.

Vaig trucar a l’ajuntament i després de passar-se la trucada entre diversos departaments, tornar a la centraleta per dir-me que m’intentaven passar a un altre negociat, comunicar-me que el cap del negociat ha hagut de sortir, tornar a parlar amb els mateixos que ja havia parlat abans, esperar, acompanyat d’una musiqueta torturadora… vaig haver de penjar perquè ja tenia l’orella bullint.

Encara el tinc, el fluorescent, no me n’he pogut deslliurar. I el cas és que, després de tantes tribulacions, li he agafat afecte. El tinc a la saleta, recolzat sobre els tres poms d’un penjador de roba de fusta, dels antics. I la meva senyora, la Pepeta, pensa igual que jo i ja li està fent una funda de punt amb fils de colors, no sigui que el dia menys pensat, amb un cop d’aire o qualsevol accident es trenqui. El trobaríem tant a faltar!

Atès que la utilitat decorativa del fluorescent és pràcticament nul·la li estic buscant alguna funcionalitat perquè, almenys, serveixi per a alguna cosa. He pensat fer-lo servir de bastó per recolzar-me als matins quan vaig a controlar les meves obres o a alimentar els meus coloms, però, la veritat, encara estic en bona forma física i ara per ara un bastó no em fa cap falta. Potser en buscaré un altre d’igual i hi cosiré un llençol entre els dos, hi escriure quatre lletres i ho faré servir com a pancarta a la propera manifestació que hi hagi per reclamar pujades per a la pensió dels jubilats. A veure si tinc sort i el paio del cotxe groc quan se li gasti el fluorescent nou que portava, em torna a embolicar perquè li llenci el fluorescent.

ili llenci...
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

Comenta el contingut

3
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre