x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Roser Jurado Regué

Ja sé per què

Actualitzada 07/08/2018 a les 09:33
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Tots tenim una resistència brutal. Ens aferrem a la vida i lluitem amb totes les nostres forces. Jo no podia ser menys. Tot i així, no sé si sobreviure és millor o val més morir i acabar amb tot.

No recordo pas com va començar. Vaig obrir els ulls i només veia foscor, tenia el cap a punt d’explotar i un regust metàl·lic i aspre a la boca, el gust del terror. Vaig tenir un calfred i em vaig adonar que estava despullada. Tenia un mareig impressionant i tot giravoltava. Vaig respirar profundament i vaig intentar posar en ordre els meus pensaments, saber on era i per què. A poc a poc, em vaig situar i vaig pensar en la nit anterior, o més ben dit, en l’últim record, perquè ben bé no sé quants dies fa que sóc aquí i tinc ganes que tot s’acabi. No hauria pensat mai que una dona com jo desitgés la seva pròpia mort però no puc més. Intento posar en ordre els esdeveniments i tirar endarrere en el temps però em fallen les forces i tinc llacunes, no sé fins quan resistirà el meu cos, però s’acosta l’inevitable final i ja sé per què, ja sé per què soc aquí i qui m’ho ha fet. Tinc aquests pensaments i els vull endreçar, perquè si pogués salvar la vida no ho vull oblidar. Si tot acaba, potser algú podrà trobar el record i fer justícia.

La noció del temps s’ha esvaït. La primera vegada, el mal de cap, el desentumir-me i el gust de la sang a la boca. Vaig voler incorporar-me i no vaig poder, la gàbia on era no m’ho permetia, estava penjada del sostre amb una cadena i era llarga i estreta, no m’hi podia posar de genolls ni seure, ni tampoc girar de costat completament, el dolor va començar al cap d’unes hores de despertar, nua i colpejada per tot arreu. Les nafres i els cops m’impedien pensar.

Foscor i més foscor, el temps passava, tenia set i gana, les meves necessitats feia hores que les havia satisfet allà mateix, com una bestiola. Sentia pudor, una ferum coneguda però inidentificable en aquells moments. Sentia soroll, esmorteït i llunyà. Vaig pensar que eren animals de granja, també, inidentificables.

L’endemà o no sé quan, em vaig despertar altre cop amb mal de cap i ganes de fugir, la criatura que porto al ventre em donava forces per seguir lluitant. Sortir de la gàbia era impossible, se’m van trencar les ungles i em sagnaven els dits, no hi havia escapatòria. De sobte, un cop sec i el grinyol d’una porta de magatzem. Va entrar una figura alta i prima, vestida de negre amb un passamuntanyes i una màscara de pallasso, em vaig esgarrifar, vaig cridar que em deixés. Què volia? Qui era? Vaig suplicar, plorar i vaig defallir, no recordo res més. Quan vaig recuperar els sentits continuava igual, m’havia mullat amb una galleda, m’havia deixat una ampolla d’aigua dins la gàbia i m’estava mirant. Em vaig beure l’aigua d’un glop i vaig començar a cridar de nou. La màscara va parlar amb una veu distorsionada per un aparell i em va dir que ningú em trobaria i que la meva hora havia arribat. Vaig veure que agafava un sac i marxava. Sense dir res més. No sé el temps que va passar. L’aigua que m’havia donat em va eixorivir una mica i vaig tornar, endebades, a intentar sortir de la gàbia. Era impossible. A més, penjada del sostre donava tombs i es balancejava i em marejava molt. També l’embaràs, la criatura al ventre em feia patir moltíssim i em ressonaven les paraules que m’havien anunciat la mort. La màscara va tornar i vaig tornar a suplicar. Tornava a portar aigua i un pot de melmelada de maduixa, la meva preferida. Tot a les fosques, només la tènue llum del telèfon mòbil de la màscara. Vaig suplicar per mi i per la meva criatura, si no podia sortir d’allí volia parlar, saber i tenir llum, poder veure-hi. La màscara m’ho va concedir, va dir que em deixava l’aigua, un pot de melmelada i una sorpresa, després vaig endevinar que coneixia les meves fòbies, que obriria els llums quan sortís i que tingués bona sort. Va sortir, i quan vaig sentir que la porta es tancava es van encendre els fluorescents. En aquell instant vaig reconèixer el lloc. Els llums m’ho van mostrar tot i em vaig quedar sense alè.

Era als afores del poble, en un corral on antigament hi havia hagut ovelles i corders. El terra era ple de xerri i la fortor em va entrar al nas com un cop de puny. Vaig observar el lloc mentre bevia aigua, estava encarcarada i tenia el cos entumit, estar en aquella gàbia era insofrible. M’acariciava el ventre. La nena, la meva nena. Vaig intentar obrir el pot de melmelada i llavors vaig sentir un soroll agut. La gàbia giravoltava i no podia veure-ho tot, però sí el sac que s’havia endut la màscara, que era obert amb un tall i pel forat anaven sortint rates rabioses sense parar. Les odio i em fan moltíssima por. Tenia gana i volia la melmelada, però també sabia que si oloraven el menjar estaria perduda. Si obria el pot vindrien, altrament, potser moriria la meva criatura. El temps va tornar a esvanir-se i vaig despertar perquè una rata negra i grossa com un conill m’estava rosegant els dits plens de sang. Vaig cridar i balancejar la gàbia per foragitar-la, però no va servir de res.

La figura emmascarada va entrar. Portava un ganivet a la mà. Es va treure la màscara. Un somriure de boig travessava el seu rostre com una cicatriu. Llavors el vaig reconèixer. Vaig cridar i suplicar per les nostres vides. Havia embogit. Se’m va apropar lentament, va obrir el pot de melmelada i em va començar a fer talls per tot el cos. Les rates acudien. El meu nadó era mort feia dies. El meu marit reia embogit, i l’últim que vaig veure va ser la seva incipient erecció. Una bogeria il·limitada.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre