x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Marta Argilés Macià

Catarsi

Actualitzada 09/08/2018 a les 16:18
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

La vida és com un paper de vàter. L’estires, l’estrenys i l’embrutes. Després que aquest et rebel·li una fortor molt desagradable, creada pel que formava part del teu cos segons abans que ho expulsessis, s’esvaeix i es dissol amb l’aigua. Això és una metàfora de la vida per a mi, però no vull pas que us ho prengueu com una connotació dolenta o desafinada de prendre’m la vida. Sinó que per a mi l’acció de cagar m’és bastant plaent. No sé pas si a vosaltres us passa el mateix.

Tenia 12 anys quan vaig començar a descobrir que una part de mi estava destinada a encongir-se fins a esclatar i no aparèixer més, i una altra part de mi que només tindria feina a créixer imparablement fins a esgotar-se i presenciar en què m’havia convertit. El meu canvi. Vaig evidenciar la sortida de la llum i després, quan em vaig girar, vaig veure que només se’m propagava l’ombra, i que la llum que presenciava provenia de l’espelma que no apagava mai perquè m’aterria la por. Es curiós, no? Com nosaltres mateixos ens desafiem a veure més del que parlen els nostres ulls i no durem ni cinc segons a mirar-nos-els davant del mirall. En el meu cas no va ser així. Si us hagués de posar un punt d’inici us diria que tot va començar quan vaig néixer. Molts records s’esborren i els que em vénen, que són els que m’han permès ser com sóc ara i així reconstruir-me, vénen ja de fa molt temps enrere. Mai ens paren de passar coses. La vida és un batibull de situacions i percepcions que ens encadenen i delimiten la forma del que serem quan arribem a la recta final de la vida i proclamem el morir com a solució vital supeditada.

Vaig notar com de cop, un dia, tot m’era estrany. La resposta d’això varen ser els nervis. Els meus grans tresors que tantes situacions m’han fet agafar la paella pel mànec, perquè sinó m’escanyava sola. Era una tarda de diumenge i van venir els cosins a visitar-nos a casa, i jo ja no veia el dia com normalment l’acostumava a veure. Hi havia alguna inquietud en mi que volia cridar molt fort. Però jo, en aquells moments, no ho entenia. Era joveneta i tenia un forrellat a prova de bales a cada part del meu cos. Al meu cap hi havia la caixa de resistència. La que mai s’obria, però allí hi era tot. Allí hi havia la clau a la meva excel·lència i, ara que ho veig en perspectiva, veig que em faltaven molts i molts de dies per respirar fort una altra vegada. I que cada una de les vicissituds que han format aquells dies són part de la meva resistència personal. Així que us vull explicar la meva història en tercera persona i anunciar-vos que és una carta que em vaig fer un dia per tal de veure’m des d’una altra perspectiva i no prendre’m foc.

Era una noia que tenia por a mostrar el seu caràcter perquè li havien fet agafar por. Va ser maltractada físicament i psíquicament i li van acabar rebentant l’amígdala. Amb els de casa s’esplaiava força, amb els familiars poc, i amb els de fora de casa quasi gens. No mostrava realment del que estava feta perquè encara no ho sabia ni ella. Va començar a notar que els nervis l’envaïen. Els sentia a totes hores, se li van acumular i, com que no hi cabien, van acabar robant-li els dies. Així que els tenia constantment.

Tenia por a sortir de casa i perdre’s, a ser lesbiana, a que els seus la matessin, a anar a dormir i l’endemà no seguir, a quedar en ridícul. Va viure’n de tots els colors inimaginables i més. S’aixecava al matí i només al fer el primer respir ja sentia els nervis, i així tot el dia. Als començaments, aquests només li trucaven a la porta de l’inconscient a estones, quan hi pensava. Però això va durar poc. Se li van desbordar els límits i ja no dominava el seu cap. De tanta por que li feia la vida va perdre les ganes de viure. Estava desgastada, però sempre va preservar el coratge i mai es va donar per vençuda. Però no podia evitar aquell pensament que li venia sol i que ella no volia; el del suïcidi. Se li va estacionar al cap durant un llarg temps, però ella mai li va obrir la porta. I ara parla d’ell de manera molt normal. És agradable poder parlar amb ella de tot això, amb tanta serenitat, perquè sap que s’estima tant que la seva mort mai trucarà per consciència seva, i menys per voluntat pròpia.

L’institut va ser l’etapa més dura. Va rebre escopinades de gent incompetent. Rebutjos, mirades i paraules d’allò més ressonadores i de les que perduren tant. Les portava totes enganxades a la pell i mai obria la boca per tornar-s’hi. Ella sempre diu que tot el que li ha passat li ha donat força, i que si no li hagués passat no seria la d’ara. Que ho porta com anell al dit, però està aprenent a despenjar-s’ho de l’esquena, no és bo recordar-ho, però sí guardar-ho en un calaix i saber què ha passat. És bo saber d’allò que estem fets i què forma part de nosaltres i de la nostra pell.

Com us he dit anteriorment, aquesta noia sóc jo. Tinc 18 anys, apunt de ferne 19, i estic enamorada de la vida per tot el que he patit durant els dies. He patit un maltractament físic i psíquic i un tifó de nervis que ha perdurat des que sóc adolescent. Però sé que abans de ser-ho ja patia allò que em faria ressonar tot aquest tro que tant m’ha lligat. Vaig patir pànic escènic. Abans de sortir a les audicions de piano vivia una descàrrega elèctrica molt forta, però sempre hi vaig acabant sortint. Mai vaig renunciar a anar-hi i n’estic molt orgullosa. He patit molt. Sí. Ho reconec. Sóc cantautora, vaig aprendre a tocar la guitarra sola i, des de la primera cançó composta, ja no he parat. Em surten les creacions per les orelles. Tinc ganes de crear, moltes. Pinto, canto, escric, i sé que això m’acompanyarà sempre. Em reboten sempre les ganes de cridar, com un eco imparable. Per això mai deixo de sentir la meva veu reforçant-me. Em vaig rapar mig cap pels dos costats, ara en porto un de rapat, l’altre és llarg com la meva consciència. Porto un septum que ha marcat un punt i final a una etapa vital, per mi la més estimada fins ara. I porto inscrit a la pell un tatuatge que diu “la carn vol carn”. Me’l vaig fer durant la meva nova etapa vital, a la universitat amb unes amigues, les quals m’estimo molt i m’han vist esclatar amb colors de la millor manera. M’estic aprenent a estimar, ara sí. Em veig preciosa i, sabeu què? La meva teràpia personal va ser la de mirar-me fixament als ulls davant del mirall i veure’m a mi. Endinsar-me dins de mi, veure’m conscientment desperta i parlar-me amb la boca tremolosa de tant que havia après a plorar. La meva cara sempre ha conservat la rialla, en tot moment. L’únic que m’emporto del meu trajecte combatent és la meva rialla i la meva alegria al veure’m viure, és el que la gent em diu quan em coneix i entra una mica dins meu. Ara ho veig des d’un altre punt de vista i m’agrada molt. Però deixo dins de la meva caixa de resistència la contundent vivència. Vull tirar endavant i no serà pas amb unes sabates velles.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Temes relacionats

Comentaris

Comenta el contingut

4
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre