x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Àngel Fabregat

Res més que la veritat

Actualitzada 10/08/2018 a les 18:32
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

El que busca la verdad corre el riesgo de encontrarla. Manuel Vicent

La televisió estava encesa i una mica alta de volum per l’hora que era. Una pel·lícula policíaca en blanc i negre arribava ja al seu final. Els reflexos d’uns llums de neó tintaven a intervals les parets d’aquella sala d’estar. L’inspector Ricard Miralbes, dels Mossos d’Esquadra, mirava fixat una de les parets sense finestres. A la seva mà dreta subjectava la pistola reglamentària. A l’esquerra, la foto de la seva dona. Havia mort tot just feia dos mesos com a conseqüència d’una llarga malaltia. Des de llavors, cada nit feia una mena de balanç vital. El cert és que la trobava molt a faltar. A la taula restava un plat fred de menjar precuinat gairebé sense tastar. Cinc llaunes de cervesa de marca blanca esclafades li feien sardana. De cop va sonar el mòbil. Tenia un so escanyat, com la seva veu, per la manca de bateria.

—Perdoni inspector! Però hi ha hagut un crim macabre a prop de la ronda Sant Antoni. Hauria de venir. Ara li donaré les coordenades exactes. Nosaltres ja hem sortit cap allà.

—D’acord! Renoi, no teniu cap mirament cap a un company que d’aquí poc s’ha de jubilar... Envia’m el lloc exacte on s’ha produït el crim. En cinc minuts surto de casa.

En arribar al lloc dels fets, la policia ja havia acordonat l’entrada a l’edifici i uns agents de la científica amb granotes blanques i màscares, pujaven i baixaven com si fossin figurants d’una obra de teatre. Quan l’inspector Miralbes va haver pujat totes les escales fins a l’últim pis, gairebé no li sortien les paraules. Els seus cinquanta i molts anys no gaire ben portats li passaven factura. De cop, un d’aquells agents li va demanar que hi anés.

—A les seves ordres, inspector! La víctima és una senyora que vivia sola. De fet no hi viu ningú més en tot l’edifici. Els antics veïns han anat marxant, o bé han mort. Tot ens fa pensar que el crim ha estat comès per algú que coneixia a la senyora, atès que la porta no ha estat forçada.

—O bé, tenia la clau, és clar... Qui és la dona?

—Es deia Maria. Era coneguda pel sobrenom de “la Manya”. Diuen alguns veïns amb qui hem pogut parlar que era més tossuda que un ase. Al seu document nacional d’identitat diu que va néixer a Vigo, ara fa gairebé noranta anys. Va enviudar en fa més de quaranta. No tenia fills. Vivia d’una petita pensió i gairebé no pagava res pel lloguer d’aquest pis. És tot el que ens han dit a la Central i el que hem pogut escatir per aquí.

—Heu trobat alguna cosa regirada?

—No. Tot i que em volia fer un cafè mentre arribàveu i he trobat diversos pots plens de bitllets de vint euros.

L’inspector va fer un escombratge visual de l’escenari i es va fixar que una jaqueta de la policia judicial tapava completament el que podria ser una gàbia amb peu.

—Aquesta roba està mal penjada, o bé intenta ocultar alguna cosa?

—Doncs amaga un lloro.

—I es pot saber per què l’heu tapat?

—L’hem hagut de cobrir perquè no parava de xerrar i no s’entenia res del que deia. Semblava que parlés en una altra llengua. Jo m’atreviria a dir que rus o romanès.

—Mmm... doncs necessitarem un traductor.

—Ho diu de veritat, inspector?

—Clar! Hem de saber què diu!

Aprofitant que en Ricard s’havia allunyat, el caporal li va dir a cau d’orella a la companya de servei: “L’inspector està per fúmer-se un tret”. La policia li va respondre: “Ell és així, ja ho hauries de saber!”. Mentre que l’inspector remirava el cos de la víctima, un agent va anar a la Central a buscar la traductora que tenien de llengües eslaves i que feia poc que havien contractat per necessitat dels operatius. El cos de la dona presentava diversos cops al cap. L’agressor devia ser destre perquè el cop estava al costat dret del cap, a la regió parietal. I després pel desplaçament de la pell, de dreta a esquerra. La víctima semblava una dona austera. Anava tota negra com ell recordava la seva àvia paterna que vivia en un poble de les Garrigues on passava els estius. Quan va obrir el petit armari on l’anciana tenia la seva poca roba va poder constatar aquest estrany dol. Certament era tota negra i més o menys del mateix tipus. Just quan volia fer-se un cafetó per mantenir-se despert, va arribar la traductora. Després de fer les presentacions, en comitiva, es van atansar on hi havia la gàbia de peu amb aquell lloro gris africà. En Ricard sabia, perquè recordava haver-ho vist en un documental del canal National Geographic, que aquests animals són capaços de repetir textualment imitant la veu d’un home només havent-la escoltat una vegada. I més en una situació d’estrès. És un d’aquests miracles de la naturalesa. El lloro anava recorrent, a poc a poc, la barra que hi havia de costat a costat de l’enreixat de metall. Ells el miraven fixament esperant que digués alguna cosa. Tot just quan la noia va alçar la mà en un gest per amollar-se la cabellera, el lloro va dir: 


text romanès

La noia amb una mitja rialla va replicar: “Maleït siguis! El Senyor González va dir que només volia espantar-la”. L’inspector es va passar suaument la mà dreta per la seva barbeta i va deixar anar: “Doncs ja sabem qui és el culpable! Ara només cal esbrinar a qui es refereix, localitzar-lo i detenir-lo!” El caporal ficant-se les mans al maluc va exclamar que s’estaven tornant bojos. Que aquelles només eren les paraules d’un lloro. En Ricard li va explicar que allò era com un enregistrament fet amb qualsevol aparell de gravació, i que la veritat no tenia per què dependre de qui la deia, o bé qui la defensava.

Passats uns dies, el jutge que portava el cas va decidir no admetre com a prova les paraules d’aquell lloro. El cas es va arxivar. No es va poder trobar cap més argument inculpatori ni mòbil del crim. En aquell pis no semblava faltar-hi res. El lloro va ser lliurat a una protectora d’animals i per fi, l’inspector Ricard Miralbes es va jubilar uns mesos més tard. El mateix dia que ho va fer, va carregar quatre coses al seu cotxe i va marxar cap a la casa del poble. Encara la conservava des que li va deixar la seva àvia com a herència. Casualment, aquell dia, va passar per davant de l’escenari d’aquell crim. Ja havien començat a enderrocar el bloc de pisos. Un gran cartell publicitava el que seria un nou edifici de vuit pisos d’alt standing: cent metres quadrats, quatre habitacions, dos banys complets, cuina tipus office, amb rebost i safareig. Pisos molt amplis i lluminosos. Calefacció amb gas natural, armaris encastats, terres de gres, amb opció de plaça d’aparcament al mateix edifici i a prop del transport públic. I a la part superior dels plafons el nom de la constructora: CONSTRUCCIONS I PROMOCIONS IMMOBILIÀRIES GONZÁLEZ I FILLS S.A.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Temes relacionats

Comentaris

Comenta el contingut

2

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre