x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Marta Boleda

Cara a cara

Actualitzada 16/08/2018 a les 10:40
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

La cordada avança amb dificultat. Al capdavant, dos homes cepats, fibrats i amples d’esquena –bombers voluntaris de la Pobla de Segur– obren traça sobre l’espessa capa de neu a cop de GPS. Darrere, els agents rurals: un noi que no deu arribar a la trentena, amb un rifle penjat a l’esquena en forma de bandolera i un altre en edat de jubilació, cigarreta en boca i que no calla... això sí, el seu discurs constant és per queixar-se, cagar-se en éssers suprems o demanar foc als bombers sempre fent la mateixa broma:

–Vosaltres que enteneu de foc... no en tindríeu una miqueta?

I tancant l’estranya corrua hi anem jo, veterinari per vocació i muntanyenc frustrat, amb unes raquetes de neu que em fan mal als turmells i unes botes de muntanya de l’any 1986, i el ramader: un home petit i escanyolit, que camina capcot i que no diu res.

Hem sortit de la cabana del pastor de la cambra d’aigües de Capdella a punta de dia. El temps és complicat: borrufada, vent de port i bancs de boira intermitents que no presagien res de bo. A més, els quatre pams mal comptats de neu que han caigut els tres dies anteriors dificulten l’avenç amb res que no sigui esquís de muntanya o raquetes de neu.

Després d’un estiu immillorable quant a pluges, la tardor s’augurava sublim: no caldria comprar herba i els animals s’estarien a la muntanya fins ben bé la Puríssima.

Però va nevar abans d’hora.

El dia de Tots Sants es va llevar amb una densa boira que cobria el Montseny de Pallars. Algun padrí encara va comentar pel poble: “Quan el Montsent porta barret, una setmana de mal temps.” Aquesta dita, dita –valgui la redundància– a 18ºC i amb mànigues de camisa va passar desapercebuda per tothom; però quan l’endemà van començar a caure volves sense mesura la cosa ja va canviar: tot eren corredisses, aiais i pregàries a Sant Antoni: s’havien d’arreplegar cap a casa tots els animals que encara pasturaven per la muntanya.

L’organització va ser increïble. En un matí totes les vaques i ovelles eren als corrals, a les quadres i a les granges menjant ensitjat i herba seca i arreglades per passar l’hivern.

Però a la tarda va esclatar la tragèdia: en Pere del Masó va entrar al bar, compungit, trist i amb cara de derrota...

–M’han quedat les deu eugues a la pala del Montsent– va dir lacònic.

La frase va caure com un gerro d’aigua freda a tots els convilatans, la major part ramaders que celebraven la festa amb cerveses. Allò no augurava res de bo perquè les eugues, quan neva, tenen tendència a anar amunt ja que els seus cascs, de base rodona, són una planxa lliscant només comparable a una taula d’snowboard.

Si organitzar la baixada de mil ovelles i cent vaques va durar tres hores, coordinar el salvament de les deu eugues del Masó va ser una odissea de papers i justificants que va durar tres dies. Jo vaig ser literalment segrestat del sofà de casa per una ampolla de Ketamina, un anestèsic amb la finalitat de sedar els animals i baixar-los fins al coll del Triador on, si es podia, es carregarien en un remolc. Si no, tocaria acomboiar-los a peu fins a Espui. L’ascens és dur i feixuc; de vegades, per cada passa endavant, n’hem de fer tres enrere, o al costat, o seure per netejar les pells de foca dels esquís dels bombers que queden curulles de neu.

Al cap d’una hora i tres quarts, i quan ja fa estona que tothom pensa –però ningú diu– que la pala s’ha d’acabar d’un moment a un altre, l’agent rural jove crida assenyalant al nord-oest:

–Allà!

Efectivament, on l’home assenyala es comença a formar una silueta fosca, que esdevé marró i que planta sota la penya.

–“Si és la Mansa estem salvats” – penso –“que és una euga vella i les altres la segueixen com corderets. Així no farem comèdia ni amb l’anestèsia, ni amb el rifle.”

–Però què carai és això? – udola el primer bomber.

Quan, entre ràfega i ràfega de torb els ulls s’acostumen al paisatge ho veig: aquella figura marró custodia eugues apilades, ermes i sense vida!

– Cagum redéu! L’oso!! –crida el forestal que ara, i per primer cop en tot l’ascens, està en total disposició de fer baixar tots els sants o el que faci falta.

Efectivament: aquella figura que pensava seria la meva salvació és el pitjor dels meus malsons. L’ós? A la vall Fosca? I d’on coi ha sortit?

El tenim cara a cara, a menys de cinquanta metres. Hem fet el viatge en va –perquè dubto que quedi cap euga viva– però és que ara ens juguem la vida nosaltres.

Em miro l’ós: cara esblanqueïda, amb molts pèls blancs i clars, ulls petits, gropa ensellada... què té aquest animal que em resulta tan familiar?

–És el Pyros! –exclamo alhora que deu ulls em miren amb cara d’estupefacció. El Pyros, el primer ós bru que va repoblar el Pirineu l’any 1996, parent de gairebé tots els exemplars de la zona, i que ja fa anys que es donava per mort.

Com més me’l miro, més convençut n’estic que és ell. I crec que alguna cosa deu intuir perquè ell també té la mirada clavada en mi... i això que som sis! No vull ni pensar què li deu estar passant pel cap, vaja, si és que els óssos pensen.

Cal rumiar i amb rapidesa, tot i que la caminada m’ha minvat força la capacitat intel·lectual. El que diuen a tot arreu és que cal mantenir la calma – força complicat, sobretot quan et trobes amb una bèstia de sis-cents quilos davant dels morros– i fer-se el mort, però vaja, després d’estar cinc minuts mirant-nos i estudiant-nos ara no es tracta de muntar una performance: que els óssos potser no pensen gaire, però rucs tampoc ho són!

Em van passant pel cap coses com disparar-li tot el pot d’anestèsic, agafar d’un sarpat el Pere del Masó i tirar-lo perquè s’entretingui amb els seus ossos o treure l’Usain Bolt que tots portem a dins i fugir per potes.

“Pensa, Toni, pensa” –em repeteixo. Però la neurona ja no pensa. Un calfred em recorre l’espinada i només veig el Pyros amb aquella estesa de carn darrere. La resta de cordada estan igual que jo perquè ni un moviment, ni un sospir, ni una alenada.

De cop i volta, un cop de vent em va fer girar la vista cap a la dreta, i l’albiro: la tanca que trenca el límit comarcal i que separa Llessui de la vall Fosca, feta de filferro espinós i electrificat; l’única escletxa d’esperança a la nostra salvació.

–Veniu, ràpid! –bramo començant a córrer mentre l’ós s’alça majestuós, ensenyant les urpes i amb la intenció de sopar a càrrec nostre.


Fa tres dies que estic a l’hospital de Tremp, hipotèrmic, en estat de xoc però envoltat de càmeres i periodistes: de la nit al dia m’he convertit en un heroi: un heroi sense dit gros del peu esquerre –que m’han hagut d’amputar després que em quedés penjant de la tanca al llançar-me en planxa–, però que ha salvat quatre persones de morir sota les sarpes d’un plantígrad. I sí, en són quatre perquè el forestal xerraire va decidir que s’havia de fer el mort, que li ho havien dit als cursets de formació, i va acabar ben mort, culminant la pila d’eugues del Pere del Masó, a mode d’enxaneta i amb una burilla de cigarreta a la boca.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Temes relacionats

Comentaris

Comenta el contingut

7
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre