x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Sandra Freijomil

Les trenes

Actualitzada 16/08/2018 a les 09:26
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Duc dues trenes a banda i banda perquè tinc els cabells rinxolats i se m’estarrufen amb la humitat. La mare cada matí els mulla una mica, els estira amb els dits però sense raspallar-los per evitar estrebades i els teixeix en trenes. Quan remugo, la mare diu que sóc com una lleona però amb cabellera i que això em fa única.

Els estius els passo a casa els avis al poble. Per Sant Joan la mare prepara una maleta grossa i panxuda, on enquibeix tota la roba d’estiu i alguna cosa d’abric, perquè al setembre ja hi fresqueja. Passem la revetlla totes dues amb els avis, els tiets i els cosins i després la mare se’n torna a ciutat a feinejar. Els caps de setmana s’arriba al poble i totes dues ens retrobem en una abraçada càlida i enyorada.

Al poble no penso gaire en allò. L’allò queda tancat entre les parets del pis, com si fos una urna i si, de tant en tant, me’n recordo i em punxa la fiblada, la defujo de seguida. L’àvia em fa les trenes de bon matí, de vegades li suplico que no me les faci, ella titubeja, però de seguida es manté ferma, és l’únic encàrrec que ha rebut de la mare i el vol complir. Jo voldria anar amb els cabells solts com una lleona.

La mare té molta feina. Treballa totes les hores del dia i algunes de la nit, sobretot als estius, quan jo no hi sóc i ella aprofita per assumir les vacants dels torns de vacances de les companyes. Feineja aquí i allà, passa l’escombra i fa els vidres, enllustra taules i mobles, esborra la polseguera. Quan arriba al poble, camina doblegada endavant, amb l’espatlla que li fa gepa, les mans acarnissades, rogenques i els dits inflats i boteruts.

L’àvia, que mai no fa preguntes, li prepara una banyera escumosa, un bon plat de verdures de l’hort amb un tall de xai o de vedella, l’acotxa al llit com si fos una nina i la mare dorm dotze hores seguides. L’endemà, refeta, juga amb mi. Quan hi ha la mare no acompanyo l’avi al camp. Anem totes dues a banyar-nos al riu, ella m’esquitxa mentre jo salto des de les roques i repeteix diverses vegades, vigila, no prenguis mal.

Quan se’n torna a ciutat, ens posem totes dues tristes. Estic temptada de pregar-li que algun estiu faci vacances i el passem totes dues juntes a la porxada dels avis explicant contes. Però no li ho dic, només una mica amb els ulls i ella de seguida fa que no amb el cap, de vegades es posa el dit índex damunt els llavis i jo ja sé que no puc demanar coses que no poden ser, com quan el pare, després de la darrera pallissa que li va trencar dues costelles i li va ferir l’omòplat, volia que el perdonés.

Aleshores la mare va trigar dos dies a refer-se i a mi em duia a l’escola la veïna i després la veïna s’estava a casa molta estona parlant amb la mare. Fins a un dia en què totes dues van fer una bossa plena de coses del pare i la van deixar al replà, va venir un manyà i va canviar el pany. Així vam estar-nos un mes, on cada vespre el pare venia i picava a la porta i jo tremolava tota, arraulida entre les cames de la mare, les dues al seu llit i ell no marxava fins que algú avisava la policia.

La veïna va fer venir una noia molt dolça que volia ajudar-nos, ens va trobar un altre pis i vam marxar totes dues. Cada vegada que jo obria la boca per demanar alguna cosa a la mare sobre tot allò que passava, ella feia el gest del dit als llavis i ens manteníem en silenci, el mateix que ara em bressola.

El pare es va esborrar, com un dibuix fet amb guix. Una vegada vaig preguntar per ell a la noia maca que ens havia ajudat, però no me’n va donar gaires detalls. Va afirmar contundent que estigués tranquil·la, que el pare no podia acostar-se a cap de nosaltres dues i per tant no ens podria fer mal. Li vaig dir que a mi no me n’havia fet mai de mal, que no alçava la mà més que quan s’enfadava perquè jo feia soroll jugant, però la mà sempre li quedava surant a l’aire. Li vaig explicar que el pare amb mi era bo, que de vegades volia que anés a dormir a la seva habitació, quan s’enfadava amb la mare, però la mare sempre es posava feta una fura i deia que no i que no, m’agafava del braç i bramava tant, que al final els dos s’escridassaven de valent i la mare rebia cops. La mare mai no em va deixar dormir a l’habitació dels pares. La noia va fer cara de compassió i després va afegir que la mare ho feia per protegir-me.

Al pare no l’he vist mai més. Crec que la mare tampoc. Però no ho sé perquè no en parlem. Només durant unes setmanes em van dur a una psicòloga i allà sí que podia parlar de tot, és més, aquella senyora volia que li parlés de tot i jo no sabia com explicar-me perquè no hi estava avesada. Sempre m’havien dit que el silenci era preuat i calia bressolar-lo. Vaig deixar d’anar a aquella psicòloga perquè li vaig explicar a la mare que no m’agradava allò d’haver de glossar el que passava a casa, em feia venir una vergonya estranya, com si fóssim examinades amb massa detall. La mare va refermar que ella tampoc no volia parlar de res, així que vaig deixar d’anar a veure aquella dona i des d’aleshores, quan alguna vegada em sorgia una pregunta sobre allò, la mare sempre es posava el dit als llavis.

L’àvia fa el mateix que la mare. Tampoc no vol parlar de res. La tieta un dia a la cuina l’esbroncava perquè deia que aquella família vivia entre silencis i que les coses que no es treuen enfora i resten endins, al final, fan malura. L’àvia no es trasbalsa mai i va callar. La tieta va venir on era jo i em va dur a fer un passeig. Jo pensava que encetaria una conversa sobre tot allò, però no ho va fer i quan vam tornar, l’àvia cuinava un pastís de maduixes.

L’àvia m’estira els cabells amb els dits, aviat els haurem de tallar, fa, i jo els voldria llargs fins a la cintura però mai no em deixen. Només la mida justa per fer les dues trenes recolzades a les espatlles. De vegades m’estira massa el cabell i em fa fiblada. A voltes, quan sóc sola al safareig, em desfaig les trenes i capbusso el cap sota l’aigua freda. En alçar-lo, els cabells regalimen llisos. Després, refaig les trenes tota sola, perquè elles pensen que no, però jo ja en sé, de fer-les.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Temes relacionats

Comentaris

Comenta el contingut

2
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre