x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Xavi Camacho Luque

25 metres

Actualitzada 20/08/2018 a les 09:44
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Què puc fer perquè em miri, només una vegada”. Aquell pensament em va estar turmentant durant tot el que portàvem d’estiu. Ella, aliena a mi, repetia el mateix ritual sense excepcions durant setmanes. Arribava als volts de les 5 de la tarda, deixava la motxilla damunt de la gespa i estirava la tovallola deixant les quatre puntes perfectament alineades, obria la butxaca petita, mirava el mòbil i es posava al dia a WhatsApp, el meu cor bategava al mateix ritme que ella es polvoritzava la protecció 50 a la pell, es col·locava els auriculars, restant abraçada pel sol durant una bona estona abans de prendre el primer bany.

I jo allà, amagat, acovardit.

Somiava despert des de la distància com de dolç seria abraçar-la, ferli un petó, sent conscient alhora que mai seria capaç d’atansar-me a menys dels 25 metres que cada dia ens separaven, 25 metres que semblaven 25 quilòmetres.

El fet d’haver passat d’ESO a Batxillerat amb una mitjana de notable no ajudava gaire a capejar l’estiu amb la ment ocupada. Els meus amics havien marxat tots de vacances i no tenia cap més feina que estar pendent del rellotge, de veure com l’agulla s’atansava perillosament a les 5 i aquella olor de gespa mullada i clor barrejat amb aftersun, amenitzada alhora amb execrables melodies de Shakira i Maluma, acompanyaven el ritual diari.

Jo marxava cada dia 30 minuts abans que tanquessin el recinte, havia d’anar a buscar el meu germà Nil que estava fent estades al casal, –“adéu”, deia a la senyora dels tiquets i al socorrista al marxar. Ni em miraven, però m’era ben igual, només m’importava ella, que restava allà tan sola, tan bonica. “I si avui era el dia?” Em preguntava sabent que el meu amor mai seria correspost. Aquest joc d’autoengany s’havia convertit en el meu esbargiment favorit.


Passades un parell de setmanes va arribar el dia que menys m’agradava de l’estiu. Cada any marxàvem una setmana (inclosos gos, i el Lluc, un amiguet del Nil que aquest any s’havia acoblat) al poble dels meus avis materns. Era el colofó a unes vacances xafogoses, rematades pel cap de setmana de festa major i la gran revetlla a la fresca a plaça Major.

Els primers dies sempre eren d’aclimatació, i conscient que potser al tornar no la veuria més, no vaig dormir durant un parell de nits. No em vaig queixar en cap moment ja que a la mare, des que el pare va morir feia dos anys, li estava costant molt refer la seva vida i aquella setmana amb la família li servia de refugi.

Dijous era tradició fer el nomenament de pubilles i hereus, tothom es posava les seves millors gales, les dones anaven a la perruqueria i els homes li treien la pols a “aquella camisa” de les grans ocasions.

El nomenament anava precedit d’un sopar de germanor a la plaça Major, tothom portava alguna cosa i després ho compartien, les dones petonejaven els nebots que acabaven d’arribar de Barcelona i que no havien vist durant tot l’any mentre exclamaven “l’any que ve ja seràs més alt que jo!” Els homes, entre ells l’avi, brindaven i explicaven cada any les mateixes batalletes, la de quan el Faust va ser envestit per un senglar mentre caçava llenegues al Montsec, quan al Tonet de can Sisquet se li va desfrenar el John Deere i va arrasar les pebroteres del Macià. Cada any era igual, però realment m’agradava tornar a escoltar-les, com si d’un déjà vu es tractés.

Tot això era el preàmbul de tot el que vindria després ja que la meva mare, amb la complicitat de la meva àvia, havia decidit convertir les meves “vacances” en una experiència tipus smart box.

“Víctor, vine un moment si us plau”, em va dir la mare, “saps que em faria molta il·lusió una cosa.”

Jo veia que allò no podia acabar bé de cap manera i menys quan vaig veure que de la bossa de paper que portava va treure un vestit d’hereu, amb llacet vermell i barretina inclosos. “Mare!”, vaig exclamar, i ella amb la mirada d’un nen de dos anys veient per primera vegada una cavalcada de reis em va dir: “Saps que em faries molt feliç...”

No m’hi vaig poder negar, realment la mare s’ho mereixia, i què dimonis, un no és hereu cada dia!

Em vaig calçar el vestit a casa de l’àvia amb l’ajuda de la mare, no sense problemes (les tardes ocioses a la piscina a base de donettes i maxibons passaven factura), i un cop ben fargat vàrem recórrer els 150 metres escassos que ens separaven fins a la plaça Major i quan tot el poble em va veure al girar la cantonada van arrencar en aplaudiments i crits de: “Guapu, quin hereu més formós!”, tots menys el meu germà, que reia amb el seu amic Lluc.

L’alcalde, el senyor Pere i la seva neboda la Blanca (una endollada sense escrúpols i alhora regidora de cultura del poble) van pujar al faristol i van començar el pregó parlant de les “grans” fites que havia assolit el consistori durant l’any, finalment li va cedir el micro a la regidora.

“Bé, ha arribat el moment de nomenar la pubilla i l’hereu de la festa major, i com tots ja sabeu degut a la manca de jovent voluntari, aquest any son el Víctor i la Nadia.”

Tot el poble va arrencar en aplaudiments, el Víctor per suposat era jo però no havia vist qui era la Nadia. Passada una estona la tal Nadia no apareixia i la Blanca va murmurar en un to despectiu: “Ja sabia que passaria això, aquesta l’havia de liar!”

Jo no sabia de què anava aquesta història, i realment poc m’importava, només volia saber qui era aquella tal Nadia que tant es feia de pregar.

Uns deu minuts després es va començar a generar un gran rebombori al fons de la plaça.

“Ja arriba, és allà, ja era hora!”, cridava la gent. Els focus de l’orquestra que em feien contrallum no em deixaven veure res, fins que la vaig tenir suficientment a prop. Quan per fi vaig poder distingir el seu rostre, un esclafit de calor i fred em va travessar de cap a peus. Era possible el que estava veient? Estava somiant? La Nadia era ella!

La lluminària de led de baix consum que les brigades de l’ajuntament havien canviat aquell mateix any deixaven entreveure els seus cabells rossos sota la gandalla de fil negre. Com una valquíria, amb pas ferm, va pujar a l’escenari i vàrem creuar una mirada, la mirada que jo havia estat buscant durant tot l’estiu.

Em vaig empetitir de tal manera que a l’hora de llegir el mini parlament que la meva mare m’havia amagat a la butxaca (fent la pilota a tot el consistori) em varen sortit un parell de galls dignes del pitjor cantant de SingStar.

La Nàdia va resultar que era la germana del Sergi, (un exnòvio de la Blanca que la va deixar plantada pel seu despotisme), estava fent un intensiu d’anglès a Lleida i feia temps a la piscina per esperar el cotxe de línia (que aquell dia va perdre).

Després d’estar xerrant fins a l’albada als porxos de l’ajuntament, parlant de tot i res i de fer el pertinent intercanvi d’Instagram i WhatsApp vàrem esdevenir inseparables, molt inseparables, tant com que ara, a quarts de sis d’aquesta matinada d’agost no us puc continuar explicant res més ja que el Miquel ens reclama el seu biberó.

Miquel, fill de la Nàdia i meu, Miquel, tal com es deia el meu pare.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre