x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Bel Monclús

De set coltellades

Actualitzada 23/08/2018 a les 09:23
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Lleida, 27 de juliol del 2018. 23.31 h.

Impacient, vaig tornar a mirar l’hora al mòbil per constatar que feia mitja hora que l’esperava. Només havia passat un minut –que se m’havia fet etern– des de l’última vegada que l’havia consultat per enèsima vegada. Tampoc m’havia arribat cap missatge dient que arribaria tard o amb una mala excusa d’últim moment per cancel·lar la cita. Un impresentable en tota regla. Empipada, vaig pagar el còctel i vaig sortir del 1203 prometent-me que mai més entraria en una pàgina de cites.

Caminava cap avall amb l’efervescència d’un mosqueig que només la lluna plena estival podia apaivagar. La seva pàtina màgica revestia la silueta de l’antiga catedral i incitava a mirar de més a prop aquest efecte encisador. Estava absorta contemplant les sanefes de les arcades de la Porta dels Fillols quan vaig sentir unes corredisses i esbufecs darrere meu, acostant-se’m escales amunt.

Un home de mitjana edat, amb el cap tonsurat, s’arromangava les robes feixugues, amb un intent infructuós de guanyar velocitat mentre s’esforçava per pujar els graons. Tres o quatre homes, més joves i vigorosos, l’encalçaven i es van abraonar sobre ell amb la sanya dels qui empunyen un ganivet gran. Les ombres de la nit agombolaven la violència de l’acarnissament i resguardaven la identitat dels rostres dels assassins d’aquell home d’església.

Impulsivament, vaig tirar-me contra la porta amb totes les meves forces intentant fugir d’una mort assegurada. Sorprenentment, la feixuga porta de fusta va cedir. Com una exhalació, vaig entrar a l’interior del monument i, des de dins, vaig cloure la porta de cop. Va fer aquell cloc que asseverava que estava ben tancada, un sorprenent indici de modernitat.

Recolzada d’esquenes a la porta, no podia treure’m del cap la imatge d’aquell pobre home indefens i astorat ni la veu entretallada de la mort en els seus darrers instants. Vaig començar a córrer per allunyar-me’n com una gallina sense cap perquè era fosc, però no vaig arribar gaire lluny. Vaig entrebancar-me amb una corda tensada a l’altura del turmell que em va segar. Perdia la consciència. Era un parany.

Quan vaig poder obrir els ulls, la seva mirada neta, intensa i profunda refulgia amb la intensitat del foc. S’havia ajupit per posar-se a la meva alçada amb la torxa a la mà. Va demanar-me silenci amb un gest explícit i va estirar-me de la mà. Ell, davant meu, sense deixar-me anar, anava resseguint la corda que m’havia fet caure, com si es tractés d’un fil d’Ariadna. Ens va dur fins a una porta, que ell va obrir mentre jo sostenia aquella llum anacrònica. El cor m’anava a mil, potser com el dels gladiadors quan s’obrien les portes de l’amfiteatre. Però no va entrar cap fera, només la claror de la lluna que s’escolava pel claustre, sense els arbres ni la gespa d’antuvi, bonic i inquietant a parts iguals; les filigranes lobulades i les columnes tamisaven el silenci dens d’aquell rayo de luna becquerià. I la corda s’exhauria a l’epicentre del quadrat de columnes, on s’erigia un embalum estrany . Ens hi vam acostar i, brandant la torxa, vam veure que es tractava d’un enorme rellotge d’arena amb un sac buit penjant al damunt que, gràcies a un mecanisme incorporat, s’havia obert quan vaig ensopegar amb aquella maleïda soga. El temps –quant?– s’escolava imparable.

Ell va resultar ser la meva cita tardanera. Havia entrat per la porta de Sant Berenguer de la mateixa manera que jo ho havia fet per la dels Fillols, abocant-se matusserament sobre la porta per intentar esquivar aquells matalots que corrien temeràriament amb un ganivet a les mans. Va trobar la torxa en lloc d’una corda i havia comprovat que ambdues portes ja no es podien tornar a obrir i estàvem atrapats. Els nostres mòbils havien caigut a fora i només ens quedava treure el cap per l’ala sud del claustre i demanar auxili a crits. Però la colla d’assassins feien guàrdia al carrer.

De sobte, van començar a sentir-se uns cops molt forts que provenien de les entranyes del monument, sota els nostres peus. Semblava que el terra s’estigués esberlant amb una cadència de repics ensordidors que eriçava la pell. Desesperats, vam córrer cap a la Porta dels Apòstols, però ens va interceptar un home que sortia de la porta del campanar, també amb una torxa. Es va identificar com a Mestre Carlí i va dir-nos que tenia tanta feina que, excepcionalment, també treballaven de nit. Després d’un “Oooh” d’admiració, en Marc va dir-li que fugíem dels assassins de Berenguer de Barutell i que havíem quedat atrapats a l’interior de l’edifici. A mi em va sonar a xinès, però Mestre Carlí es va molestar per aquest comentari, ja que va argumentar que el sepulcre de l’ardiaca major ja estava acabat. Se’ns va espolsar tractant-nos de sonats i ens va dir que l’esperaven a la casa reixada. Després vaig saber que es tractava de la Llotja, on els picapedrers acostumaven a treballar la pedra.

Vam tornar a entrar al temple i el vam travessar al llarg fins a l’altra punta, el presbiteri. El Marc em va explicar que era historiador i que havíem conegut dos personatges del segle XV. Quan vam arribar a l’altura de la sepultura de l’home que, feia una estona, havien assassinat de set coltellades davant dels meus ulls, va dir-me que la seva tomba ocupava el lloc de màxim honor. Però un munt de sacs, com aquell que hi havia sobre del rellotge, tapaven aquesta mostra d’escultura del gòtic internacional. Eren “hores de sorra”. Vam mirar-nos consternats. Què passaria quan s’acabés aquest poc temps que marcava el peculiar rellotge del claustre si no havíem pogut escapar de les entranyes medievals?

Sabia que era un escape room de cites a cegues, però no esperava que fos tan real, que les emocions fluctuessin i em colpissin amb tanta intensitat.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Temes relacionats

Comentaris

Comenta el contingut

8
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre