x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Núria Fonoll

Belladona

Actualitzada 27/08/2018 a les 10:41
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

El sol queia suau sobre la vinya, i un aire fresc de tardor feia gronxar-ne les fulles ocres i roges imitant un foc encès. La collita de trepat i garrut havia estat prou generosa i l’home contemplava els ceps despullats de fruit. El vi s’elaborava seguint les indicacions ancestrals dels monjos i, després, es deixava reposar en grans barrils durant uns catorze mesos vetllat per les voltes del celler de l’Abadia que, aquell hivern, va passar de ser un paradís de silenci i oració, a convertir-se en un infern de fets horribles i convulsos.

Aquella tarda va fer-se fosc molt aviat. L’home, el Joan del Mas, refeia a peu el camí cap a casa. Darrere seu, la serralada enorme i imponent es dibuixava com un vaixell enorme encallat enmig d’aquells boscos que li feien de mar, i una sensació de pànic es va apoderar d’ell. Els pins i els lledoners, tan esplèndids quan el sol esquitxava el brancatge, havien adoptat una forma esquerpa i sinistra aquell vespre... I és que la foscor, sobretot la foscor de la ment, podia tergiversar qualsevol paisatge. Per bucòlic que fos.

Nerviós, va destapar el flascó que duia a la butxaca i va posar-se un pessic de pólvores davall la llengua. En pocs minuts, la belladona l’havia relaxat; sort en tenia d’aquella planta. Ara tornava a ser ell, el Joan, l’home tranquil i afable que tothom coneixia.

Va entrar al mas procurant no fer soroll; no volia despertar la seva dona, la Carme, que de ben segur trobaria pesant figues asseguda a la butaca de davant de la televisió. L’home del temps anunciava que venien dies freds i plujosos i el Joan, dolçament, va acotxar la seva dona amb una manta de quadres i va desitjar-li bona nit. Ella no va contestar-li.

Quan els primers rajos de sol acaronaven la serralada i havien foragitat els espectres de la nit, el Joan ja havia enfilat el camí de l’abadia on, de jove, havia treballat moltes temporades al celler i coneixia bona part de la comunitat de monjos. Hi anava sovint, allà; sobretot quan la feina al camp es tornava més calmosa i el dia s’escurçava per deixar pas a nits llarguíssimes. Així, primer, escoltava les laudes que, magnífiques, ressonaven pel claustre. Després, baixava al celler per gaudir d’aquell silenci sepulcral, alhora que s’amarava tot ell de l’olor dels vins fermentant. Aquell matí, però, el va tornar a envair una sensació de pànic terrible. Les voltes de pedra es bellugaven com si fossin vives i semblaven gegants a punt per l’atac. Va sortir esperitat cap a dalt i es va refugiar a la cuina de l’abadia. Estava sol, i havia de protegir els pobres monjos d’aquelles criatures temibles. Així, un altre cop amb el flascó a la mà, va repartir-ne el contingut dins de les gerres de vi que estaven preparades per l’hora de dinar. En lloc d’un pessic va abocar-hi molta més dosi, per assegurar que l’efecte protector arribés a tothom. Després, a poc a poc, l’home es va anar calmant, i amb la sensació d’haver fet el que tocava, se’n va tornar cap a casa amb la seva fràgil i dolça Carme. No sortia mai de casa, la pobra. Deien pel poble que una llarga malaltia l’havia prostrat al llit i que el Joan s’havia bolcat en ella, i tots dos s’havien reclòs l’un amb l’altre.

Aquell migdia va guisar bajoques amb trumfos de Prades. D’ençà de l’afecció de la Carme, va haver d’arromangar-se a la cuina i la veritat és que se’n sortia prou bé. Xalava, potinejant entre olles i fogons, i mai havia tingut una queixa d’ella. Aquell dia, mentre l’asseia a taula, van picar a la porta. No li agradaven les visites al Joan. Gens ni mica. No volia que ningú visités la seva dona i després en pogués explicar les misèries arreu: “Que si naps, que si cols, pobra Carme qui l’ha vist i qui la veu...”

Va anar a obrir, malhumorat. Un monjo novici amb l’esfereïment gravat a la cara li va començar a parlar.

–M’envia el prior, bon home. Una desgràcia, una desgràcia molt grossa a sacsejat la nostra abadia! Dotze germans han estat trobats morts dins de les seves respectives cel·les a l’hora de la migdiada. Semblaven dolçament adormits! No hi ha cap signe de violència enlloc... Si us plau, urgeix la seva valuosa ajuda. Vostè ha estat avui entre la nostra comunitat i qualsevol detall que pugui donar-nos pot ser d’una importància cabdal. No tardi. L’esperem. Requiescat in pace. Amén.

–Va murmurar mirant al cel.

–Morts? Dotze germans? En saps els noms? Quin daltabaix més terrible, per favor! Qui ha gosat cometre semblant atrocitat?

–És molt precipitat, tot plegat, però sembla que només ha pogut actuar tan fredament i discreta, algú de dins de l’olla... Ja m’entén bon home... Ah! I permeti’m fer-li un últim comentari: se li veuen les pupil·les exageradament dilatades... Es troba bé?

–Sí, és clar, jove. A la perfecció. De seguida que acabi d’assistir la meva senyora malalta, vindré a corre-cuita. Vostè vagi fent via, que l’abadia el necessita.

El Joan va entrar a la cuina blanc com un ciri. La suor li regalimava front avall, cap a les galtes i cap al coll. La camisa, enganxosa d’humitat, li pesava com una llosa, i semblava que l’havia d’ofegar. Es notava els batecs del cor a la gola, bum-bum, i per un moment va témer que li sortís per la boca i que caigués mort allà mateix, davant de la seva Carme i de les bajoques covades.

Va tornar a prendre’s les pólvores del flascó i quan es va haver refet, va portar la dona al llit i li va dir a cau d’orella: –Surto a fora a regar la belladona. Gràcies a ella he vençut unes criatures fermes i monstruoses que atacaven l’abadia. Sort en tinc d’aquesta planta... Ah! I vols saber un secret? Els dotze monjos no són morts..., tan sols dormen plàcidament la migdiada. Igual que tu, estimada, igual que tu. 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Temes relacionats

Comentaris

Comenta el contingut

2
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre