x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Magdalena Vilalta

El clown

Actualitzada 28/08/2018 a les 09:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Hi havia força aldarull, aquella tarda, a la plaça. L’esvalot que hi regnava era degut als potents altaveus que anunciaven, amb bombo i platerets inclosos, l’arribada de la “troupe” de còmics que, l’endemà de la Festa Major o dia del gos, farien les delícies de la canalla, i també dels grans que els acompanyàvem.

En arribar a la plaça, vaig veure com uns mossos descarregaven els trastos necessaris per a la representació. A corre-cuita els anaven posant sobre l’escenari que havien muntat uns treballadors municipals. Instintivament vaig apartar la meua filla. Als tres anys sempre es posen allà on no han de ser i, tot aquell entorn estava ple de cables i caixes. A l’apartar-la vaig topar amb la Pilar de cal Bep, una noia del poble, si fa o no fa, de la meua edat. Tenia molta traça dibuixant i va estudiar Belles Arts. Ara treballava en una editorial a prop de Barcelona, a més, també exposava les seues creacions artístiques i començava a tenir un cert renom.

–Hola, Montserrat! – em digué – que gran que s’ha fet la teua filla!

–Hola, Pilar! Sí que se n’ha fet, però a casa dels altres, la canalla creix molt de pressa.

–Us ho passareu “superbé”, avui –digué, acariciant la nena– els pallassos que actuen, sobretot el clown, el consideren un dels millors d’aquest gènere. Aquest espectacle, Montserrat, s’ha fet a ciutats importants i s’ha endut un fotral d’aplaudiments. Jo ja l’he vist i, et puc assegurar que us rebentareu de riure. Que véns sola? Suposo que està bé, oi, el teu marit?

–Sí, està bé, però els negocis de l’empresa que tenim l’absorbeixen.

–Bé. Me n’alegro, però de tant en tant, també s’ha de deixar de banda la feina. Jo he volgut venir a la Festa Major i, per poder fer-ho, he gastat quatre dies de les meues vacances. La família i la Festa del poble m’atreuen. Hi som tots a veure els pallassos. Riure és cosa sana. Demà, però, ja entro a treballar. Celebro que estigueu bé. Adéu, Montse.

No li vaig contestar. El seu raonament, tot i ser encertat, m’havia colpit i, se’m devia notar. A casa nostra, però, allò no es complia gens. Els negocis i, sobretot, amuntegar diners, era la raó de la nostra vida o, millor dit, la raó de viure per al meu marit i la seua parentela. Fins i tot la feina passava per sobre les festes del poble i, altres coses, igualment. Jo gaudia, molt poc, de la seua companyia. Tenia sort de la nena que mig omplia el buit que ell deixava preferint els seus afers abans que la meua o la nostra companyia. A la nostra filla es pot dir que, molts dies, ni la veia. Marxava de bon matí quan encara dormia i tornava quan ja feia el mateix. Tan sols obria, quan hi pensava, la porta de la seua l’habitació i, simplement, deia: ara ja dorm. No li puc dir res. L’endemà al matí també passava el mateix. La nostra filla gairebé era una desconeguda per al seu pare.

Feia cinc anys que m’havia casat amb l’home de la meua vida –segons em semblà aleshores. Me’l presentà un amic de l’insti un dia que vaig anar a casa seva on, una colla de jovent, vam fer cap per celebrar el seu vintè aniversari. Era un cosí llunyà seu cinc anys més gran que jo.

El vaig trobar simpàtic i agradable i, aquell mateix dia, també vaig saber que gaudia d’una bona posició econòmica. Em va demanar per tornar a veure’ns i jo, que el vaig veure com un gran home de món, li vaig dir que sí.

De bon començament ja m’omplí de regals. Sobretot joies. A mi, però, em costà uns mesos d’admetre’l com un seriós pretendent. Al cap o al cor – aleshores no ho sabia prou bé– hi tenia una altra persona la qual, tot i no ser del poble, anava al mateix insti i érem molt amics. Però, tot i ser un company excel·lent, era bastant eixelebrat. Li agradava el món de la faràndula i, per damunt de tot, el circ. Els pallassos li encantaven. Sempre estava a punt per imitar-los i, aleshores, ja feia riure tota la colla i, això no m’acabava de fer el pes. Als meus pares tampoc no els feia cap gràcia, aquell titella –que deien– el qual, en acabar l’ESO, féu cap a l’Institut del Teatre i jo vaig anar a estudiar magisteri, que vaig exercir durant cinc anys.

En tots aquells anys no en vaig saber res. I, l’Eloi, així es deia el cosí d’aquell company de l’insti omplia, de sobres, les gràcies d’aquell, potser més que amic, el qual, tot i divertir-me la seua companyia, no tenia cap projecte de futur. Tan sols volia ser un pallasso.

El festeig “oficial” durà dos anys i escaig i, finalment, molt enamorats, ens vam casar, luxosament i per l’Església, al cambril de la meua patrona.

Al cap de 18 mesos vingué al món la nostra preciosa filla i fou aleshores que, ja als primers mesos d’embaràs, vaig notar com, cada dia, l’absorbien més els seus afers o, millor dit, els tripijocs de la seua parentela, dels quals sabia poca cosa. Oficialment eren copropietaris d’una societat que es dedicava a la importació i distribució de bijuteria. Particularment, no em mancava res de material. Sempre tenia a la meua disposició els diners suficients per dur una vida còmoda. Al casar-me, vaig deixar magisteri perquè, segons ell, l’ajudaria a portar el negoci. Però no succeí res d’això. Havia de tenir cura de la nena –em digué– i jo, com una babaua, vaig acceptar-ho, sense adonar-me que m’estava convertint en un solitari objecte casolà.

Els focus ja s’havien encès i il·luminaven els pallassos que, amb llurs disfresses cridaneres, ja eren sobre l’escenari.

Una túnica color taronja pujat, uns sabatots enormes, una perruca de color panotxa i un nas de bola vestien el pallasso que, oficialment, és el ruc. Un cucurutxo vermell farcit de lluentons, una casaca verda i uns amples pantalons daurats eren l’abillament del clown que, presentant-se com a llest, acaba sent el ruc.

Jo i la nena ens vam asseure tocant al passadís. Els pallassos van representar una paròdia sobre els ous ferrats. Us ben juro que van aconseguir treure’m, per un moment, les cabòries de sobre. La nena reia a dojo i jo, també. Els aplaudiments no s’acabaven. Els pallassos ens farien una altra paròdia.

El clown baixà de l’escenari i començà a donar la mà a la canalla. A la meua filla, també. Vaig voler retratar aquell dolç moment amb el mòbil i llavors, aquell pallasso, em mirà fixament. Aquells ulls, tot i estar molt maquillats, me’n van recordar uns altres i, llavors, a l’orella, em digué: celebro que t’hagis divertit, Montse. Crec que et feia falta riure. Llàstima que, tan sols, sigui per uns moments.

Tremolava i no vaig poder contestar. Aquells ulls i veu eren els d’aquell eixelebrat de l’insti.

S’allunyà donant la mà a altres criatures i, de sobte, vaig veure’l fent un petó, de caragol, a la Pilar, mentre, amb el micro a la mà, deia: us presento la meua xicota, a la qual deveu l’actuació d’avui al seu i vostre poble. Si us ha agradat, tornaré aviat.

Aleshores vaig sentir certa enveja d’aquella estudiant de Belles Arts que havia sabut escollir un altre art que escampava alegria arreu. L’art de fer diners, a mi, m’havia omplert de soledat.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Temes relacionats

Comentaris

  • #1 Manuel Fregola
    27/08/18 11:10

    M'ha agradat molt el relat, ple de matissos i moralejas, els diners no son lo mes important a la vida...Treballar es molt importat, pero tambe adecuat a una vida tranquila y sempre amb la familia...Felicitats

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

1
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre