x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Cultura
  • Per Roser Guillamat Thomas

El lloc incert de l'ànima

Actualitzada 11/08/2019 a les 10:36
El lloc incert de l’ànima

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El lloc incert de l'ànima

@RBORIA

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!



Les famílies d’en Pere Tries i d’en Josep Proubasta són a la sala de visites, davant de l’habitació 512 de la planta de Neurologia/Neurocirurgia. Esperen. I desesperen una mica. Ja fa molts dies que viuen en la incertesa. Tot i que els metges els ho van explicar prou bé. I ells van decidir. Bé, van decidir la Maria i la Joana perquè els fills –dos i quatre anys els del Pere i quatre, el del Josep– eren massa petits per entendre la situació.

A dins de l’habitació, al llit, un home d’uns 35 anys, amb el cap embenat, un tub penjant del braç i un altre per orinar, segueix aparentment adormit.

Tot va començar un mes abans, quan el Pere va tenir l’accident. L’altre cotxe havia sortit de darrere del bosquet sense respectar l’stop. De seguida el van portar a l’hospital i allà va romandre inconscient i ple de connexions per tot arreu. El cervell, deien els metges, no s’havia danyat, però la lesió medul·lar era tan alta que li impedia moure un sol múscul de tot el cos i molts òrgans vitals –fetge, melsa, budells, ronyons– havien deixat de funcionar. Només calia aturar el respirador i la nutrició i tot s’hauria acabat. La Maria, autòmat sota l’efecte de sedants, va demanar temps per explicar-ho als seus sogres, per poder compartir la decisió.

Dos dies abans de l’accident, el Josep havia anat tot sol al neuròleg de l’Hospital. Li feia molt de mal el cap. Al seu metge de capçalera li va semblar que tot era normal, però el va enviar a l’especialista. “Per quedar-nos tranquils”, havia dit.

Al Dr. Martí, un home jove i decidit, amb més aspecte de pagès que de metge de ciutat, no li va agradar el que va trobar. “Farem un TAC de seguida”. “Massa ràpid”, pensava el Josep mentre viatjava directament des del despatx del metge fins a la secció de Radiologia. Ell estava més avesat a les llargues esperes de setmanes o mesos quan algú de la seva família havia necessitat qualsevol prova complementària.

L’endemà, novament al despatx del metge, assegut al costat de la Joana, que havia volgut acompanyar-lo, ho va escoltar, “el tumor és massa gran. No el podem extirpar sense lesionar zones vitals”. L’espant va pintar-se-li sobtadament a la cara i el va bloquejar, mentre la seva dona es posava a plorar. El neuròleg va continuar. “Hi ha una possibilitat estranya. El transplantament de cervell tècnicament és possible. Ni tan sols és gaire difícil. L’hem fet moltes vegades en ratolins, ovelles i micos. Mai, fins ara, en humans, sobretot per raons ètiques.”

“És difícil d’explicar”, va titubejar el metge. “Si et posem el cervell d’una altra persona esperem que perdis absolutament la teva memòria, i que passis a pensar com el donant.”

“Llavors, és com morir-me”. Més desesperança.

“No ho decidiu ara. Penseu-ho. Jo ho consultaré i ho presentaré al comitè de tumors i al de bioètica. També hauríem d’esperar a tenir un candidat adequat. I no serà gens fàcil.”

Quan el Dr. Martí va entrar al box de l’UCI, la Maria estava disfressada amb bata verda, polaines i mascareta. “Si us plau, podem parlar un moment?” Ella no coneixia el metge però no va mostrar cap sorpresa. Semblava haver perdut la capacitat de sorprendre’s. A més, durant els dies passats a l’hospital s’havia acostumat al canvi continu de professionals. Torns, guàrdies, festius, lliurances. “Ja ho hem decidit”, va mussitar. “El podem desendollar.” “Hauríem de parlar”, va insistir el metge. I la va precedir al petit despatx d’informació.

“Seu, si vols.” La Maria va obeir. En poc temps s’havia convertit en un ésser pàl·lid i demacrat. Un petit robot. “Ja saps que no hi podem fer res. Però hi ha un assumpte una mica delicat.” La Maria se’l mirava en silenci. “El teu home podria ser donant de cervell.” El metge va repetir l’explicació que havia fet dos dies abans al Josep i la Joana.

L’endemà el Josep, la Joana i la Maria és van trobar. El neuròleg, excepcionalment, havia accedit a presentar-los. Al mateix temps coneixerien el neurocirurgià que, cas que ells hi estiguessin d’acord i la institució ho aprovés, havia de fer la intervenció.

Els interrogants eren infinits. Les respostes inexistents.

Els homes van resultar genèticament compatibles. La intervenció es va fer amb èxit, el postoperatori no es va complicar. No va haver-hi rebuig. Tot i l’evolució favorable, la sedació s’anava allargant i les incògnites i els dubtes es multiplicaven cada dia que passava.

Un mes després de l’operació, la Joana i la Maria, cada vegada més inquietes, segueixen trobant-se tots els matins a la sala de visites de la planta de Neurologia/Neurocirurgia. Passen els dies juntes. La seva relació oscil·la entre la compassió i la ira, va de la complicitat a l’enveja. Comparteixen una immensa por.

Mentrestant els nens, quasi amics, quan surten de l’escola, juguen sovint al parc de l’hospital, sota la supervisió d’alguna d’elles o dels avis, no se sap ben bé de qui.

A la tarda, després de la fisioteràpia, la Maria entra una estona a l’habitació carregada de fotos i records per fer el programa d’estimulació emocional. Durant una estona que se li fa inacabable, parla d’experiències i històries suposadament comuns, a un cos que li resulta estrany, desconegut.

Ja fa una setmana que han disminuït els ansiolítics i els últims dies l’home de tant en tant entreobre els ulls, fa algun moviment i articula queixes breus i incomprensibles. Res més.

Avui, en mig de la sessió d’estimulació emocional, el fill petit de la Maria, s’ha donat un cop al genoll i plora desconsoladament. La Joana, que és qui en té cura, truca i entra a l’habitació. “Pots sortir un segon?”

La veu de l’home enllitat s’escolta escardada, greu. “Joana! Què passa? On eres? Qui és aquesta dona que m’ensenya fotos de gent que no conec?”

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 
Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre