x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Farners Casas Fontcuberta

El moribund

Actualitzada 12/08/2019 a les 10:35
El moribund

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El moribund

@ACONDALT

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!



MORIBUND?

 

El moribund conservava íntegres totes les facultats i sabia que el soroll era de pluja.

(....)

Enric Casasses

Mentrestant, el fedatari públic, aliè a les necessitats del seu amic i client, anava escripturant finques, formalitzant hipoteques i donant fe de testaments diversos. El notari, de nom Lisandro, ostentava també dos cognoms dobles enllaçats per un guionet. Era alt i prim i fimbradís com un jonc; unes fines arrugues li solcaven el rostre i lluïa un impecable tall de cabells. Ell no tenia mai pressa, llegia i rellegia l’escriptura tants cops com era necessari; això sí, amb la celeritat que li atorgava el domini d’aquell noble ofici. Eren les vuit tocades quan va enllestir el darrer client i es va aixecar de la cadira per dir-li a l’oficial que ara s’arribaria al domicili del seu amic; segur que hauria de redactar un nou testament. El coneixia prou bé, era un cagadubtes. Va agafar la cartera i va sortir del despatx. Abans d’abandonar la notaria va agafar el barret –que va ajustar al cap– i la gavardina –que va penjar, ben plegada, del braç esquerre–. Amb posat senyorial va obrir la porta, va donar una ullada general a l’ampli rebedor i la va tornar a tancar. Amb els mateixos gestos que havia adquirit amb els anys. Després va prémer el botó de l’ascensor i va deixar que l’aparell de ferro i vidre ascendís lentament.

Durant el trajecte de la notaria a casa del seu amic i client, no hi havia més de quinze minuts en cotxe, però la circulació era densa en aquella hora i l’àmplia avinguda es trobava atapeïda de cotxes. “Hoy tardaré más de la cuenta, seguro” –es va dir, mentre treia el cap per la finestra i es deixava enlluernar pels fars dels cotxes. Va dirigir la mirada cap al cel, poblat de núvols negres i enrabiats. “No tardarà a descargar una tempesta” –va pensar. Després, finalment, la mirada es va aombrar per la resplendor dels llums. I ja no va poder-se estar de mirar-los fixament. El taxi va frenar suaument, però amb la suficient contundència perquè deixés d’embadalir-se amb la hipnosi que li provocaven els fars. Quan va arribar al domicili acabaven de tocar les nou. Va pujar els sis esglaons fins a arribar a l’entresòl. Va prémer el timbre del primer pis.

Fou la mateixa Helena qui va obrir-li la porta. Tenia una bellesa madura que la feia molt desitjable; uns rínxols escàpols li cobrien una part de rostre. Tot i que no era gaire prima, era alta i tenia el somriure inalterable, si tenim en compte les circumstàncies del moment. Li va oferir la mà i ell la va besar lleugerament; feia olor de violetes. Ella es va enretirar per facilitar-li l’entrada i amb un gest li va recollir la gavardina i el barret. Els va acomodar al respatller d’una petita butaca de color granat que es trobava allà on el rebedor s’eixamplava lleugerament.

“Tu mateix” –li va dir mentre assenyalava la porta tancada–, “ja saps on és el despatx.” “Desde esta tarde está peor” –la dona alternava el català i el castellà amb una delicadesa apresa–. “Vaig a veure si es troba amb forces per aixecar-se o has de trasladarte a su habitación.”

I s’hi va dirigir apressadament. En tot el pis regnava el silenci i una mena d’olor d’herbes flotava en l’ambient. Tot era al seu lloc. En marxar ella, la seva fragància es va dissoldre amb l’efluvi d’herbes. La porta massissa va cedir, senzillament estava justada; a dins hi regnava la penombra. Entrant a la dreta hi havia l’interruptor, un clic i la llum ho va inundar tot. Vas deixar la cartera sobre una cadira. La decoració era sòbria i recarregada. Vas mirar amb ulls nous aquella disposició tan coneguda; milers de llibres es trobaven perfectament ordenats en unes lleixes que arribaven fins al sostre. Hi havia algunes vitrines tancades amb llibres incunables. Enmig, una taula de despatx de roure. Fosca, molt fosca. Sense adonar-te’n, acarones la imatge que es troba protegida dins un petit marc de plata amb una fotografia. Ella, aquí, era molt jove i seia sobre la sorra. Estava a la platja i lluïa un banyador ratllat; el vent li deslliurava els cabells de la cara, que eren més rossos i més rinxolats. Va obrir la cartera i sense pensar-ho dos cops va guardar-hi la fotografia al fons. Al cap d’un moment va entrar ella. Ell va estossegar lleugerament. Es van mirar.

“Em sap greu” –li va dir. “Et fa res anar a l’habitació? Yo, mientras tanto, te hago un café. Como a ti te gusta.”

Ell va seguir-la dòcilment, sense deixar de contemplar el suau oscil·lar de les seves natges. El va acompanyar fins a la porta i després es va retirar. A dins, una làmpada Tiffany’s col·locada sobre la tauleta de nit escampava una claror esmorteïda i groguenca. Aquesta il·luminació atorgava a l’enllitat, si encara era possible, un aspecte més malaltís. En Maurici estossegava i, quan va deixar de fer-ho, respirava amb una mena de xiulet continuat. A estones la veu se li perdia, però va agafar alè perquè el seu amic l’entengués amb prou claredat.

“Em sap greu haver-te fet venir, però ja veus que no estic en condicions. I ara no es tracta de cap dels meus fills. Es tracta de l’Helena...”

Fou aquí quan va haver d’interrompre el relat perquè ella va entrar amb el cafè i una ampolleta de xarop per al seu home.

“Això ajudarà a reduir-li la tos” –va afirmar mirant l’amic. “Aquests estossecs li acaben de robar les poques forces que queden.”

I després de donar-li’n una cullerada, va obrir una altra llum indirecta. En acabar, va marxar.

“Ja ho veus, Lisandro, me’n vaig. Em manquen les forces, i tot i que sempre he estat un xic pusil·lànime, no vull morir-me sense fer un acte d’home de caràcter. Dona fe que vull deixar-ho tot als meus fills i que l’Helena només rebi una pensió mínima mensual. Estic segur que fa anys que m’enganya amb un altre.”

A fora, sobtadament, va començar a caure una pluja fina.
 

 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre