x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Josep Maria Corretger Olivart

El restaurador

Actualitzada 13/08/2019 a les 10:38
El restaurador

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El restaurador

@JOSEP

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


Dins del seu taller de restauració tenia infinitat d’andròmines. Allí no s’hi podia passar ni posar res més. Era un taller que no sortia de tota normalitat, emperò, era ple de feina, encàrrecs que no es veia amb cor de finalitzar, a causa de la turmentada dedicació que tenia per la seva feina. Hores i més hores les malbaratava allí dins per tal d’aconseguir retornar al seu client aquell objecte preuat i que de ben segur li donaria una petita alegria en el seu dia a dia. Hi posava el cos i l’ànima per tal que tot sortís de la millor manera possible. Era la seva principal dedicació. Pel camí, caldria prendre decisions essencials, i que podien afectar la manera de restaurar l’objecte. L’Alfred havia restaurat diversitat d’objectes: imatges, quadres, escultures, mobles, llibres, vaixells de fusta, taules, baguls, globus terraqüis, gramoles, i ràdios antigues, càntirs de llet... fins i tot havia provat sort amb el mobiliari d’algun vehicle d’època.

–Bona tarda, és vostè el senyor Alfred?

–Bona tarda, sí, digui’m, en què puc servir-lo?

–Bé, m’han dit que vostè és el millor restaurador de la zona.

–Home, no sé ben bé a què es refereix.

–Doncs, miri, per anar directament al gra, a fora tinc una petita joia perquè vostè se’n faci càrrec.

–Bé, vostè dirà –deixà anar l’Alfred amb intriga.

–Es tracta d’un rellotge de peu que té més de dos-cents anys d’antiguitat. Que els meus avantpassats van heretar i que al cap i a la fi ara pertany a la meva propietat.

–I... què cal que s’hi faci... una restauració íntegra?

–Escolti, vostè és l’expert, no? Doncs, ja deu saber exactament què caldrà fer-hi o no. Jo, de fet, no m’hi entenc. Només li puc avançar que té un estat delicat de la fusta, potser a conseqüència dels anys i d’algun corc que la treballa.

–Ah, ja l’entenc, vostè es refereix a l’Anobius punctatus.

–De què coi em parla?

–Doncs del rellotge de la mort.

–Que el meu és un rellotge de la mort?

–No, és així com s’anomena el meu principal adversari. El corc de la fusta. L’Anobius punctatus. També mal anomenat el rellotge de la mort. Perquè per allí on passa, deixa marca del seu camí, tot ho devora ferotgement. I atrau la seva parella fent un soroll similar al tic-tac d’un rellotge, d’aquí prové el seu nom. A més, aquest soroll és gairebé imperceptible, únicament es pot escoltar en edificis on la tranquil·litat n’és la mestressa, i governa la foscor.

–Ostres, ja veig que vostè deu ésser un assidu de la Viquipèdia. Tant és, no puc perdre més el temps. No m’interessa l’origen del mal, la caixa de Pandora ja fa segles que resta oberta. M’interessa el producte final. Serà capaç de deixar-lo com el seu primer dia de vida?

–D’entrada, he de realitzar un petit estudi i fer un pressupost aproximat per tal que no s’espanti?

–Espantar-me jo? Els diners no són problema. No es preocupi. Els diners em sobren. Vostè cuidi’s de la seva feina, restaurar.

L’Alfred no portava aquell negoci sol. Al seu darrere s’amagava l’ombra de la seva dona, Sofia. Ella l’ajudava en el que podia, i facilitava al marit poder passar més d’una nit a casa, vora del seu cos. Les feines a poc a poc s’anaven acumulant dins del seu taller. Tanmateix, hi havia una feina que no podia esperar. El rellotge d’aquell senyor folrat de diners, aquell objecte no tenia espera, se li pagaria molt bé la feina. L’Alfred fità el rellotge amb detall. Curiosament, no tenia cap marca destacada i estava colrat d’un marró exaltat. L’esfera de les hores estava indicada en nombres romans i d’entrada el mecanisme del rellotge no funcionava com calia, a cada hora s’endarreria un minut. Amenitzat per uns llargs braços on culminaven uns pèndols de color de plata. A pesar dels anys, allí davant dels seus ulls tenia una veritable joia d’enginyeria rellotgeria suïssa. L’Alfred es posà mans a l’obra i requerí l’ajuda de la seva dona. Passaven els dies i plegats continuaven immersos en la restauració interminable d’aquell vell rellotge. Fins al punt que l’Alfred i la Sofia rebutjaren agafar de moment cap encàrrec més, per temor a no poder realitzar la feina com calia. Gastaren mil i un productes, tractaren un i altre cop, el corc anomenat el rellotge de la mort i lentament, mentre passaven el pinzell acuradament, per tal de posteriorment, incorporar un material per ressaltar el color original d’aquella peça de col·lecció, ressorgí quelcom inèdit, una mena d’imatge, un dibuix lacrat on hi havia unes donzelles parlant amb una mestressa que els donava instruccions. Quelcom que havia estat amagat durant anys sota la vetusta pols i la brutícia acumulada. Era una mena d’il·lustració, com si d’una tela es tractés, i d’una bellesa extraordinària. Dues senyoretes es trobaven en una habitació, una abraçava el seu fill, mentre la seva cuidadora i un senyor d’avançada edat, aquest sostenint el barret amb una mà, realitzava una mena de reverència salutació a la mare. Aquesta il·lustració estava incrustada en una forma ovalada, com si del forat d’una guitarra es tractés. Era un fresc, sobre fusta, que podia ésser sorgit del pinzell de Bartolomé Esteban Murillo. Amenitzat per un tall delicat de la fusta i amb els nombres romans per assenyalar les hores, tenia dos forats per on donar corda a aquella maquinària que semblava funcionar amb total precisió.

Passat un mes de feina, Sofia decidí telefonar a aquell home. L’Alfred medità sobre aquella pintura. I si... Decidí extraure-la amb delicadesa, la diposità a sobre d’un mantell i la resguardà en un calaix del seu taller. Va polir i protegí la zona on hi havia hagut el fresc, per tal que no es notés res, i a sobre hi posà la capa exacta de color que portava originalment aquella fusta. Intuïa que aquell fresc podia tenir un valor incalculable en alguna subhasta i així no passar ànsia durant una bona temporada. Segurament, aquell rellotge havia pertangut a alguna família benestant.

Arribà el dia de la recollida. Havien de superar vuit escales, un petit replà i set escales més, en curvatura. A poc a poc, anaven portant a terme aquesta empresa, quan de sobte s’escoltà creeec. La fusta digué prou. Un bocí del peu del rellotge per on l’Alfred el suportava per al transport cedí, i s’obrí una escletxa desproporcionada, pel ben mig, que anava des de la part del fresc fins al pèndol. Aquest al descobert, no s’aturava de dringar, fer un soroll esgarrifós i com mai s’havia escoltat en aquell taller. Maleït rellotge de la mort! –deixà anar l’Alfred. Tot just, quedaven deu minuts perquè vingués el seu propietari, i l’Alfred i la seva dona suaven dels nervis i el temor. Mai s’havien trobat en una situació com aquella, era inèdita per a ells. Uns segons després, el mecanisme del rellotge va posar-se en funcionament de manera inesperada en bascular el pèndol i va començar a tocar. Era l’hora exacta en què el seu propietari es presentaria al taller de restauració. L’Anobius punctatus havia fet amb perfecció la seva feina. Mentrestant, el timbre de la botiga no parava de sonar de manera insistent.

T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre