x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Joan Roqué Forcat

Ramonet de Fondepou

Actualitzada 16/08/2019 a les 10:08
Ramonet de Fondepou

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Ramonet de Fondepou

@QUEROLETA77

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!




La comitiva va entrar al poble per la via romana del costat del port, quatre homes a cavall obrien pas a la munió de gent que venia al darrere. Envoltada de servents i al costat del capellà, la “Sinyora” caminava lentament, es veia cansada del llarg viatge. Havien sortit el dia abans de Castellnou i, després de fer nit a Àger, ara arribaven a dinar a Fondepou.

 

La Valèria, que era una dona grossa amb les faccions dures de pagès, feia d’hostalera per a tothom que passava de camí, amb una rialla sempre a la boca i alguna pocasoltada per dir, ja tenia el calder al foc, ple de cols i trumfos amb la cansalada i la botifarra negra que s’anaven desfent per donar-hi gust, de tant en tant ho remenava i alhora preparava una amanida de ravenets, xicoria i ruelles.

– Valeri, ja són aquí!, va cridar en veure que s’atansava gent. Ves a omplir el bot de vi i treu el pa del forn, que vénen morts de gana i assedegats.

Eren una vintena en total, entre soldats, criades, ajudants, el capellà, l’escolà i la “Sinyora”. A més portaven un escabot d’ovelles amb els seus corders.

Després d’atipar-se van sortir cap al carrer, tots menys la senyora Teresa, que es va gitar en un llit que ja li havien preparat per reposar del viatge, i el mossèn que parlava amb els Valeris. Per les ombres dels lledoners i les alzines es van anar reunint els servents, alguns es distanciaven una mica més. Reien mentre s’acabaven el vi i els homes festejaven amb les criades darrere dels matolls.

Tot això s’ho mirava Ramonet, amagat a la pallera des d’on sense ser vist disfrutava d’aquell petit aquelarre, quan va sentir darrere seu un soroll, un soldat empenyeie una noieta cap a damunt la palla i se li tirava a sobre.

Els dos reien i esbafegaven, no l’havien vist i ell no gosava moure’s per no delatar-se. Ell la besava i ella es deixava grapejar, li va aixecar les faldilles i la va posseir amb força, però a ella semblava agradar-li.

De cop, uns crits al carrer van alertar que alguna cosa passava, el dos amants es van aixecar corrent i van desaparèixer, quan ja marxaven la noia es va girar i va mirar el Ramonet, fent-li una rialleta de complicitat.

Dos soldats es barallaven, el vi no se’ls havia posat gaire bé i es discutien sense cap raó. Un d’ells va empènyer l’altre amb tanta mala sort que al caure es va picar el cap amb el banc de pedra de l’entrada de la casa i es va quedar com mort.

– Correuu, que s’ha matat! Cagon seu, la mare qu’em va parir…, cridava el que havia quedat dempeus.

Entre tots el van posar a l’entrada i el van començar a curar. No tornava en si, el cop era fort, i si se’n sortia segurament dormiria uns quants dies…

–Qui ets tu? –va preguntar la Senyora.

– Ramonet, senyora. Sóc lo fill dels Valeris.

– Doncs agafa el cavall que sobra i posa’t a darrere de tothom. Quan arribarem a Os ja em cuidaré de vestir-te i arreglar-te. Dis-li a ta mare que véns amb nosaltres fins que es curo aquest ganàpia.

Mai havia muntat un cavall com aquell, però només de pujar-hi el va fer sentir important, camí avall disfrutava cada moment, els altres se’n fotien però a ell tant li feia. Estava al servei de doña Teresa i aquella vida li començava a agradar.

Els Portolà visquien en aquell temps, provisionalment al Castell d’Os, l’espòs de la Senyora, D. Francesc de Portolà i Subirà, estava empresonat a Balaguer per defensar l’arxiduc Carles, enfrontat a Felip V en la guerra de Successió, juntament amb el seu amic Ramon de Siscar i Solanes, castlà del castell d’Os. Per això les famílies convivien juntes esperant l’alliberament dels marits. No obstant, els Portolà, l’estiu l’havien passat al Montsec, perquè allà dalt s’estava més fresc. Ara ja baixaven per celebrar el dia de Sant Miquel.

Després d’arreglar les bèsties als corrals, quan els homes es dirigien cap a la cuina per sopar, tots li feien broma, al Ramonet…

– Tu rai, qu’avui et rentaran… ha, ha, ha…

La noieta de la pallera se li atansà i li agafà la mà. Ell es va deixar guiar cap a dintre del Castell, a la part on els soldats i pastors no podien entrar.

Una gran banyera de ferro l’esperava al mig de la sala. Ramonet no sabia què fer fins que dos dones molt grasses van anar cap a ell i li començaren a treure la roba, quasi li arrencaven, ell es volia defensar però elles tot rient el van deixar ben despullat. No se’n va adonar que ja era dins de l’aigua i aquelles bèsties el grapejaven per tot arreu i si recreaven arronsant-se amb ell. El van afaitar i perfumar i quan li van dir de sortir, la vergonya de tenir “allò” d’aquella manera, el va fer encongir encara més, fins que les dones el van treure a la seva manera…

– Ahhhh, per això no sorties? Se’n reia la noieta mentre l’eixugava i li agafava el “traste” amb força, tranquil que avui no seràs pas per a mi… però cada dia té una nit… li deie mirant-lo igual que a la pallera.

D. Francesc de Portolà va sortir al poc temps de la presó. La seva esposa l’esperava ansiosa, ell cansat de tants dies tancat només volia descansar i ella no parava de “buscar-lo”, fins que a la fi el va trobar.

Conta la llegenda que això va ocórrer pels vols de Sant Miquel de l’any 1715. El 26 de juny del 1716 van batejar a l’església d’Os un nen “setmesí” al qual van posar de nom Gaspar.

Ramonet va seguir al “servei” de la Senyora molts anys més, el van casar amb una minyona joveneta que sempre volia gresca i que sabia callar quan convenia.

Al cap d’uns anys ell i la minyona se’n van tornar a Fondepou qu’els Valeris ja eren vells i van continuar donant menjar i beure a tota la gent de pas.



T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre