x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Montse Milan Moliné

Salònica

Actualitzada 17/08/2019 a les 10:08
Salònica

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Salònica

@CARABASSONA6

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


Des que s’havia separat, na Mercè passava els diumenges com aquell entre el llit i el sofà del pis que, tot i ser petit, ara se li feia gran. En Narcís, el seu company des de la universitat, feia nou mesos que havia marxat. S’havia enamorat d’una altra noia més jove que ella. A na Mercè li havia costat entendre el motiu de l’edat. Els dies en què hi pensava, s’observava amb deteniment al mirall del lavabo. Tenia trenta-vuit anys, però conservava un aspecte jovenívol, amb una cabellera llisa fins a les espatlles, de castany fosc, sense gairebé cap cana. Al voltant dels ulls, tot just se li apreciava l’inici d’alguna arruga fina. Encara tenia els pits rodons i poc caiguts i, si bé feia una mica de panxa i cuixa, ho compensava amb la seva alçada.

 

Tot i ser principis de setembre, el sol enlluernava tant com a ple estiu. Va aixecar-se del sofà per córrer la cortina i es va quedar embadalida un instant amb el vaivé de la gent que deambulava pel carrer. Típic passeig de diumenge, va pensar. Des del segon pis encara podia distingir qui era de l’illa i qui era turista. Cada vegada hi havia més estrangers que visitaven Mallorca, i cada vegada més exigents i mal educats.

Havia estat un estiu esgotador. Na Mercè donava classes de ceràmica en un taller i, juliol i agost, també oferien cursos per a turistes. Per sort, ara tenia tot un mes per descansar, escarxofar-se a casa i atipar-se de sèries televisives.

Abans de tornar a estirar-se al sofà, va advertir la minicadena al costat del televisor. Va engegar-la sense comprovar si tenia algun CD a dins. La veu intensa de na Maria del Mar Bonet va impregnar el menjador. Na Mercè va escoltar la primera cançó plantada davant l’aparell. Es va adonar que feia mesos que no el feia servir.

Embolcallada per la càlida veu, va asseure’s a poc a poc al sofà. Va escoltar les cançons següents amb atenció. Anava recordant la lletra i la taral·lejava. L’última cançó, però, la va agafar per sorpresa. Quan la soledat és l’únic amic… i quan la tristesa aixopluga el jardí… Salònica sempre l’havia fet somiar. Tot i la calor de l’estança, un calfred li va recórrer el cos. A ella li hauria agradat viatjar per la Mediterrània, però en Narcís era de viatjar poc i només per la península.

Es va quedar asseguda al sofà durant una bona estona més. El silenci del menjador només es trencava per la remor sorda que arribava del carrer a batzegades. De cop, na Mercè es va tornar a aixecar i va prémer els botons de la minicadena fins que va trobar l’última cançó. Va escollir el mode repetició, va apujar el volum i la música va surar per tot el pis. Na Mercè va descórrer la cortina i va obrir la finestra de bat a bat. Va tancar els ulls i va inspirar profund. L’olor de la sal en l’ambient i la barreja d’aromes, menjar i fum dels vehicles va despertar-li els sentits. Estava cansada de trobar-se decaiguda tant de temps. D’estar trista i sense ganes de fer res. Tenia un mes de vacances al davant i la cançó li havia donat energia.

Va deixar la finestra oberta i va començar a obrir armaris i calaixos. En menys d’una hora, s’havia preparat una motxilla gran amb algunes mudes, unes vambes i un necesser. Va remenar la bossa de mà i va comprovar que tingués el moneder, les ulleres de sol i les claus de casa. A la tauleta de nit tenia el passaport. El va obrir. Encara estava per estrenar. El va posar dins de la bossa de mà. Va agafar el mòbil, carregador i auriculars, va tancar la finestra i va apagar la minicadena. Va tancar la clau del gas i va marxar del pis.

Feia temps que no navegava. L’endemà d’arribar a Menorca, després del viatge, na Mercè va conèixer una família que tenia un llaüt petit ben conservat. L’home sortia sovint a la mar. Aquell matí, va acompanyar-lo.

Va asseure’s a popa. Va posar-se els auriculars i va apujar el volum del mòbil. La veu càlida de na Maria del Mar Bonet va començar a cantar. Quan la soledat és l’únic amic… Na Mercè va tancar els ulls i va recordar la buidor que havia sentit des que en Narcís havia marxat… I el meu somni vola a Alexandria…

Havia agafat sola un avió i havia volat cap a Alexandria. Volia complir el seu somni, però la por i la sensació d’abandó no van ser bones companyes. S’hi havia trobat insegura. No es refiava de passejar tranquil·la, de gaudir de la platja. Va estar-se uns dies a l’habitació de l’hotel una altra vegada ensopida.

…Si a Nicòsia m’adorna el corall… Havia marxat cap a Xipre amb el regust de derrota. Però encara tenia estalvis i la idea que trobaria la felicitat en aquella illa. Es va enamorar dels colors dels mercats i de la barreja de llengües, però Nicòsia no tenia mar i na Mercè se sentia atrapada.

…a Menorca m’acaricia la brisa… Na Mercè va percebre el ventijol que li feia voleiar els cabells i li tapaven la cara. Va obrir els ulls. Davant seu, Mallorca s’aixecava poderosa. Na Mercè va somriure. Havia viatjat per la Mediterrània buscant alguna cosa que l’omplís, que la retornés a aquella Mercè que havia estat temps enrere. Volia sentir-se forta i lliure. I ara, amb la mirada clavada a la seva illa, na Mercè va comprendre que, com deia la cançó, viu a Mallorca la veu del meu cant. Aquella tarda, na Mercè va agafar un ferri de retorn a casa. Va arribar-hi que ja era fosc. Va obrir les finestres perquè corregués una mica d’aire i va engegar la minicadena. Va treure el CD que havia escoltat abans de marxar i el va desar a la seva funda. Va posar-ne un altre. La veu mallorquina que l’havia acompanyat durant el viatge va tornar a impregnar l’estança.

Na Mercè va despullar-se per fer-se una dutxa. Al lavabo, davant el mirall, va repassar el seu cos. La pell li havia agafat un color torrat i els cabells se li havien aclarit. Va comptar cinc canes que es deixaven veure desordenades i va tocar-se amb el tou del dit el contorn dels ulls. La primera arruga ja se li marcava més. Ara se sentia viva.


T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre