x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Santos Pérez

Sense por

Actualitzada 18/08/2019 a les 10:07
Sense por

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Sense por

@MIDES_FOTOGRAFIA

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

Encara que ho pogués semblar, la vida de la Ramona no era avorrida. Sempre havia temut la monotonia i la nostàlgia. A la primera la trobava a faltar; no tenia temps per a la segona.

La seva vida havia estat una lluita constant. El Manel, el seu espòs, un noi alegre i més treballador que ningú, de ben jove havia patit un accident laboral que li havia ocasionat greus lesions al costat dret del cos. Sense poder treballar i amb dificultats per caminar, acostumava a passar el temps amb una altra que no era la seva dona: la beguda. Quan tornava a casa, l’agafava amb la Ramona, qui no s’atrevia a fugir perquè no sabia on anar sense diners i amb un nen petit. Per sort o per desgràcia, aquella situació havia finalitzat, de manera sobtada, una freda nit d’hivern, quan el Manel tornava a casa, borratxo com gairebé sempre, mentre travessava el carrer sense mirar.

Vídua a trenta anys, amb un nen de set i sense gaires estudis, havia treballat del que bonament havia pogut: netejant cases, fregant escales, fent companyia a gent gran... Però mai no havia cotitzat i no tenia dret a pensió de jubilació. El treball dur li havia ocasionat diverses seqüeles, com artrosi a les mans i les cames; en part, causades per haver de fregar de genolls (fins a l’aparició del que la Ramona considerava un dels millors invents de la història: el pal de fregar). A més, de l’esquena tampoc no estava gaire bé i no podia dur pesos.

Les vint-i-quatre hores del dia podien semblar moltes per a una senyora de més de vuitanta anys, ja que, restant les recomanables vuit hores per dormir i unes tres per menjar, encara n’hi quedaven tretze, en les quals, però, hi havia d’encabir massa tasques i el temps que necessitava per a cadascuna, atesa la seva delicada salut, era elevat. Alguns quefers els havia de realitzar cada dia o tot sovint: com anar a comprar, fer el dinar, rentar la roba, estendre-la, plegar-la, escombrar, fregar, rentar els plats... Una altra persona en la seva situació hauria fet el mínim indispensable, però la Ramona estava acostumada a tenir la casa neta i endreçada. La seva mare li havia inculcat els sentits de la disciplina, l’ordre i la neteja i ja se sentia massa gran per canviar; però cada moviment, cada pas... li suposaven un suplici. Necessitava més temps per fer qualsevol labor que alguns anys abans, no tenia l’ajuda de ningú, no es podia permetre pagar a una altra persona...

Feia tres anys que el seu fill havia tornat a viure amb ella. Després de divorciar-se havia anat a viure sol, fins que la beguda i el joc l’havien dut a perdre la feina. Amb la tornada del Joan, la Ramona havia entreobert la porta a l’esperança, pensant que mentre no trobés feina li donaria un cop de mà. Encara que li hauria resultat difícil dir-li què havia de fer. Havia estat educada a la manera antiga, de quan l’home treballava fora de casa i la dona havia de fer les feines de la llar i cuidar de la quitxalla; una mentalitat que encara sentia arrelada al seu tarannà.

L’alegria amb què la Ramona l’havia acollit, com si es tractés del fill pròdig que torna a la cleda, havia resultat una emoció fugissera. El Joan no tan sols no l’ajudava, sinó que encara li portava més feina. Més roba bruta, més plats per preparar... Fes el que fes, cuinés el que cuinés, no estava mai content. Sense feina, amb massa temps per no fer res i sense cap afició, els bars s’havien convertit en la seva segona llar. Dia sí, dia també, demanava diners a la Ramona; qui se les veia i se les desitjava per arribar a fi de mes amb la minsa pensió de viduïtat. Ja no sabia què fer. Si li donava, no tenia més remei que deixar alguna factura per pagar. I si no li donava... Ai! Les escridassades eren constants i els ànims de la Ramona eren cada vegada més escassos. Allò era un calvari. No sabia mai què fer, ni què dir; si respondre, o callar... Una altra vegada la mateixa situació. Vivia un déjà-vu.

Des de feia algunes setmanes, la Ramona creia veure per l’escala de l’edifici més mosques del normal. Ho havia comentat a algun veí però ningú no semblava haver-se adonat de res; així que s’havia intentat convèncer que l’explicació més lògica era que ella passava més temps a l’escala que la resta de veïns. Encara que tenia molta feina i li costava fer-la, s’havia presentat voluntària per fer la neteja de la comunitat i així poder guanyar uns diners extres que l’ajudessin a arribar a final de mes.

Anaven passant els dies i les mosques proliferaven. No s’ho podia treure del cap. Va decidir esbrinar quin podia ser l’origen d’aquella petita plaga i va arribar a la conclusió que provenia de la tercera planta. Dels quatre pisos que formaven el replà, tres no estaven habitats. Dos feia un temps que havien estat embargats i pertanyien a entitats financeres; l’altre era d’una família que només hi passava les vacances d’estiu. A l’únic pis habitat, el 3r 2a, hi vivia el senyor Antoni, un home de més de vuitanta anys, solter i sense fills, a qui la Ramona no recordava haver vist des d’abans de Nadal. Després de fer-se un tip de trucar al timbre sense obtenir resposta, a principis d’abril li va comentar la situació a la Lluïsa, la presidenta de la comunitat de propietaris, qui li va assegurar que el senyor Antoni havia anat a passar una temporada a Galícia, a casa d’uns familiars. A la Ramona no li constava l’existència d’aquells parents i no sabia com localitzar-los, així que va decidir donar per bona la informació que li havia proporcionat la Lluïsa.

Amb el pas del temps, però, va tornar a capficar-s’hi. Cada vegada estava més convençuda de l’origen del problema. En aquell pis hi succeïa quelcom d’estrany. Però no disposava de proves.

A finals de juny, les mosques eren tan abundants que, per fi, la presidenta de la comunitat va convocar una reunió extraordinària, en la qual es va acordar posar els fets en coneixement de les autoritats. Després de comunicar-ho a l’ajuntament de la localitat, dos policies locals es van personar a l’edifici i van creure oportú accedir a l’habitatge. Un manyà es va encarregar de desmuntar el pany de la porta. Van entrar al pis, la Ramona els va seguir i va ser ella qui va descobrir, al llit, el cos momificat del senyor Antoni. L’autòpsia va certificar que havia mort de manera natural. El fet que les portes i finestres estiguessin tancades semblava haver afavorit que el cadàver s’assequés i el cos no hagués entrat en fase de putrefacció.

Havia mort sol, sense que ningú el trobés a faltar. Però la Ramona el va envejar. De ben segur que havia tingut una mort tranquil·la, atès que dolça es diu que és la mort que arriba mentre un dorm. Havia iniciat el darrer viatge amb serenor i la consciència tranquil·la. Havia mort com a la Ramona li agradaria poder viure: sense por.


T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre