x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Àngel Fabregat

Una vida precària

Actualitzada 19/08/2019 a les 10:06
Una vida precària

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Una vida precària

@ROSA.ALTES

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


«La felicitat és el goig de superar moments infeliços».

«Cada vegada veiem més maldat i podem fer menys per detenir-la».

Zygmunt Bauman

He estat de baixa. Havia trobat feina de guarda de seguretat en una empresa que està contractada per Transports Metropolitans per garantir la seguretat a les estacions de metro. Però fa tres setmanes em va passar un fet inconcebible. Estàvem fent la ronda quan en una de les andanes vam veure uns nois que jugaven a pilota molestant la gent que esperava el comboi. Veia claríssim que els cauria la bimba a la via. Els vaig demanar que, si us plau, deixessin de jugar. Sense mitjançar paraula ens van començar a colpejar. Em van deixar la cara feta un mapa. A la nit, en arribar a casa, li vaig explicar al meu fill que havia caigut per una de les escales mecàniques de l’estació de Sants empaitant un lladre que li havia pres el moneder a una dona com l’àvia. Ell em va abraçar i em va preguntar si l’havíem enxampat. Jo li vaig fer que sí amb el cap i va somriure.

Passats uns dies, mentre jo em mirava les pàgines d’anuncis de diversos diaris, cercant una altra feina millor, va arribar en Narcís de l’escola. Portava dos cotons al nas. Ell va abaixar el cap i va anar cap a la seva habitació. Jo, rere seu, li vaig preguntar què li havia passat i em va dir que res. Va començar a posar una cara ploranera però, abans, em va dir que un nen de la seva classe li havia donat un cop de puny i després li havia pres l’entrepà. Quan li vaig preguntar per què ho havia fet em va dir que a casa seva mai li donaven res a l’hora del pati. I, ves per on, li va fer gràcia el seu pa amb cacau en pols i oli que li havia fet l’àvia com cada dijous. Jo li vaig deixar anar que aquest nen li podia haver demanat sense donar-li cap cop de puny. Se’l podien haver partit i el dijous següent dir-li a l’àvia que fes dos entrepans. A la vegada va sonar el telèfon. Era la directora de l’escola que em va dir si l’endemà hi podia anar per explicar-me els fets. També em va comentar que, a l’agressor, l’havien fet fora tres dies.

A primera hora del matí vaig anar pensant en com seria l’altre pare. En el moment que enfilava les escales que portaven als despatxos, em va davantejar un home cepat acompanyat d’una dona. En arribar al despatx de la directora vaig deixar que entrés i vaig mirar per una escletxa que hi havia a la persiana. Ella li va allargar la mà i no va ser corresposta. L’acompanyant de l’home intentava calmar-lo. A la cap del centre semblava que li estiguessin llançant cubells d’aigua freda. Tenia una cara d’estupor que impressionava. Llavors vaig veure clarament que, si entrava, encara podia empitjorar més la situació i vaig decidir marxar. Quan vaig pujar al cotxe vaig trucar a la secretària de l’escola per dir-li que estava en un embús de circulació a les rondes. Anant al col·legi havia escoltat per la ràdio que hi havia hagut un accident.

Quan li vaig explicar a la meva dona, em va dir que havia d’haver entrat amb un parell d’ous i haver-los posat ferms. Però jo no sóc així.

Quan va tornar a començar la setmana vaig rebre l’alta mèdica per reincorporar-me a la feina. El nostre encarregat ens va dir tant a mi com al meu company de ronda que ja havíem estat substituïts per unes altres dues persones. L’altre home li va dir el nom del porc mentre jo em resignava i pensava com li diria a la meva esposa que tornava a estar sense feina. En sortir, el company em va recriminar que no l’hagués ajudat a plantar-li cara. Jo li vaig respondre amb una pregunta: “Hauria servit d’alguna cosa a part d’alliberar estrès?” Ell em va dir que així no s’anava pel món i que ens havíem de revoltar contra les injustícies, fossin les que fossin. Jo no vaig dir res.

Quan vaig traspassar el llindar de la porta de casa, la meva esposa m’esperava amb una rialla d’orella a orella. M’havia de dir que m’havien trucat per una feina a un cinema. Aquell mateix dia a les set de la tarda em volien veure a les seves oficines. Havia enviat un currículum per una sol·licitud de rebuda i acomodament a l’entrada de les sales. A l’hora en punt era al despatx del contacte que m’havien donat. Anava tan arreglat com a la comunió d’en Narcís. Em van explicar que necessitaven una persona que tingués semblant de bon jan, fos atlètic i cert do de gents. El motiu era que el diumenge següent s’estrenava l’última pel·lícula de Batman. Per això havien preparat un conjunt d’accions per cridar l’atenció dels seguidors del gènere. Un d’aquests actes consistia que abans que comencés cada sessió havia de passejar-me pel cinema saludant disfressat com si fos aquell superhome. Ens van fer la prova a tres i la veritat és que em va servir haver fet teatre al centre cultural del barri. Recordo que la meva esposa sempre em deia que perdia el temps.

Per a l’estrena em van donar dues entrades a primera fila. Això va fer molt content el Narcís, atès que no anàvem al cinema des del setè episodi de la saga de La Guerra de les Galàxies. L’assenyalat dia, amb la sala plena de gom a gom, vaig sortir per la part de l’escenari. Al meu fill, els ulls li feien pampallugues. La meva esposa no parava de riure i de girar-se enrere per veure les cares dels altres espectadors. A ell li vaig donar la mà. Llavors, a cau d’orella posant veu greu li vaig dir que es comentava per la ciutat que era un noi molt valent. Es va emocionar. Quan pujava pel passadís de butaques vaig veure que l’home del despatx de la directora de l’escola discutia airosament amb uns altres espectadors. S’havia assegut en uns seients que no li tocaven. La dona d’aquest, de nou sense èxit, intentava calmar-lo. I després al fill, que també era a la brega. En passar per la seva altura li vaig clavar un cop de puny a aquell homenot. A la sala es va fer el silenci. Feia una estona que les files més pròximes murmuraven com es podia ser tan barrut. El meu fill va començar a aplaudir tímidament. Alguns dels assistents el van seguir. A mi em van fer fora de la feina una vegada va acabar la projecció davant de la denúncia d’aquell individu.

En arribar a casa, el primer que em va dir en Narcís tot joiós va ser: “Saps, pare? He vist Batman! I quan s’ha atansat a parlar amb mi, he pensat que també li fa falta anar al dentista. Tenia mal alè!”


T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre